Els acords de Brussel·les i l'Últim Tango a Perpinyà

Quan es parla de Perpinyà, per a alguns té un sentit històric molt vinculat amb Catalunya. Havia pertangut en el seu dia al Principat de Catalunya fins al Tractat dels Pirineus el 1659, signat entre Espanya i França, que va posar fi a la llarga guerra entre els dos països i a la cessió per part d’Espanya a França de territoris com el Rosselló i el Comtat d’Artois. A més, en aquestes negociacions es va pactar el matrimoni de Lluís XIV de França amb la filla de Felip IV d’Espanya, Teresa d’Àustria, un matrimoni de conveniència com era habitual en aquella època.

En el seu dia, Perpinyà va ser capital del Comtat del Rosselló i del Regne de Mallorca. La seva llengua oficial és el francès, però també es parla el català com a llengua cooficial. Per això, Puigdemont, com altres, reivindica aquesta ciutat com a patrimoni dels “països catalans”. És un lloc al qual anomenen la Catalunya Nord.Va servir d’acollida al mig milió d’espanyols que van fugir a França en el moviment conegut com “La Retirada”, on les persones esperaven trobar un lloc on salvar les seves vides del règim de Franco. No obstant això, el Govern del país els va empresonar en duríssims camps d’internament. Una altra cosa ben diferent, però, va ser el poble francès, que els va ajudar en tot el que va poder.

Perpinyà va servir també, el 4 de gener del  2004, per a la reunió del Conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya, Josep Lluís Carod Rovira, en aquelles dates president en funcions del govern Tripartit de Maragall, amb la cúpula d’ETA, encapçalada per Mikel Antza i Josu Ternera, sense el coneixement del president Pasqual Maragall, on van tancar un pacte en què els etarres no realitzarien atemptats a Catalunya. Com a contrapartida, Carod Rovira es comprometia a una declaració independentista per defensar el dret d’autodeterminació dels pobles d’Espanya. Aquesta situació va provocar un gran rebombori no només a Catalunya, sinó a tota Espanya, cosa que va suposar la sortida del govern del republicà. Carod Rovira va negar que hagués dit als d’ETA que deixessin de matar només a Catalunya… ETA va dir una altra cosa en el seu comunicat.

Però Perpinyà, per a altres, ha tingut un altre significat: lloc on milers i milers d’espanyols (especialment catalans, per la proximitat) acudien a aquesta ciutat per veure cinema que estava prohibit a Espanya. Alguns qualificaven els qui visitaven aquella ciutat com a “pelegrins eròtics”. L’explosió màxima va ser la pel·lícula L’últim tango a París, que va suposar tota una revolució i llargues cues d’espanyols per veure-la. La pel·lícula, protagonitzada per Marlon Brando, Maria Schneider i Jean-Pierre Léaud, va ser considerada indigna i pecadora pel règim. Un èxit extraordinari del director Bernardo Bertolucci, atrevit com sempre. Corria l’any 1972, tres anys abans de la mort del dictador.

Aquest dilluns, Perpinyà tornava a ser notícia  perquè Puigdemont, que havia estat molt ocupat el diumenge, reunia la seva executiva , per unanimitat,donés el vistiplau a la seva proposta (refrendada el dia anterior pel nucli dur) de trencar el pacte d’investidura que va signar amb el PSOE el 2023. Trenca l’acord, i per explicar-ho compareix en una suposada roda de premsa (sense preguntes) per detallar els motius i el procés que durà a terme. Aquest dimarts se celebra un Consell Nacional del partit, que ratificarà una consulta, via telemàtica, a la militància, que podrà votar la decisió de l’executiva durant el dimecres a partir de les 10 hores fins al dijous a les 18 hores.

Puigdemont, que és un mestre a cridar l’atenció i al qual li encanta ser el protagonista de la història que ell mateix  creat, ha enviat un repte a Pedro Sánchez, a qui acusa d’utilitzar tacticisme en el seu procedir. Li ha dit que no podrà aprovar els pressupostos en no comptar amb la majoria de la seva investidura i, per això, li adverteix que no tindrà la capacitat de governar.Només els temes judicials poden tombar Pedro Sánchez

Puigdemont ha volgut justificar la ruptura amb els socialistes pels incompliments que ell considera greus, entre els quals l’aplicació de l’amnistia a ell i als qui encara són fugitius. Durant gairebé tres quarts d’hora que ha durat la seva “compareixença”, ha enumerat tots els incompliments, tot i que ha ressaltat part “de les coses aconseguides”, entre les quals s’apunta l’èxit de pressionar el govern.

El fugit, al qual li agrada utilitzar la litúrgia política en un escenari simbòlic, en un mes d’octubre amb un significat molt potent per a ell —l’octubre de 2017 Puigdemont va impulsar la declaració d’independència aprovada al Parlament (declaració il·legal) i, pocs dies després, va fugir a Brussel·les per evitar la justícia, que encara l’està esperant per ser jutjat—. Deia Víctor Hugo que “la política és l’art de disfressar d’interès general l’interès particular”, frase que li ve com anell al dit al protagonista d’aquesta història, que ha arribat massa lluny.

El problema de Puigdemont és que menteix més que  parla, i no para. Junts, i especialment Puigdemont, es troben en una cruïlla, pressionats per dalt i per baix, amb enquestes que no els són favorables, dirigint a la distància, dient una cosa i fent-ne la contrària. Una situació que, de moment, ha estat beneïda per la unanimitat dels assistents, com era previsible. La contrària es porta per darrere; donar la cara sol tenir conseqüències, per això callen i parlen per darrere…

Perpinyà, una ciutat que ha estat escenari d’esdeveniments importants, en l’àmbit polític, cultural i social, aquest dilluns ha servit per declarar la ruptura dels pactes de Brussel·les entre el PSOE i Junts. Abans, va ser la seu de la llibertat amb L’últim tango a París, i ara serà el “Últim Tango” de Puigdemont a Perpinyà, que és un rotllo com una catedral. Deia l’escriptor britànic Aldous Huxley que “com més sinistres són els desitjos d’un polític, més pomposa, en general, es torna la noblesa del seu llenguatge”.