Javier Marín, el policia que va desafiar l'herència franquista: “Acabar amb la corrupció em va costar cops, però algú havia de fer-ho”

Del Partit del Treball a l'Exèrcit franquista

La seva militància va començar als anys setanta, quan el Partit del Treball li va encomanar una tasca tan perillosa com simbòlica: ingressar a l’Exèrcit franquista per contribuir a la seva transformació des de dins. Entre 1972 i 1974, Marín va servir com a voluntari al quarter de “Jaén 25”, situat a Pedralbes. Des d’allà va organitzar les comissions de soldats als 9 quarters de Catalunya.

Era l’època en què el partit creia que una revolució estava a prop, i que la disciplina militar es podia posar al servei de la democràcia futura. “Vam aprendre a pisar sobre segur —recorda—, perquè si oferies confiança a la persona equivocada, et detenirien o et delataven. En el meu cas, mai vaig tenir cap caiguda ni traïció. Cada pas es donava amb el cap fred”.

Les manifestacions per Puig Antich van ser un dels moments més crítics d’aquella etapa. Els soldats, relata, sabien que si se’ls ordenava sortir a reprimir, molts s’hi negarien. Era un acte petit de resistència, però simbòlic. “Estàvem disposats a negar-nos a carregar contra els estudiants que es manifestaven a la Diagonal, com una forma de denúncia —diu—. Era la manera d’obrir esquerdes en el sistema des del propi cor del règim”.

La Policia de L’Hospitalet: netejar des de dins

Amb l’arribada de la democràcia, Marín va decidir aplicar la seva experiència clandestina en un altre front. El 1980 va ingressar a la Policia Municipal de L’Hospitalet, dins de la primera promoció d’agents formats en ajuntaments democràtics. “Els nous consistoris no es fiaven dels policies del règim”, explica. “I tenien raó: convivíem amb més de 150 agents que havien jurat fidelitat al franquisme. El xoc entre els que volíem canviar les coses i els que volien conservar-les va ser brutal”.

Res més entrar, va fundar la primera secció sindical de UGT al cos, quelcom impensable fins aleshores. Aquesta iniciativa li va valer expedients disciplinaris, amenaces i fins i tot agressions. Alguns veterans van organitzar assemblees per expulsar-lo, al·legant que havia estat processat el 1976 per atemptar contra la seguretat de l’Estat. “Creien que, amb un acord majoritari, podien expulsar-te. No enteníen què significava la democràcia”, recorda amb ironia.

La corrupció, segons Marín, era una pràctica quotidiana heretada del franquisme. Hi havia policies que feien servir una placa a la qual anomenaven “la milagrosa”, que obría totes les portes i garantia serveis gratuïts. Alguns fins i tot robaven en robatoris: entraven abans que el propietari, es quedaven part del botí i després feien el part a l’assegurança. “Acabar amb això va ser duríssim —diu—. Em va salvar que era cinturó negre de karate. Però algú havia de fer-ho. Volíem netejar el cos des de dins, encara que costés car”.

Del comunisme al desencant socialista

Simultàniament a l’entrada a la policia, es va integrar al Partit Socialista de Catalunya (PSC), convençut que la lluita obrera havia de continuar des de la via institucional. “Venia del comunisme, però vaig entendre que la revolució no havia funcionat. Vaig pensar que des del PSC es podia avançar pas a pas. Durant un temps va ser així, fins que la distància entre el partit i la classe treballadora es va fer insalvable”.

El 2020, després de quaranta anys de militància, va presentar la seva carta de dimissió adreçada a Miquel Iceta i Salvador Illa. El detonant va ser la política d’aliances amb forces independentistes. “Els vaig dir que amb mi no podien seguir comptant. Atomitzar el territori és trencar la classe obrera, i jo no hi cauria una altra vegada”. Pactar amb ERC, reeditar el tripartit, no era una opció acceptable per a Marín.

Per a Marín, el socialisme actual s’ha tornat massa complacent amb el neoliberalisme. “El PSC avui és liberal en política econòmica”, sosté. “Només impulsa reformes perquè governa amb Sumar i abans amb Podemos, no per convicció. A Catalunya governa sense pressupostos i es limita a declaracions. Encara que és el mal menor, seria pitjor amb PP i Vox al Govern. Però això és un mal consol”.

Javier Marín: "Em preocupa que les noves generacions creguin que la llibertat està garantida"

La seva mirada cap a les polítiques impulsades per Yolanda Díaz és molt més positiva: “Em recorda quan treballava a la fàbrica del metall”, diu. “Aleshores estava mal vist no fer hores extres, i jo m’hi vaig negar. Preferia treballar menys perquè treballessin més. El que proposa Sumar va en aquesta línia: repartir la feina i pujar salaris”.

Als 72 anys, Marín observa amb preocupació l’avanç de l’extrema dreta a Europa i a Espanya. “El feixisme torna perquè ja no existeix la por al comunisme”, afirma amb serenitat. “Durant dècades, el capitalisme va acceptar les reformes socials per por a perdre-ho tot. Però quan va caure la URSS, aquesta por va desaparèixer. I amb ella, les conquestes obreres. Ara l’extrema dreta s’alimenta de l’egoisme i té mitjans al seu servei. Vox no és una casualitat, és un producte dels poderosos”.

El seu llibre, ja a les llibreries, recull episodis inèdits de la seva vida: les trenta intervencions policials que va realitzar, algunes tan dures com el robatori en què va haver de disparar per salvar la seva pròpia família, o la seva col·laboració amb els serveis d’intel·ligència en vísperes de l’1 d’octubre per evitar que agents col·laboressin amb els ajuntaments i la Generalitat en els preparatius del referèndum.

“Jo ja he viscut el que és jugar-se la vida per unes idees”, conclou. “Ara em preocupa que les noves generacions creguin que la llibertat està garantida. No ho està. La democràcia s’ha de defensar cada dia, fins i tot des de dins de les seves pròpies institucions”.