Javier Marín, el policia que va desafiar l'herència franquista: “Acabar amb la corrupció em va costar cops, però algú havia de fer-ho”

Durant mig segle, Javier Marín ha transitat pels espais més tibants de la història recent del país . Militant del Partit del Treball, activista antifranquista, infiltrat en l'Exèrcit predemocràtic i fundador de la #UGT en la Policia Municipal de L’Hospitalet, la seva vida resumeix una idea constant: la de transformar les institucions des de dins, fins i tot a risc de la seva pròpia llibertat. 

La seva experiència ara queda plasmada en El poli rojo, un llibre en el qual narra episodis inèdits de la transició espanyola, des de la clandestinitat política fins a la lluita interna dins de la Policia per a erradicar pràctiques heretades del franquisme. “El fil sempre va ser el mateix”, explica Marín. “Deu anys en el Partit del Treball, quaranta en el PSC, i al mig sempre treballant, a la fàbrica del metall o en la Policia". 

La idea era la mateixa: "portar la democràcia fins als llocs on més costava que arrelés”. Al llarg de dècades, la seva trajectòria combina risc personal, compromís polític i la convicció que la transformació de les institucions no pot limitar a discursos, sinó que exigeix acció des de dins, enfrontant als qui encara defensaven velles estructures i privilegis que semblaven intocables.

Del Partit del Treball a l'Exèrcit franquista

La seva militància va començar en els anys setanta, quan el Partit del Treball li va encomanar una tasca tan perillosa com simbòlica: ingressar en l'Exèrcit franquista per a contribuir a la seva transformació des de dins. Entre 1972 i 1974, Marín va servir com a voluntari en diverses casernes, on va organitzar comissions de soldades i va formar a militants en el maneig d'armes.

Era l'època en què el partit creia que una revolució estava a prop, i que la disciplina militar podia posar al servei de la democràcia futura. “Vam aprendre a trepitjar a cap segur —recorda—, perquè si oferies confiança a la persona equivocada, et detenien o et delataven. En el meu cas, mai vaig tenir una caiguda ni una traïció. Cada pas es donava amb el cap fred”.

Les manifestacions per Puig Antich van ser un dels moments més crítics d'aquella etapa. Els soldats més joves, relata, sabien que si se'ls ordenava sortir a reprimir, molts es negarien. Era un acte petit de resistència, però simbòlic. “Ens oferíem com a víctimes, com una forma de denúncia —diu—. Era la manera d'obrir esquerdes en el sistema des del propi cor del règim”.

La Policia de L’Hospitalet: netejar des de dins

Amb l'arribada de la democràcia, Marín va decidir aplicar la seva experiència clandestina en un altre front. En 1980 va ingressar en la Policia Municipal de L’Hospitalet, dins de la primera promoció d'agents formats en ajuntaments democràtics. “Els nous consistoris no es fiaven dels policies del règim”, compte. “I tenien raó: convivíem amb més de 150 agents que havien jurat fidelitat al franquisme. El xoc entre els quals volíem canviar les coses i els que volien conservar-les va ser brutal”.

Res més entrar, va fundar la primera secció sindical de UGT en el cos, una cosa impensable fins llavors. Aquesta iniciativa li va valer expedients disciplinaris, amenaces i fins a agressions. Alguns veterans van organitzar assemblees per a expulsar-ho, al·legant que havia estat processat en 1976 per atemptar contra la seguretat de l'Estat. “Creien que, amb un acord majoritari, podien tirar-te. No entenien el que significava la democràcia”, recorda amb ironia.

La corrupció, segons Marín, era una pràctica quotidiana heretada del franquisme. Hi havia policies que usaven una placa a la qual anomenaven “la miraculosa”, que obria totes les portes i garantia serveis gratis. Alguns fins i tot robaven en robatoris: entraven abans que el propietari, es quedaven part del botí i després feien el comunicat a l'assegurança. “Acabar amb això va ser duríssim —diu—. Em va salvar que era cinturó negre de karate. Però algú havia de fer-ho. Volíem netejar el cos des de dins, encara que costés car”.

Del comunisme al desencantament socialista

Anys després, després de deixar la policia, es va integrar en el Partit Socialista de Catalunya (#PSC) convençut que la lluita obrera havia de continuar des de la via institucional. “Venia del comunisme, però vaig entendre que la revolució no havia funcionat. Vaig pensar que des del PSC es podia avançar pas a pas. Durant un temps va ser així, fins que la distància entre el partit i la classe treballadora es va fer insalvable”.

En 2020, després de quaranta anys de militància, va presentar la seva carta de dimissió dirigida a Miquel Iceta i Salvador Illa. El detonant va ser la política d'aliances amb forces independentistes. “Els vaig dir que amb mi no podien continuar comptant. Atomitzar el territori és trencar a la classe obrera, i jo no anava a caure en aquest error una altra vegada”. I és que, pactar amb ERC, reeditar el tripartit no era una opció acceptable per a Marín.

Per a Marín, el socialisme actual s'ha tornat massa complaent amb el neoliberalisme. “El PSC avui és liberal en política econòmica”, sosté. “Només impulsa reformes perquè governa amb Sumar i Podemos, no per convicció. A Catalunya, governa sense pressupostos i es limita a declaracions. Encara que és el mal menor, seria pitjor amb PP i Vox en el Govern. Però això és un mal consol”.

Javier Marin: "Em preocupa que les noves generacions creguin que la llibertat està garantida"

La seva mirada cap a les polítiques impulsades per Yolanda Díaz és molt més positiva: “Em recorda a quan treballava a la fàbrica del metall”, diu. “Llavors estava mal vist no fer hores extra, i jo em vaig negar. Preferia treballar menys perquè treballessin més. El que proposa Sumar va en aquesta línia: repartir el treball i pujar salaris”.

Als 73 anys, Marín observa amb preocupació l'avanç de l'extrema dreta a Europa i a Espanya. “El feixisme torna perquè ja no existeix la por al comunisme”, afirma amb serenitat. “Durant dècades, el capitalisme va acceptar les reformes socials per por de perdre'l tot. Però quan va caure l'URSS, aquesta por va desaparèixer. I amb ell, les conquestes obreres. Ara la ultradreta s'alimenta de l'egoisme i té mitjans al seu servei. Vox no és una casualitat, és un producte dels poderosos”.

El seu llibre, en preparació, recull episodis inèdits de la seva vida: les trenta intervencions policials que va realitzar, algunes tan dures com l'atracament en el qual va haver de disparar per a salvar als seus companys, o la seva col·laboració amb els serveis d'intel·ligència en vespres de l'1 d'octubre per a evitar que agents col·laboressin amb els ajuntaments i la Generalitat en els preparatius del referèndum.

“Jo ja he viscut el que és jugar la vida per unes idees”, conclou. “Ara em preocupa que les noves generacions creguin que la llibertat està garantida. No ho està. La democràcia cal barallar-la cada dia, fins i tot des de dins de les seves pròpies institucions”.