L'emancipació triga : joves a Espanya no abandonen la llar fins als 30 anys, la cinquena pitjor xifra de la UE
Segons les últimes dades d'Eurostat, en 2024 els joves van abandonar la llar familiar a una edat mitjana de 30 anys, la cinquena xifra més alta de tota la Unió Europea.
A Espanya, l'emancipació juvenil s'ha convertit en un repte estructural que reflecteix tant la crisi habitacional com la precarietat laboral i la desigualtat generacional. Segons les últimes dades d'Eurostat , en 2024 els joves van abandonar la llar familiar a una edat mitjana de 30 anys, la cinquena xifra més alta de tota la Unió Europea. Només Croàcia, Eslovàquia, Grècia i Itàlia presenten xifres pitjors. En l'altre extrem, països com Finlàndia o Dinamarca registren mitjanes per sota dels 22 anys.
El retard de gairebé una dècada respecte al nord d'Europa no és només una diferència cultural: és l'expressió d'un sistema on habitatge i ocupació es converteixen en barreres per al desenvolupament personal.
Radiografia del problema: preus, amuntegament i sobrecàrrega
La dificultat de emancipar se sosté en tres pilars. Primer, la bretxa d'edat: mentre la mitjana europea se situa en 26,2 anys, a Espanya aconsegueix els 30. Segon, l'amuntegament juvenil: més d'un terç dels joves viuen en llars sobreocupados, especialment els d'entre 15 i 19 anys. I tercer, el cost del lloguer: gairebé un 10% dels joves destina més del 40% de la seva renda a l'habitatge, encara que el retard en l'emancipació dissimula la sobrecàrrega directa en continuar depenent de la família.
Per què Espanya està en el vagó de cua?
Les causes són múltiples. La precarietat laboral juvenil —contractes temporals, baixos salaris i un atur estructural elevat— es combina amb un mercat de lloguer tensionado en ciutats com Barcelona, Madrid o Palma, on la pressió turística i l'escassetat d'oferta disparen els preus. A això se suma un dèficit crònic d'habitatge públic: Espanya destina menys del 2% del seu parc a habitatge social, enfront del 20% de Països Baixos o el 16% d'Àustria.
Tot això es recolza en un model familiarista: la família actua com a xarxa de suport davant la falta de polítiques públiques eficaces, però al mateix temps perpetua la dependència i retarda l'autonomia.
Impacte social: projectes vitals en pausa
El bloqueig de l'emancipació no és un simple retard en l'edat d'independència: retarda la formació de llars, la natalitat i la mobilitat laboral. Genera dependència econòmica i emocional, fomenta l'estrès habitacional i amplia la bretxa entre generacions. En definitiva, l'habitatge es converteix en un obstacle per a la vida adulta.
Respostes polítiques: avanços insuficients
En els últims anys, Espanya ha posat en marxa mesures com la Llei d'Habitatge de 2023, que introdueix límits al lloguer i regula a les grans forquilles; el Pla Estatal d'Habitatge 2022–2025, amb ajudes específiques per a joves; o els fons europeus Next Generation, destinats a rehabilitació i habitatge social. No obstant això, urbanistes i experts coincideixen que, sense un salt estructural en habitatge públic i una reforma profunda del mercat del lloguer, el problema persistirà.
Una paradoxa insostenible
Espanya viu una paradoxa habitacional: els joves no s'emancipen perquè no poden pagar un lloguer, però en seguir a casa no apareixen entre els més sobrecarregats per despesa en habitatge. La dada dels 30 anys no és només una estadística: és el mirall d'un model que necessita repensar. Perquè l'habitatge no pot ser únicament un bé de mercat. Ha de reconèixer i garantir com el que és: un dret essencial per a construir futur.
Escriu el teu comentari