Joan March, el pirata de la Mediterrània que va acabar com a banquer de Franco

Amb només 20 anys, Joan March combina el comerç de bestiar, habilitat heretada del seu pare, el contraban de tabac, destresa apresa del seu avi, i l'especulació de terrenys, resultat de les seves pròpies observacions. Als 30 anys ja ha adquirit accions d'una fàbrica de tabac a Algèria i ha obtingut la concessió exclusiva de la Companyia Internacional de Tabacs del Marroc per a tot el territori marroquí, incloent-hi el protectorat espanyol.

El 1916, completa el seu model de negoci amb la creació de la Companyia Transmediterrània, resultat de la fusió de diverses petites navilieres, de la qual es converteix en el principal accionista. De cop i volta, compta amb 45 vaixells de petit tonatge ideals per a les seves operacions de contraban.

Amb el creixement del seu negoci, els ingressos de la Duana Espanyola disminueixen i els beneficis del monopoli espanyol, la Companyia Arrendatària de Tabacs, s'esvaeixen. No és sorprenent que el 1922 Francesc Cambó, aleshores ministre d'Hisenda, intentés processar-lo sense èxit.

El 1926, Joan March ja és immensament ric quan funda la Banca March. El 1931, durant l'adveniment de la República, es presenta a les eleccions i aconsegueix un escó a les Corts de la República per les Balears. Tot i això, el seu temps en la política és breu.

Un any després, Jaume Carner, ministre d'Hisenda, ho acusa de contraban, prevaricació, suborn i corrupció. Perd la immunitat i és empresonat a Alcalá de Henares. Però el seu empresonament és efímer, ja que suborna dos guardians i escapa amb el seu cotxe fins a Gibraltar i d'allà a París, des d'on dirigeix una carta al seu advocat per fer-la pública. A l'escrit, es declara innocent i manifesta el seu amor per Espanya, alhora que acusa els seus detractors.

Amb tot això, les eleccions de 1933 estaven a la cantonada. Aquesta vegada, el nou president seria José María Gil Robles, de la Confederació de Dretes Autònomes (CEDA), conegut i advocat de March.

Aprofitant aquest ambient favorable, encara des de França, March decideix presentar-se novament com a candidat a diputat i guanya l'elecció. Recupera la seva immunitat parlamentària i torna a Espanya el 1934, romanent a l'escenari polític fins a la victòria del Front Popular a les eleccions del 16 de febrer de 1939.

Anticipant-se a l'eventualitat d'un govern d'esquerres, March, previngut, no vol arriscar-se a tornar a la presó, per la qual cosa se'n va a Biarritz, on estableix el seu nou centre d'operacions i dóna forma a nous projectes.

Assabentat d'un possible cop d'estat liderat pel general Mola, envia un emissari per comunicar-li que està al corrent del risc que està disposat a assumir. Li ofereix tenir cura de la família en cas de necessitat i li proposa avançar-li un milió de pessetes amb aquesta finalitat. Mola accepta i trasllada la seva família a Biarritz.

Aquesta mateixa oferta s'estén a altres militars, tots els quals accepten. March també estableix contactes amb Juan Ignacio Luca de Tena per contractar l'avió Dragon Rapide, que transportaria Franco des de les Canàries fins al Marroc per iniciar la revolta.

A més, adquireix tots els avions disponibles a Croydon, la mateixa base des de la qual operava el Dragon Rapide, i posa a disposició del general Mola fins a 600 milions de pessetes en actius per a les primeres despeses de la guerra. Atès que la República té el control marítim, la dominació de l'aire esdevé crucial.

Amb la garantia financera de March, s'envien enviats a Berlín i Roma per adquirir més avions: 20 Junkers i 20 caces Heinkel, amb tripulació alemanya, així com 11 bombarders Savoia. Aquests darrers s'utilitzaran per evitar que Mallorca caigui en mans de la República i, alhora, per enfortir el trasllat d'efectius, incloent-hi legionaris i marroquins contractats a 3,5 pessetes per dia. Aquests soldats ja havien començat a creuar l'estret de Gibraltar amb vaixells de la Transmediterrània, ara dedicada al "contrabant de soldats".

Joan March es veu obligat a abandonar França, ja que les autoritats no veuen amb bons ulls que dirigeixi la revolta des del territori. Es trasllada a Itàlia, on continua treballant cap al mateix objectiu. Els republicans es referien als nacionals com les "hordes marxistes", en contrast amb la denominació prèvia de "hordes marxistes" amb què els nacionals els havien etiquetat.

Després de la fi de la guerra, les sòlides relacions de Joan March amb el règim li van facilitar la realització de negocis lucratius. Un dels més significatius va ser la creació a Burgos de la Companyia Auxiliar de Navegació (Aucona), que es va convertir en consignatària de la Transmediterrània i la Transatlàntica, canalitzant una part considerable del comerç d'importació i exportació, alhora que les divises es mantenien a l'estranger, a empreses o bancs de la seva propietat.

No obstant, el seu moviment més astut va ser la manera com va adquirir la Barcelona Traction. En aquesta història, reapareixen els protagonistes de "La Canadenca", que mantenien un evident antagonisme. Dannie Heineman, que havia pujat a director general de Sofina, la societat belga que ara controlava la Barcelona Traction, i Emili Montañès, col·laborador anterior de Pearson. Montañès va decidir reunir-se amb Joan March, a qui va presentar un dossier complet sobre la companyia canadenca, ressaltant l'interès del Govern espanyol a comptar amb una empresa de capital nacional.

La Barcelona Traction enfrontava el problema de no poder pagar els interessos de les obligacions en mans d'inversors estrangers, no pas per manca de fons, sinó perquè el Govern no permetia la compra de divises. Després de negociar amb els inversors, es va acordar el pagament a pessetes. Tot i això, en aquell moment, el Govern també va impedir la sortida de pessetes del país.

Amb tota la informació al seu poder, Joan March va actuar amb discreció. A través de testaferros, va adquirir un paquet d'accions i el 9 de desembre del 1948 va sol·licitar la fallida de la Barcelona Traction davant un jutge de Reus.

Dos dies després, es va dur a terme el judici en què Emili Montañès va testificar, sense que ningú no representés la Barcelona Traction. L'endemà, es va declarar la fallida i, el dia següent, es va procedir a l'ocupació dels béns a les oficines de la companyia a la Plaça de Catalunya.

Arribat el dia de la subhasta, només hi va haver un postor: les Forces Elèctriques de Catalunya, creades recentment i propietat de Joan March. La subhasta es va adjudicar a l'únic postor per 10 milions de pessetes, tot i que la companyia estava valorada en 30.000.