Els partits, com aurícules i ventricles, haurien de coordinar-se pel bé comú

El cor dels espanyolets de peu funcionaria millor si els dos grans partits, PP i PSOE, o si ho prefereixen dreta i esquerra moderades, posessin per davant dels legítims interessos partidistes el benestar dels qui transitem, de vegades amb moltes dificultats, pel sòl patri. Però el cert és que no estan per la feina i em temo que, si continuen així, al país li agafarà un infart.

Tothom sap que si falla el cor, “adéu-siau i ha estat un plaer haver-te conegut”. Tot i saber-ho, insistim a donar prioritat al que produeix el prefrontal del nostre cervell i aquest es troba tan ocupat atenent tants fronts que, en el millor dels casos, acaba cometent errors. En el pitjor, quan les emocions bullen, les respostes són més maldestres i equivocades que les que donaria un ximpanzé en una classe de matemàtiques.

Aquesta reflexió inajornable, després d’escoltar les últimes intervencions dels líders polítics en relació amb la situació a l’Orient Mitjà, em porta a pensar que ens estem quedant “en pilotes” i que, si continuem per aquest camí, perdrem l’última peça de roba, la moderació, i quedaran a cel obert les nostres vergonyes. En la meva modesta opinió, ja hem perdut aquest tapall, i contemplem amb passivitat com es gronxa a l’aire, sense que un impuls unitari ens porti a alçar la mà per recuperar allò que som.

Escoltant les tertúlies sobre el cas, hom s’adona, si és que vol adonar-se’n, que la majoria dels prefrontals dels tertulians, no polítics, coincideixen que la moderació és l’arma més eficaç i que les lleis i els acords internacionals hi són per complir-se. Partint d’aquesta premissa, no em queda més remei que posicionar-me al costat d’aquells que opten per aquesta obvietat, independentment dels interessos del moment.

Aquí, al nostre país, el poble ras no pateix de “bel·licosi” i, sent immunes a aquesta malaltia tan contagiosa, no entenc per què aquest afany d’alguns per importar-la. Potser, com va passar amb el Covid-19, el més prudent és quedar-se a casa, en aquesta casa comuna que compartim i en la qual hi caben tots aquells que respectin la nostra manera de ser, la nostra cultura, els nostres principis i valors. Som cor i ens hem de sentir orgullosos de ser-ho. Amb aquesta ànima que ens defineix i ens diferencia, els nostres batecs han de ser constants, moderats i gairebé en silenci.