La dreta desnortada

Totes les enquestes publicades, des del retorn de les vacances d’estiu, anuncien que Vox està retallant les distàncies amb el PP a passos forçats. A la carrer Génova saben que tenen una via d’aigua oberta per on se’ls escapen els vots a borbolls, i si no troben ràpidament un antídot, aquests vots acabaran anant al sac de Santiago Abascal.

Davant d’aquesta situació tan poc afalagadora per als interessos electorals dels populars, Alberto Núñez Feijóo i el seu grup de col·laboradors més propers han decidit baixar a l’arena i enfrontar-se obertament a l’extrema dreta, però en comptes de fer-ho amb un projecte propi i amb propostes que reforcin l’Estat del benestar, han decidit posar-se a roda dels d’Abascal imitant les seves polítiques.

I és clar, és gairebé impossible que això funcioni. Alguns experts en demoscòpia situen el trasllat de vots del PP a Vox en prop d’un milió, és a dir, una barbaritat.

Salvant les distàncies —que són siderals—, l’actitud del PP em recorda la de l’esquerra catalana en general i del PSC en particular d’antics anys, quan els progressistes se sentien complexats davant les iniciatives nacionalistes i pensaven que la solució era imitar-les. Error colossal, com va quedar demostrat, perquè la gent sempre prefereix l’original a la còpia.

Un dels exemples més evidents d’aquesta deriva de Feijóo és el pla sobre immigració presentat fa uns dies a Barcelona. El líder del PP va assegurar que la nacionalitat espanyola és “un regal”, quan la majoria d’estrangers han d’esperar 10 anys i passar un examen per accedir-hi. En la seva opinió, “No pot ser un mer tràmit administratiu. Ser espanyol no és només viure a Espanya: és participar en un projecte comú, compartir una història, uns valors i un destí. Per això proposem reforçar els requisits d’accés a la nacionalitat. Volem elevar el nivell d’exigència lingüística, cultural i constitucional”, va dir en la seva intervenció.

Tanmateix, segons Marcelo Belgrano, advocat amb 35 anys d’experiència en estrangeria, coordinador dels serveis d’estrangeria i asil de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Madrid (ICAM), i alhora vocal de la subcomissió d’estrangeria del Consell General de l’Advocacia Espanyola (CGAE), “Per accedir a la nacionalitat espanyola, els estrangers de la majoria de països [el ‘cas general’ per a l’Administració] han d’acreditar, segons el Codi Civil, 10 anys de residència legal i continuada; dos si són de països iberoamericans, Andorra, Filipines, Guinea Equatorial, Portugal o d’origen sefardí, i un si estan casats o casades amb un espanyol o espanyola”. A més, se’ls exigeix un certificat d’antecedents penals i haver passat l’anomenat examen d’espanyolitat per demostrar el coneixement del castellà i de l’estructura política i legal espanyola. És a dir, resulta evident que ni Feijóo ni els seus assessors més propers estan al dia en qüestions de lleis.

Un altre dels temes on al PP sempre li han grinyolat les politges és l’avortament. Allà els populars han de fer malabars per no enfadar la seva parròquia. Per això no s’entén l’actitud de l’alcalde de Madrid, Martínez Almeida, quan setmanes enrere, tenint majoria absoluta, va donar l’ordre al seu grup municipal de donar suport a una iniciativa de Vox perquè sigui obligatori informar les dones que volen avortar de les suposades conseqüències del síndrome post-avortament. A menys, és clar, que el que busqués Almeida fos desestabilitzar la direcció nacional del seu partit.

Deia Winston Churchill que “Els adversaris estan al davant i els enemics darrere”, i això és justament el que li passa a Núñez Feijóo amb Isabel Díaz Ayuso. La líder madrilenya és una trumpista castissa que va per lliure i desautoritza el seu líder quan li convé. La presidenta de la Comunitat de Madrid es permet el luxe de dir quines lleis es compleixen a la Comunitat i quines no. Així doncs, com que ella no és partidària de l’avortament, a Madrid no es confeccionarà la llista de metges que es neguen a practicar la interrupció de l’embaràs a la sanitat pública, i com que la llei de l’habitatge no és del gust de la senyora presidenta, a Madrid no hi ha llei estatal d’habitatge, que és justament aquella que busca garantir aquest dret, regular el mercat del lloguer, protegir els col·lectius vulnerables i promoure l’habitatge assequible. La norma també estableix mesures com la possible declaració de zones de mercat residencial tensionat per limitar els preus del lloguer. A tot això, Feijóo, de tant en tant, fa alguna matisació, però moderada, no sigui que algun dels seus es pugui molestar; però el més habitual és que calli, i ja se sap que qui calla, atorga.

Aquests són, només, alguns apunts sobre la deriva en què està immers el PP. Podria anotar-ne molts més, com el caos en la gestió de Moreno Bonilla a Andalusia o les sortides de to de Miguel Ángel Rodríguez sense que ningú el cridi a l’ordre, però em sembla que com a mostra és suficient.

És evident que la dreta del nostre país va despistada perquè li manca un projecte polític propi, però també per la falta de carisma i coratge polític del seu líder Alberto Núñez Feijóo. I això no és una bona notícia, perquè en democràcia els contrapoders són imprescindibles.

Diuen que cada societat té els polítics que es mereix. No ho sé. Però, si fos certa aquesta afirmació, podem estar tranquils perquè aleshores Feijóo mai serà president del Govern d’Espanya.