El llarg i l'enrevessat camÍ cap al “no a la guerra”

El “no a la guerra” no és una ocurrència del govern espanyol, sinó una aspiració de la gran majoria dels ciutadans europeus i d’aquest món complex en què vivim. Sembla mentida que aquesta experiència temporal, la vida, que Déu ens regala i el Dimoni ens pren, estigui enfosquida pel fum de les bombes i el plom de les paraules.

La bel·licositat és un tret que caracteritza aquells que van transitar i transitem escrivint la història pels camins d’aquest món. Des que Caín va deixar anar un cop de garrot a Abel, el seu germà, la humanitat no ha deixat de posar en valor aquest adjectiu que tant ens defineix. S’ha instal·lat en el nostre ADN i, encara, no s’ha trobat la fórmula per desallotjar aquest perillós ocupa. Ben al contrari, el garrot ha anat evolucionant, transformant-se en artefactes cada vegada més sofisticats fins a convertir-se en armes de destrucció massiva.

Es diu que van ser els gelos els que van desfermar la còlera de Caín, perquè Abel havia trobat una manera més intel·ligent d’agradar a Déu. Això em porta a pensar que el que provoca la còlera, i com a conseqüència les guerres, és la utilització de fórmules poc intel·ligents. Som intel·ligents?, em pregunto, i la resposta és que sí, i prova d’això és que som capaços d’enriquir l’urani per fabricar armes de destrucció massiva. La culpa no la té l’urani ni el seu enriquiment, ja que fer-ho pot tenir moltes aplicacions per al bé de la humanitat. La paraula, com l’urani, quan no s’enriqueix intel·ligentment es converteix en l’arma de destrucció més poderosa.

Quan diem “no a la guerra”, estem dient “no” a l’enriquiment estúpid de la paraula. L’estupidesa humana no és patrimoni d’uns o d’altres; sense adonar-nos-en, l’engrandim tots quan diem el primer que ens arriba al cervell. Ja sabem d’on ens arriba; potser jo mateix ho estic fent en aquests moments, però procuro impedir aquest fluir del llenguatge posant-me una compresa. El “no a la guerra” no necessita compresa i em satisfà escoltar que Europa, i més enllà de la nostra comunitat, s’està dient o, almenys, pensant el mateix.

Em satisfà escoltar una notícia d’última hora en què Wang Yi, ministre d’Afers Exteriors de la Xina, posiciona el seu país com a “garant de l’estabilitat global i de la justícia” i se suma, amb claredat, al “no a la guerra”. Estic convençut que dormirem més tranquils, sobretot els taiwanesos. Penso posar una espelma a Sant Judes Tadeu, advocat de les causes impossibles, amb l’esperança que “els caïnites” se sumin a aquesta croada pacífica.