Som éssers inconstants i estúpids amb mala memòria

Deia l’escriptor portuguès José Saramago que: “Cal recuperar, mantenir i transmetre la memòria històrica, perquè s’hi comença amb l’oblit i s’acaba amb la indiferència.” Potser això és el que està passant amb algunes persones de la intel·lectualitat catalana, quelcom que em sembla sorprenent. A la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, Mèxic, Barcelona és la ciutat convidada en aquesta edició. Una presència important, en la qual hi participen escriptors catalans (que escriuen en català i castellà), així com una àmplia representació del consistori barceloní encapçalada pel seu alcalde, Jaume Collboni.També hi ha participat  president de la Generalitat, Salvador Illa.

L’alcalde barceloní anunciava a la inauguració de l’espai de Barcelona que l’ajuntament, en col·laboració amb el Consorci de Biblioteques de Barcelona i Casa Amèrica Catalunya, impulsarà una beca residencial per a autors llatinoamericans, dotada amb 80.000 euros. El motiu: reforçar el vincle entre Barcelona i Llatinoamèrica. La beca, que han anomenat “Narrar Barcelona”, oferirà un espai de creació.

El pressupost de la beca inclou el desplaçament des del país d’origen, l’allotjament durant el temps a Barcelona, el suport necessari per poder desenvolupar el seu treball d’investigació, així com l’edició i distribució de l’obra.

L’anunci de Collboni ha caigut fatal a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), que ha protestat per la nova beca per a autors llatinoamericans i en demana la retirada. L’argument de l’AELC és que la beca exclou “els Països Catalans”. En aquest escrit "solidari" suggereixen que els diners es destinin a escriptors locals. Per animar el panorama, el portaveu de Junts a l’ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, reclama que es retirin la beca o que es convoqui una de nivell i dotació econòmica equivalent per a autors catalans.

Encara es recorda  en Catalunya el boom d’escriptors llatinoamericans que van viure a Barcelona, i alguns en altres poblacions de la província, als anys 60 i 70. Una “transfusió de sang nova”, com ho defineix l’escriptor Eduardo Mendoza. Cal recordar que aquests escriptors van ser rebuts amb els braços oberts. Barcelona va ser en aquella època una ciutat de referència amb projecció internacional i i alhora molt divertida. Aquells anys, figures com Vargas Llosa, García Márquez, Cortázar, Fuentes o Donoso van triar Barcelona. La responsable de més d’un d’ells va ser l’agenta literària a qui tant se li deu, Carmen Balcells, i, com no, l’editor Carlos Barral, als quals se’ls ha de reconèixer un gran mèrit.

Barcelona, malauradament, va perdre aquell lideratge i reconeixement com la “Meca de la literatura”. La capital de Catalunya vol recuperar aquell lloc literari que la situava en una posició privilegiada, oberta i integradora, on la bona literatura marqui el seu segell d’identitat. Una idea que Collboni ha tornat a llançar aprofitant la seva presència a la Fira Internacional de Guadalajara. Deia el genial Francisco de Quevedo que: “L’agraïment és la part principal d’un home de bé.”

No entenc la postura de l’AELC i la seva sortida de to. Potser el que tocaria és assolir un acord amb l’ajuntament de Guadalajara, Mèxic, o amb una altra ciutat important mexicana, com per exemple Tampico, ciutat on va néixer el Doctor Robert (fill de catalans), que va ser alcalde de Barcelona, i que aquesta beca estigui dirigida a escriptors catalans per conèixer aquella ciutat i els descendents dels exiliats catalans. Els vincles que uneixen aquesta ciutat o una altra amb Barcelona.

Barcelona, Catalunya i Espanya han d’estar eternament agraïdes a Llatinoamèrica, on els exiliats i immigrants espanyols van ser acollits amb els braços oberts. Se’ls deu aquest reconeixement; si no, que ho preguntin als que encara hi viuen. Alguns han manifestat que són catalans/espanyols, però també mexicans; no és excloent. El sentiment no és  únic.

El president Illa ha visitat alguns d’aquests catalans i han manifestat: “Les meves arrels estan a Catalunya, els fruits me’ls han donat aquí.” Una afirmació que defineix perfectament que les persones, per haver format una família, moririen allí. La vida de les persones és inclusiva, no excloent. Deia Javier Marías que: “Sentir gratitud i no expressar-la és com embolicar un regal i no donar-lo.” Algú va dir, i no li falta raó, que som éssers inconstants i estúpids, amb mala memòria i un do per a l’autodestrucció.