Destrucció de l'atenció primària: el Via crucis per ser atès a un CAP de Barcelona

No diem res de nou si expliquem que els temps d'espera a l'atenció primària són desmesurats. Un lector de CatalunyaPress ens ha fet arribar una carta en què explica la seva nefasta experiència amb la sanitat pública:

"Dimecres de la setmana passada, a conseqüència d'un mal gest, vaig tenir una fuetada a l'esquena que em va deixar totalment incapacitat al llit. En aquell moment em vaig posar en contacte amb el meu Centre d'Atenció Primària, el CAP Sarrià" , i va començar un 'via crucis' en què avui no he pogut veure el meu metge de capçalera ni rebre més atenció que diverses cites fallides i una punxada per alleujar el dolor.

El dia 16, quan vaig patir l'esmentada ' fuetada ' -que serà el nom que li donaré a una patologia autodiagnosticada davant la impossibilitat de ser explorat per un metge- vaig trucar al 061, on em van donar un telèfon per posar-me en contacte amb el meu CAP i enviar un metge a casa per administrar-me algun medicament que m'alleugerís el dolor i em permetés, almenys, moure'm, ja que estava totalment postrat al llit. Em vaig posar en contacte amb el meu centre d'atenció primària cap a les 14.30 hi em van assegurar que m'enviarien un metge a casa. Van passar les hores i al voltant de les 19.00 h vaig rebre la trucada d'un doctor que em va receptar dos medicaments per alleujar el dolor i la baixa per a dos dies. Per telèfon i sense cap mena de contacte presencial. Segons va afirmar el sanitari, no es va desplaçar per visitar-me perquè els medicaments per via oral tenen el mateix efecte que per via intravenosa. Veure per creure.

L'endemà, dijous, continuava el dolor, i veient que el professional promès mai vindria a casa meva, em vaig dirigir com vaig poder al CAP. Em van atendre ràpidament i em van administrar, finalment, un medicament per via intravenosa. A la visita em van dir que, per sort, l'endemà tenia una cita amb el metge de capçalera. Vaig pensar que per fi m'atendrien, però no era més que un miratge.

Va arribar divendres, em vaig dirigir al CAP per ser atès pel meu metge de capçalera. Arribava cinc minuts tard perquè vaig haver de parar en un banc per reposar, i vaig trucar al centre sanitari per avisar del meu lleuger retard. I aquí va arribar la segona sorpresa: la noia que em va atendre em va dir que la meva cita no era presencial, que estava agendada per ser per telèfon -per mirar-me l'esquena?- i que si volia podia tornar per ser atès d'urgències i rebre'n un altre punxada. Fastiguejat i frustrat, vaig decidir capgirar i tornar a casa meva. Vaig pensar, innocentment, que almenys em trucaria el meu metge i li podria demanar que em derivés a un especialista. Però res d'això va passar, van passar les hores i no vaig rebre cap trucada. Sembla que la cita telefònica agendada pel meu metge es va traspaperar.

Després de ser abandonat pel meu centre d'atenció primària, ha arribat el cap de setmana i el CAP tanca. Per sort, no he estat postrat al llit perquè el dolor va remetre significativament amb la primera punxada, però sí amb seriosos problemes de mobilitat, com no poder ajupir-me o fer gestos tan simples com posar-me les sabates. Així que em vaig quedar pensant si m'havia de dirigir a l'Hospital Clínic i saturar les urgències vitals o quedar-me a casa meva i suportar el dolor fins que arribés dilluns i pogués saber per què no em va trucar el meu metge a la cita acordada. Em vaig inclinar per la segona opció i vaig seguir prenent la medicació que em va receptar dimecres un doctor per telèfon.

Doncs bé, ha arribat dilluns - avui-, i he trucat al CAP. He preguntat per què no em va trucar el meu metge divendres i, després de diverses respostes esquives, m'han dit que no es va posar en contacte amb mi perquè "va valorar" que no era necessari, i m'han ofert dues còmodes opcions. La primera, donar-me cita per al 16 de desembre per ser visitat pel meu metge de capçalera i que, després, em derivi a un especialista. La segona, que m'apuntés per trucar-me dijous, però sense garantir-me que ho faci.

Tinc 31 anys i ara estic amb dolors incapacitants, però l'atenció primària no pot fer res per mi fins d'aquí a gairebé un mes, i fa cinc dies que em mareja amb cites que no es produeixen, donant-me l'única opció d'automedicar-me mentre sento un dolor que no sé d'on ve perquè ningú no m'ha explorat presencialment. El meu cas no és important, rellevant, ni noticiable, però volia denunciar la manca datenció sanitària que han de suportar milers de ciutadans després de la destrucció de latenció primària. Quantes persones hi ha a Barcelona amb dolors incapacitants que són ignorades per la sanitat pública i no són atesos fins d'aquí a un mes, dos o fins i tot més? Això és el que ha quedat del sistema sanitari espanyol després de la pandèmia? Rebre una cita per a un mes quan tens un dolor incapacitant és acceptable en un sistema sanitari de qualitat? La sanitat cada cop té menys recursos i nosaltres, menys esperança de vida."