De què va l'atac dels EUA i Israel a l'Iran?

Deia Sèneca que «la veritat és l’arma de la gent honesta. Amb la mentida ataquen els covards i amb la traïció, els miserables». Una frase que reflecteix molt bé les persones que són mestres en aquests menesters. Segur que molts no han oblidat la frase que el candidat republicà Donald Trump, quan en plena campanya presidencial del 2024 deia davant de milers de simpatitzants: «No començaré guerres, les frenaré», o aquesta altra: «Quan sigui president prometo posar fi a la guerra a Ucraïna en 24 hores». Com és evident, cap de les dues promeses  s’ha complert. La primera afirmació era una de les seves grans mentides. La segona, una fanfarronada d’un irresponsable que, tot i ser president elegit a les urnes, s’ha transformat en un dictador que creu poder fer el que li vingui de gust sense donar comptes al Congrés.

Com un bon mentider, Trump, juntament amb un altre dictador, Benjamin Netanyahu, es posava la democràcia per "montera" i va anunciar la  guerra contra l’Iran (no vol dir que els seus líders siguin uns sants), en la qual també participava Israel. L’anunci el va fer mitjançant un vídeo gravat a la seva residència de Mar-a-Lago, lluïnt al cap la seva ja tradicional gorra de beisbol. Ho va fer a casa seva, no a la Casa Blanca, residència oficial del president dels Estats Units d’Amèrica. És una posada en escena del totpoderós Trump, que va decidir ell sol, sense explicació al Congrés i sense fonament legal. Les lleis són per als altres. Ell es pot permetre prendre decisions greus per al seu país (com si fos casa seva) sense comunicar-ho a les institucions i partits. És clar que Trump, per molt que ho cregui, les accions tenen conseqüències. Tenen un límit i cal donar explicacions, li agradi o no.

Com un ésser superior, Trump, abans de l’atac, va ser vist ballant God Bless the USA en una festa celebrada al seu complex turístic, on ja tenen per costum dur a terme actes oficials i reunions amb líders mundials. Una mica més tard, estratègicament programat, el primer ministre israelià, Netanyahu, va publicar una fotografia al seu despatx, telèfon en mà, per dir que havia mantingut una conversa telefònica amb Trump. Coordinació absoluta entre els dos països, sense tenir en compte el que la intervenció podia suposar per al món. Crec que ningú no s’atreveix a dir-li que és un greu error que es pagarà molt car.

El president Trump, en tan sols un any que porta governant (en el seu segon mandat), té un rècord d’intervencions «glorioses»: va donar ordres per fer volar vaixells veneçolans al Carib. Va segrestar el president de Veneçuela i se’l va endur al seu país. Vol quedar-se amb Groenlàndia, territori autònom de Dinamarca, mitjançant una transacció econòmica o per la força. Té entre cella i cella envair Cuba. El Canadà és dins dels seus pròxims projectes. Sense oblidar la seva política social d’expulsar immigrants sense tenir en compte cap condició. Internament té problemes i les enquestes no li són gaire favorables, amb les eleccions intermèdies al mes de novembre al davant, que li poden donar un disgust.

El poble nord-americà, després de 25 anys de guerra contínua, no vol tornar-hi, per moltes raons; entre elles, la despesa milionària que suposa mantenir-les, a més de les pèrdues humanes, que a la societat li costa assumir. Manifestacions en diverses ciutats dels Estats Units protesten contra la política de Trump, que ha deixat veure, per si algú en tenia dubtes, el seu autoritarisme real. És sabedor del poder del seu país i l’exerceix, és clar, en benefici propi, no pas en el del seu país. La guerra per a Trump és un tema econòmic, no pas de salvar els països dels seus dictadors, sinó una oportunitat de ficar-hi la pota i treure’n molt rèdit econòmic per als seus negocis. Per a això compta amb l’ajuda de la seva família: filla, gendre, altres fills, la seva dona i el seu reduït nombre d’amics. Les guerres se sap com comencen, però mai com acaben. El reclam d’alliberar el poble del seu tirà de torn està molt bé, però al darrere s’hi amaguen altres interessos. Aquesta guerra iniciada per Trump és un tema econòmic i de tirans. Deia l’escriptor alemany Thomas Mann que «Quan el feixisme torni, no dirà “soc el feixisme”, dirà “soc la llibertat”».