La Terra en alerta màxima: set dels nou límits planetaris ja han estat superats

El termòmetre del planeta ha tornat a sonar amb força. Un nou estudi del Stockholm Resilience Centri confirma que hem traspassat set dels nou límits planetaris, aquests llindars que marquen fins a on pot resistir la Terra sense entrar en un terreny perillós. El diagnòstic és clar: el sistema terrestre està perdent la seva estabilitat i les conseqüències afecten de ple a la vida humana.

Què són els límits planetaris

La teoria va néixer en 2009, quan un grup de científics liderats per Johan Rockström va plantejar un marc per a mesurar la salut del planeta. Van identificar nou processos vitals que mantenen l'equilibri de la Terra. Cadascun té un “límit de seguretat”: si ho respectem, romanem en un entorn estable; si el sobrepassem, augmentem el risc de canvis irreversibles i en cascada.

Aquests límits no són davanteres rígides, sinó zones d'alerta: superar-les no implica un col·lapse immediat, però sí un terreny molt més incert i perillós.

Els set límits superats

1. Canvi climàtic

L'augment de gasos d'efecte d'hivernacle ha elevat la temperatura mitjana de la Terra en 1,2 °C des de l'era preindustrial. Encara que el llindar crític es va fixar en 1,5 °C, els actuals nivells de CO₂ en l'atmosfera ja col·loquen al planeta en una trajectòria molt difícil de revertir. Les conseqüències són visibles: onades de calor extremes, incendis massius i fenòmens meteorològics cada vegada més violents.

2. Integritat de la biosfera

La biodiversitat es troba en la seva pitjor crisi des de l'extinció dels dinosaures. La desaparició d'espècies és avui 100 vegades més ràpida del que seria natural. No es tracta només d'un drama ecològic: cada espècie perduda redueix la capacitat dels ecosistemes per a produir oxigen, pol·linitzar cultius o purificar l'aigua.

3. Ús de la terra

Els boscos tropicals, considerats “els pulmons del planeta”, han estat devastats per l'agricultura intensiva i l'expansió urbana. Més del 40% de la superfície terrestre ja es destina a l'agricultura, la qual cosa altera el cicle del carboni i posa en risc l'estabilitat climàtica.

4. Aigua dolça

L'accés a l'aigua és un dels majors reptes globals. Ríos com el Tigris, l'Ebre o el Colorado sofreixen sobreexplotació. Els aqüífers es buiden més ràpid del que es recarreguen i milions de persones viuen ja sota estrès hídric sever. El límit s'ha sobrepassat tant en qualitat com en quantitat.

5. Cicle de nutrients (nitrogen i fòsfor)

La revolució agrícola basada en fertilitzants ha multiplicat la productivitat, però a un preu altíssim. L'excés de nitrogen i fòsfor contamina rius i mars, provoca zones mortes sense oxigen en els oceans i alimenta la proliferació d'algues tòxiques. Aquest límit és un dels més greument sobrepassats.

6. Contaminació per “entitats noves”

Plàstics, pesticides, productes químics industrials i compostos que no existien en la naturalesa s'acumulen a un ritme incontrolable. El planeta no pot assimilar-los. Des de microplásticos en la sang humana fins a PFAS —els anomenats “químics eterns”— en l'aigua, el seu impacte encara no es comprèn del tot, però ja se sap que és profund i durador.

7. Acidificació oceànica

Les mars absorbeixen al voltant del 30% del CO₂ emès per la humanitat. Aquest “servei” té un cost: l'aigua es torna més àcida, la qual cosa danya corals, mol·luscos i espècies que formen la base de la cadena alimentària marina. El risc és un col·lapse d'ecosistemes oceànics essencials per a la pesca i el clima.

Els dos límits que encara resisteixen

8. Capa d'ozó

En els anys 80 es va descobrir un forat creixent en l'ozó sobre l'Antàrtida. La resposta internacional va ser ràpida: el Protocol de Mont-real va prohibir els CFC i va aconseguir revertir la tendència. Avui aquest límit es manté dins de la zona segura, una prova que la cooperació global pot funcionar.

9. Aerosols atmosfèrics

Partícules com el sutge, la pols o el sulfat influeixen en el clima i la salut humana. Encara que el seu efecte és molt marcat a escala regional —en el sud d'Àsia, per exemple—, a nivell global encara no s'ha superat el límit. No obstant això, la seva interacció amb el canvi climàtic el converteix en un factor de risc creixent.

Quin futur ens espera?

Si continuem forçant aquests sistemes, el planeta pot entrar en un “canvi abrupte d'estat”: un punt de no retorn en el qual les dinàmiques naturals ja no es recuperen gradualment, sinó que salten a una altra fase.

Això es traduiria en un clima desbocat, amb temperatures impossibles de contenir; un col·lapse d'ecosistemes com l'Amazones o els esculls; oceans malalts incapaços de sostenir la pesca; una crisi alimentària global per la degradació de sòls i la desaparició de pol·linitzadors; i una inestabilitat social creixent amb migracions massives i conflictes per recursos bàsics.

“Inhabitable” no significa que la Terra deixi d'acollir vida, sinó que deixa de ser un espai segur per a la humanitat. Zones costaneres inundades, regions massa càlides per a treballar a l'aire lliure i fenòmens extrems cada any més devastadors podrien marcar la nova normalitat.

Encara hi ha marge

La bona notícia és que revertir part d'aquest mal és possible. Restaurar ecosistemes, transformar l'agricultura, reduir les emissions i limitar la producció de contaminants poden retornar alguns límits a la zona segura. El cas de la capa d'ozó el demostra: la cooperació internacional funciona.

El dilema no és tecnològic, sinó de temps i de voluntat política. Com més triguem a actuar, més estret serà el marge de maniobra.