L'amo del Ventorro no va veure preocupat ni amb pressa a Mazón el 29O: "Va ser com un dia normal"

El propietari d’El Ventorro —el restaurant valencià on el president de la Generalitat el 29 d’octubre de 2024, Carlos Mazón, va dinar amb la periodista Maribel Vilaplana— no va veure el polític “preocupat en cap moment” ni va apreciar que tingués pressa quan es va acomiadar d’ell. “Va ser com un dia normal, un dia més”.

Així ho va declarar el restaurador en la seva compareixença com a testimoni el passat 21 de novembre davant la jutgessa de Catarroja (València) que investiga la gestió de la DANA, que va arrasar gran part de la província i va costar la vida a 229 persones.

En la transcripció de la seva declaració, a la qual ha tingut accés Europa Press, el propietari explica com Mazón va arribar entre les 14.15 i les 14.30 hores i “uns 10 o 15 minuts després, va arribar Vilaplana”.

L’aleshores cap del Consell va entrar “sol” i sense escorta

El propietari de l’establiment va concretar que Mazón va estar-hi des de les 14.30 fins a les 18.30-19.00 h “aproximadament”, i va puntualitzar que “més tard de les 19.00 hores no se’n van anar”, un detall que recorda perquè els treballadors marxen a les 18 o 18.10 h i ja havien plegat.

En aquell moment, ell es va posar a fer “les seves coses”, com ara acabar factures, revisar botellers, mirar càmeres, repassar una mica el negoci, i calcula que això li duraria “uns 35 o 40 minuts aproximadament”.

Quan els empleats van marxar, Mazón i Vilaplana continuaven al reservat. Va explicar també a la magistrada que els treballadors sempre marxen cap a les sis de la tarda i, si queda alguna taula “penjada”, s’hi queda ell mateix perquè ells puguin marxar i tornar l’endemà.

Igualment, va informar les parts que només ell “va atendre personalment el dinar del senyor Mazón” i que era “l’única persona que hi entrava, ningú més dels seus empleats”.

Quan entrava a la sala per atendre’ls —“unes set o vuit vegades”, segons va calcular—, “en cap moment” va veure Mazón parlant per telèfon. Tampoc no va observar Vilaplana amb cap ordinador. Va explicar que la sala on van dinar és rectangular i no gaire gran, i que no va escoltar “res” de les converses.

Interrogat per les dimensions del reservat, va indicar que, “d’un cap a l’altre de la sala, per la mida que té, no sap dir si s’hi escoltaria la conversa d’algú parlant per telèfon”, ja que desconeix el volum o el to amb què podrien parlar. En una conversa on no està d’esquena i no hi ha altre soroll, “podria ser que sí que s’escoltés, però no ho pot confirmar”, va remarcar.

El propietari d’El Ventorro va relatar a la instructora la trucada que va rebre “de la Generalitat, no sap dir qui”, per avisar que hi aniria “un senyor a portar un sobre amb uns papers que Mazón havia de signar”. Ell, per la seva banda, va agafar el sobre, el va dur a Mazón, va sortir i va tornar al cap de pocs minuts. Llavors, el president li va dir: “Dóna’ls-hi, que ja estan signats”.

En total, el responsable del local calcula que “el dinar en si duraria entre una hora i mitja o dues”. Va afegir que “és el que sol durar un dinar”.

No va recordar a quina hora es van servir les postres o el cafè i va comentar que, si van començar a les 14.45-15 h, el dinar s’allargaria fins a les 16.30-16.45 “per calcular una mitjana”. Segons aquest testimoni, “és molt habitual en moltes taules que es facin les 18.30 o les 19 h perquè estan de tertúlia; no és qüestió de consumicions, és perquè estan a gust o amb les seves coses”. Per això, va considerar que “no hi va haver res estrany en la durada del dinar”.

Quan es va donar per acabat el dinar, el restaurador hi anava entrant “cada 10-15 minuts perquè se sentissin atesos”. Al final de la trobada, quan va acomiadar Mazón a la cancela, “no va veure que tingués pressa o que estigués preocupat”. “Va ser com un dia normal, un dia més”, va dir l’hostaler.

Reserva

I sobre la reserva, que es va fer dos o tres dies abans, va assenyalar que “sap que la persona que el va trucar és de la Generalitat perquè té alguns números gravats, perquè l’han trucat diverses persones, no sap si secretàries; normalment han estat dones”.

Solen dir-li a qui ha d’enviar la factura, a la Generalitat o al partit; i després ell l’envia i, en aquest sentit, entén que qui va fer la reserva li diria que la pagaria el PP perquè ell ho sabia. Va enviar la factura al partit —el propietari ha aportat aquesta documentació a la causa— més tard, i li la paguen per transferència.