Colau, Iglesias i companyia: els nous activistes de l'oportunisme

Hi ha persones que encara creuen en la utopia —alguns en diuen “creure en els peixos de colors”— i lluiten per les causes que consideren justes. Ho fan en benefici dels altres. Aquestes accions em semblen lloables; és més, em mereixen respecte i admiració. En canvi, hi ha personatges que, emparant-se en les seves accions de defensa dels altres, el que fan és utilitzar-les per al seu propi benefici. Això em produeix repugnància. De les desgràcies dels altres, el benefici hauria de ser només la satisfacció d’ajudar-los sense esperar res a canvi, només la utilitat de saber que fem alguna cosa perquè volem, sense “cobrament” de cap mena.

La realitat ens demostra que encara hi ha individus/es que es passen els valors per les parts baixes. Exemples n’hi ha uns quants; els més cridaners, per les seves denúncies cap als altres, són Podem i els Comuns d’Ada Colau. Podem, controlat per Pablo Iglesias, amb delegació en ocasions a la seva dona, Irene Montero, i Ione Belarra —les dues cares “feministes a estones” i amb la voluntat d’encapçalar les candidatures que calgui—. Montero és ara eurodiputada (com que no té visibilitat ni se li coneix la feina a Brussel·les), ja s’ha postulat per ser cap de llista a les pròximes generals, quan les convoqui el president Sánchez. Per això fa temps que està en campanya: ella des de fora i Belarra des del Congrés, portant la contrària al Govern per marcar perfil propi i deixar en ridícul els seus excompanys de Sumar, als quals vol arrabassar l’esquerra de l’esquerra.

Per impulsar-la compta amb l’inestimable ajuda mediàtica del seu marit i amo del “cortijo” anomenat Podem. Ben col·locat als seus mitjans de comunicació i amb l’ajuda, en força ocasions, dels socialistes, participa en mitjans públics i privats on no desaprofita l’ocasió per fer campanya gratuïta.

El genocidi perpetrat per Israel contra el poble palestí, que ha tret milions de persones als carrers demanant posar fi a la matança, ha servit a alguns aprofitats —com Podem i els Comuns— per sumar-se al moviment, majoritàriament format per gent que es manifestava de manera sincera, esperant només que acabés la matança i hi entressin els subministraments d’aliments. Ada Colau va aprofitar l’ocasió per embarcar-se a primera línia de la flotilla “com a activista”, igual que en el seu dia va fer contra els desnonaments, amb la seva reivindicació per la construcció d’habitatges “socials” i que, quan va arribar a l’alcaldia, va quedar en no res. És més, va ser la que menys habitatges socials va construir durant el seu mandat.

Colau ha tingut presència diària als mitjans de comunicació i amb el seu teatral vídeo gravat en què deia, amb una interpretació magistral, “si esteu veient aquest vídeo…” —la resta ja la coneixen—, digne d’una actriu de telenovel·la. La flotilla i la seva detenció li han servit com a trampolí per tornar a la política, aquella de la qual s’havia retirat, però a la qual retorna. També els socialistes catalans li han donat un cop de mà amb TV3, on ha debutat com a tertuliana. Té dos anys per treballar-se el vot.

Colau ja té la campanya feta, que anirà treballant més en aquests dos anys que queden per a les municipals. Per dissipar els dubtes —que no en teníem—, aquest cap de setmana els Comuns posaran a votació el seu nou codi ètic —a què us sona?— per modificar el límit de tres mandats. Ja l’havien canviat anteriorment perquè Colau pugui ser cap de llista el 2027. No pateixin, perquè tot sortirà que sí. Allà hi serà l’exalcaldessa explicant als seus companys la seva experiència a la flotilla i com n’ha patit.

A Madrid tampoc no perden el temps Pablo Iglesias, Irene Montero i Ione Belarra, perquè Podem organitza la “Uni de Tardor”, el seu fòrum ideològic, on els tres en seran les estrelles principals. Aprofitiran l’acte per explicar la mobilització per Gaza, el paper jugat pel seu partit i, per deixar-ho clar, parlaran dels pròxims comicis a Andalusia i Castella i Lleó.

Podem, que no desaprofita cap ocasió, ha tingut una part activa a les manifestacions, on s’ha pogut veure en algunes d’elles Montero i Belarra, això sí, protegides per escortes. Podem continuarà aprofitant-se de Gaza. La seva solidaritat està estretament relacionada amb el benefici polític que en pugui treure, i el necessita, per desgràcia. Podem no ha tingut el mateix paper de solidaritat amb el poble d’Ucraïna i les barbaritats que està fent Rússia en aquell país. La solidaritat a la carta és una cosa a la qual ja ens té acostumats Podem. I Veneçuela? La mateixa postura. Igual amb la declaració del que va ser cap de la intel·ligència de Veneçuela, que en uns dies haurà de fer als EUA per aclarir el finançament de Podem i com s’hauria produït.

Podem i els Comuns, dos exgermans polítics que van acabar com el rosari de l’aurora, però que utilitzen les mateixes estratègies. Al final, Déu els cria i els interessos els separen... Una mica miserables, sí que ho són.