Per què hi ha menys gent a les manifestacions de l'1 de maig? La protesta buida parla de crisi

L'1 de maig de 2025, Dia Internacional del Treball, s'ha presentat com una jornada atípica a Barcelona, a Catalunya i a diverses ciutats espanyoles. L'emblemàtica manifestació, que abans convocava milers de treballadors, només va reunir unes 2.200 persones a la capital catalana segons l'Ajuntament, una xifra molt allunyada de les concentracions d'anys anteriors

A nivell nacional, la tendència es va repetir, amb Madrid reunint uns 30.000 manifestants, molt per sota dels 200.000 de fa només alguns anys. El mateix va passar a la Comunitat Valenciana, amb xifres que parlen de 5.000 assistents, tirant per alt. Aquesta baixa afluència és un reflex clar del creixent desànim i desmotivació social que es viu al país. Les raons són múltiples i és essencial entendre-les conjuntament per comprendre la profunda crisi de representativitat que travessa la societat espanyola.

El descontent social i la manca de mobilització

La manca de participació a les manifestacions de l'1 de maig no només és un indicador que les persones ja no veuen el dia com un símbol de lluita, sinó d'un esgotament generalitzat. En un context de creixent precarietat laboral, alts preus de productes bàsics i un mercat de l'habitatge cada vegada més inaccesible, els ciutadans senten que els seus esforços per millorar les condicions de vida no serveixen de res.

A Catalunya, el desànim s'agreuja amb la dificultat d'accedir a una vivenda de lloguer (ja no diguem de propietat), a una feina digna, els salaris que no acompanyen la inflació i una vivenda inaccesible, especialment a les àrees metropolitanes com la de Barcelona. La percepció que els partits polítics no compleixen amb les expectatives de canvi i que els sindicats estan desvirtuats per interessos polítics ha portat molts a la conclusió que la protesta al carrer no és suficient per aconseguir canvis significatius. La sensació generalitzada és que el sistema està dissenyat perquè els problemes es mantinguin, malgrat les mobilitzacions.

La politització dels sindicats: Un descontentament creixent

El paper dels sindicats, lluny de ser el motor que impulsi la lluita pels drets laborals, s'ha vist erosionat per la politització i la manca de renovació. En lloc de centrar-se en les veritables necessitats dels treballadors, molts sindicats a Catalunya i a altres regions semblen haver perdut el seu enfocament original, centrant-se més en les lluites internes i en la seva relació amb certs partits polítics. Això ha generat una desconnexió amb les bases treballadores, que no se senten representades per aquestes estructures.

A més, els sindicats no han sabut adaptar-se als nous temps. Les noves generacions, marcades per la temporalitat, la falta d'estabilitat laboral i els contractes precaris, veuen els sindicats com una institució que no respon a les seves inquietuds. Això explica en part per què les manifestacions d'aquest 1 de maig no van atraure els joves, que avui s'enfronten a un mercat laboral molt més inestable que el de generacions anteriors.

Subvencions i manca de canvis reals: Un sistema que perpetua el malestar

Un aspecte clau del descontentament social és el model econòmic que afavoreix la concessió de subvencions a grans empreses sense que aquestes es tradueixin en millores reals per als treballadors. Les polítiques d'ajudes no han aconseguit abordar el veritable problema: els baixos salaris, les males condicions laborals i la manca d'oportunitats en molts sectors. Mentrestant, els sectors més poderosos de l'economia continuen rebent beneficis sense haver de millorar substancialment les seves condicions laborals.

Això es reflecteix en el malestar creixent cap al govern i els partits polítics, que, malgrat prometre millores en les condicions dels treballadors, no han aconseguit implementar reformes laborals efectives. Les subvencions a empreses que no generen llocs de treball de qualitat i el fet que els sindicats no qüestionin aquest sistema, contribueixen a un ambient de desconfiança en què les protestes semblen més aviat un gest buit.

El cost de la vida i la vivenda inassolible

L'augment imparable dels preus dels productes bàsics ha estat una altra de les principals raons del descontentament. Malgrat la recuperació econòmica que es pregona des del govern, els preus segueixen sent una llosa per a les classes treballadores. Els aliments, l'energia i els serveis bàsics s'han encarit de manera significativa, mentre que els salaris gairebé no han registrat augments. La sensació que la bretxa entre els que més tenen i els que menys tenen segueix ampliant-se ha desencadenat una frustració generalitzada.

Quant a la vivenda, l'accés s'ha tornat gairebé impossible per a moltes persones, especialment els joves. A Barcelona, per exemple, el preu dels lloguers ha pujat un 20% en els darrers dos anys, i moltes zones de la ciutat han assolit preus prohibititius. Els joves, atrapats en un mercat immobiliari en què els seus sous no permeten ni tan sols cobrir el lloguer, han estat els més afectats. La manca de polítiques efectives per garantir un accés a la vivenda assequible és un altre dels factors que contribueixen a la desafecció social.

El desencant amb els partits polítics: La desconnexió amb la gent

Els partits polítics han jugat un paper clau en el descontentament social. Al llarg dels últims anys, les promeses incomplertes i la manca de resultats palpables han creat un ambient de desconfiança. Els ciutadans senten que els seus problemes, com la precarietat laboral, l'accés a la vivenda i el cost de la vida, no estan sent abordats de manera efectiva pels partits polítics al poder. La sensació que les promeses electorals són només això, promeses buides, ha generat una creixent desconexió entre els polítics i la ciutadania.

A nivell nacional, la manca d'un lideratge clar i la proliferació de missatges populistes i contradictoris han dificultat la possibilitat de generar consens sobre les reformes necessàries. A Catalunya, aquesta desconnexió també s'accentua per la manca d'unitat en les lluites socials, que es veuen fragmentades entre els interessos regionals i nacionals.

La manca de queixes: Per què ens queixem tan poc?

Un dels aspectes més sorprenents de l'1 de maig de 2025 és la apparent manca de queixes i mobilització popular. Malgrat que els problemes socials són cada vegada més evidents, els ciutadans semblen resignats. La manca d'expectatives de millora, la sensació que les institucions no estan disposades a resoldre els problemes de fons i la por que qualsevol protesta es perdi en la burocràcia i el conformisme generalitzat, han portat a una apatia creixent. Molts ja no creuen que les seves veus importin o que una manifestació sigui capaç de generar canvis reals.

Aquest desànim col·lectiu es reflecteix en la baixa participació a les manifestacions, on la majoria dels ciutadans prefereixen quedar-se a casa abans que arriscar-se a un exercici de protesta que sembla mancat d'impacte.

La manifestació buida com a símptoma d'un sistema que no respon

La baixa afluència a les manifestacions de l'1 de maig de 2025, especialment a Barcelona, és un reflex d'un profund malestar social. La precarietat laboral, l'accés a la vivenda cada vegada més inaccesible, el cost elevat de la vida i la politització dels sindicats i els partits polítics han creat un clima de frustració i desconfiança. La gent ja no creu que sortir al carrer pugui generar un canvi real, i aquest sentiment d'impotència és la veritable causa de la baixa participació.

La protesta buida no és només un senyal que les manifestacions han perdut força; és un clar indici que el sistema actual, en tots els seus nivells, ha fracassat en oferir solucions reals als problemes que afecten la majoria de la població. Sense un canvi estructural en la política laboral, en la vivenda i en la gestió econòmica, les mobilitzacions continuaran sent un eco llunyà en un mar de frustració.