El president Carlos Mazón, més sol que la una, ha de dimitir ja

Aquest dimecres, 29 d'octubre, data per a no oblidar, es complia un any de la Dana a València, on 229 persones van perdre la vida fruit de l'aigua que va arrasar tot el que trobava al seu pas: carrers, habitatges, infraestructures i de la incompetència d'un govern, el màxim responsable del qual estava de menjar, sobretaula llarga i acompanyament al pàrquing d'una periodista amb la qual havia gastat tantes hores, mentre hi havia persones que ja estaven mortes. 

Amb aquesta distracció incomprensible com a governant, les alarmes no van ser llançades i la consellera que estava al capdavant no va voler avisar, sense el permís del cap, per si de cas li queia la gran basta. El que vol dir que cap dels dos serveix per a governar. En moments com aquest, el que està al comandament ha de prendre la decisió, sense importar-li el que li pugui passar, perquè les vides de les persones estan per sobre dels caprichitos d'un president que exerceix més de don Joan, que de president i d'una responsable que no sap el que és una emergència tan greu. 

Per a recordar a les víctimes, s'ha celebrat a València un funeral d'Estat, amb la presència dels Reis, el president del govern, altres autoritats, familiars de les víctimes i, com havia anunciat, el president valencià, Mazón, qui va fer cas omís a la petició dels familiars que no assistís. Ell, una vegada més, no va tenir en compte els desitjos de les famílies, i allí estava, donant mostres que és un cadàver polític. Aquest acte va evidenciar el sol que està: Feijoo va entrar només i va deixar només a Mazón. Les salutacions dels polítics van ser freds i distants. La solitud i el rebuig dels assistents i els que estaven fora del recinte va ser més que evident. Situació que li ha de portar a reflexionar i, més aviat que tard, renunciar al seu càrrec. 

Els valencians, una majoria, estan esperant la seva marxa ja, que ho obligui Feijoo a dimitir i que no allargui l'agonia del president que té un rebuig més que evident. Aquesta situació no és bona ni per a València, el PP i tampoc per a la política. L'ètica, una vegada més, s'ha absentat del quefer diari.

Malgrat la nota de Mazón, l'acte ha estat solemne, emotiu, sobri, ben organitzat i on gairebé tots sabien el seu paper. Els noms, un a un, de tots els morts han estat llegits per la conductora de l'acte. 229, morts, però no són unes xifres fredes, sinó que cadascuna d'elles correspon a una persona, amb nom i cognoms. Tenien una família que ha quedat trencada. Que no podran estar més amb ella. Un buit està gran per als quals han perdut als seus familiars, que mai podrà ser omplert amb res. 

El dolor per la pèrdua, la desesperació tan forta davant la impotència dels qui havien de protegir-los i no ho havien fet, Aquest sentiment d'indefensió no podrà abandonar-los mai. Només els queda lluitar fins al final perquè s'aclareixi del tot qui han estat els culpables que els avisos a la població no arribessin a temps. Això hauria evitat moltes de les morts. Els familiars i afectats volen justícia i la jutgessa que té a les seves mans el cas ha d'aplicar-la. Que la llei caigui sobre els culpables. Això no els retornarà als seus familiars morts, però serà com un bàlsam que alleujarà el dolor de la ferida oberta, que mai es tancarà.

La intervenció dels tres familiars dels morts, en representació de tots, ha estat extraordinària. Amb una temprança digna d'admiració. Les paraules de cadascun d'ells mostraven el sentiment que han deixat en la seva vida, i el gran del buit que han deixat en ells. Les cares dels assistents ho deien tot. Malgrat això, han mantingut la serenitat, que només les llàgrimes i la tristesa que denotaven les seves cares mostraven tot el sofriment que un any després de la tragèdia seguia present en elles.

Ara toca que es faci justícia, que Mazón deixi de ser president de la Comunitat Valenciana. Que les ajudes arribin als afectats. Que s'arreglin els habitatges, les infraestructures, perquè els ciutadans no hagin de veure diàriament en quin estat segueixen els seus habitatges. Serà una manera que torni a una certa normalitat. Les autoritats han de posar les piles i ajudar a mitigar el dolor de les famílies.  El que alguns han anomenat mala sort a l'ocorregut, la mala sort és el resultat de les males decisions i de no preparar.