Elogi al cambrer

Sempre es conjuguen diverses causes perquè repetim la visita a un restaurant o a una cafeteria: neteja, bona cuina, un preu adequat, però hi ha un factor decisiu per a mi: la qualitat humana del cambrer o cambrera que m’atengui.

Vull fer una menció especial a una cambrera dominicana que atén en un restaurant de menjar casolà. No només és treballadora i dinàmica, sinó que és molt amable i propera. Alhora, és prudent i discreta; d’aquesta manera es pot establir confiança, la justa per sentir-se com a casa. Sap des de sempre del meu respecte i afecte cap a ella, potser no que l’admiro per la seva intel·ligència aplicada a interpretar els comensals, així com per la seva paciència per gestionar adequadament els clients exigents, també els impertinents.

"Eviteu el sincericidi, aquest impuls de deixar anar el primer que se us passi pel cap amb l’excusa de ser sincer". Aquesta frase, amb tan peculiar paraula, apareix a Ciències del comportament (Temas de Hoy), un llibre que busca acostar-se a la comunicació no verbal no conscient. El seu autor, Juan Manuel García 'Pincho', va treballar a la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, encarregada de perseguir la delinqüència i el crim organitzat. Ni cal dir que la sinceritat no és un valor absolut. Recordaré, una altra vegada, la magnífica frase de Julián Marías (filòsof i pare del gran escriptor Javier Marías): "Jo no dic tot el que penso, però tot el que dic ho penso". D’aquesta manera, ens alliberem de l’alternativa binària: o ser sincer a rajatabla (com a sinònim d’autèntic) o ser hipòcrita (que adulava servilment o menteix).

La Janet té consciència de la seva dignitat i del seu valor, té seguretat en el que fa i no busca validació. Regula les seves emocions i té criteri per al que és convenient i per distingir el rellevant i integrar els detalls amb naturalitat. Tot això de manera automàtica, sense haver rebut instrucció al respecte.

El psicòleg i pedagog nord-americà Edward Thorndike es va referir a un error constant en les apreciacions que fem de les persones i va encunyar fa un segle el concepte 'efecte halo': "El nostre cervell es deixa portar per una sola impressió i extrapola característiques sense base lògica". Recordo que Julián Marías em deia que la primera impressió no és la que val, "però val"; és a dir, encara que no sigui concloent, té un efecte al qual cal prestar atenció i memòria. No tot el que sentim inicialment l’hem d’adoptar a ulls clucs. No tot el que veiem podem interpretar-ho immediatament.

García 'Pincho' parla del preperfilatge, fase en què es recopila informació i que és prèvia a la decisió de com interactuar amb algú. No crec que la Janet conegui aquest terme, però no li cal per captar el to de qui parla i anar més enllà d’uns gestos aïllats. Sap interpretar perfectament el que el psicòleg Paul Ekman, també nord-americà, va anomenar set emocions bàsiques, espontànies i amb un patró facial identificable: alegria, tristesa, por, ira, fàstic, sorpresa i menyspreu.

En definitiva, quan trobes una persona així atenent-te en un restaurant, et sents no només a gust, sinó confiada per demanar-li una recomanació per triar un plat o un altre. Per sort, conec uns quants cambrers magnífics en el seu servei i en el seu tracte. Mereixen propines, però encara més gratitud i elogis.

Tornant a García 'Pincho', destacaré els seus anàlisis acompanyats de fotografies sobre microexpressions que revelen la veritat que de vegades intentem amagar, així com les seves consideracions detallades sobre l’actitud corporal i les postures de les articulacions (expressen el que no surt per la boca). Suggerix formular-se tres preguntes per orientar-se amb el millor encert: On va dirigida l’emoció? (egocentrada o exocentrada); Com està el to muscular? (hipotònic o hipertònic; una tonicitat inferior al normal o bé tensa, activada fins i tot fins a la ràbia); Com és el context? (agradable o desagradable).

Com més còmoda estigui una persona, més fluida serà la informació que ens doni. En qualsevol cas, el més valuós apareix quan una persona sent que no està sent jutjada. 'Pincho' destaca un ús intel·ligent del silenci: "El que necessitava era que algú callés prou per poder escoltar-lo de veritat, per deixar-li espai".

Cal recordar, finalment, que el terme cambrer va néixer a l’Edat Mitjana; era un criat de confiança que servia a una cambra de la casa. Cambrera era també la "dona de més respecte entre les que servien a les cases principals". Són detalls anecdòtics, però el que més m’interessa d’ells, en la seva relació amb mi, és la seva amabilitat, eficàcia i el seu caràcter generós. Llavors em sento agraït.