Nous governs d'esquerra a Llatinoamèrica: alguna cosa més que la suma de les parts?

Jaime Ensignia
Jaime Ensignia, sociòleg, Dr. en Ciències Socials i Econòmiques de la Universitat Lliure de Berlin

Jaime Ensignia, sociòleg, Dr. en Ciències Socials i Econòmiques de la Universitat Lliure de Berlin. Va ser director sociopolític de la Fundació Friedrich Ebert a Xile (1994-2014). Director de l'Àrea Internacional de la Fundació Xile 21. Collaborador del Baròmetre de Política i Equitat.

Catalunyapress opiboric
Gabriel Boric. Foto: Europa Press

 

Dos processos polítics marquen l'agenda política llatinoamericana i han captat l'interès de l'opinió pública internacional des de començament de l'any 2022: el primer se situa a Xile i parteix amb el triomf electoral i l'assumpció al govern del líder esquerrà Gabriel Boric, el 11 de març passat. Juntament amb el començament del govern de Boric, el país assistia al desenvolupament del procés constituent iniciat el 2021, que va culminar amb el rebuig del text constitucional elaborat per la Convenció Constituent al Plebiscit dut a terme el 4 de setembre. L'anàlisi de la derrota per més de 20 punts (62% vs 38%) de les forces progressistes i d'esquerra, va representar una forta ensopegada per al govern del president Boric. Abunden textos sobre les raons de la derrota, no sempre elaborats amb la distància i la profunditat que requereix un procés tan complex; en tot cas, aquestes hipòtesis no seran objecte daquesta columna, ja que lexcedeixen.

 

El segon fet de transcendència a la regió és l'inèdit triomf de l'esquerra a les eleccions presidencials colombianes, encapçalada per la dupla del senador Gustavo Petro i França Márquez, afroamericana i líder de moviments socials ambientalistes. Per primera vegada a la història política colombiana una coalició d'esquerra, el Pacte Històric, arriba al govern. Aquesta fita política tindrà una rellevància no menor al continent llatinoamericà, especialment per la seva potencial articulació en un eix de governs progressistes, d'esquerres i de governs nacional – populars. Les propostes del flamant govern colombià es podrien resumir en els punts següents: 1) establir un model econòmic més inclusiu amb l'objectiu central de combatre la pobresa i la desigualtat imperant en vastes zones del país; 2) enfortir un sistema de banca pública que garanteixi crèdits a baix cost; 3) allunyar-se de la dependència del petroli i el carbó per donar pas a energies netes; 4) avançar cap a un sistema gratuït i universal daccés a leducació; 5) elevar els impostos als qui tenen grans extensions de terres improductives; 6) modernitzar les terres agrícoles; 7) enfortir democràcia del país i les seves institucions; 8) iniciar mesures tendents a aprofundir el procés de pau iniciat pel govern de Santos (2016), enfortint la seguretat nacional i la lluita contra el narcotràfic; 9) participar activament en l'enfortiment de la integració regional, restablint les relacions diplomàtiques amb Veneçuela .

 

L'escenari que configuren el govern de Petro com a president de Colòmbia, el molt possible triomf d'Inacio Lula da Silva al Brasil, els governs de Gabriel Boric a Xile, Alberto Fernández a Argentina, Luis Arce a Bolívia, Pedro Castillo al Perú, Xiomara Castro , a Hondures i Manuel López Obrador a Mèxic, hauria de facilitar les condicions per avançar cap a un gran bloc polític i econòmic a Amèrica Llatina i el Carib (ALyC). A partir del 2023 gairebé tota la regió serà governada per partits polítics d'esquerra, progressistes, vinculats a moviments socials, amb la diversitat i l'heterogeneïtat implicada en aquests col·lectius. L'any que ve més del 60% del PIB d'ALyC estaria en mans d'aquests governs.

 

No obstant això, aquests governs nous o força recents, s'hauran de fer càrrec -alguns ja ho fan-, d'una inflació galopant i possibles recessions econòmiques, d'una important crisi alimentària, de nous riscos en la salut de la població, d'augments sostinguts de la desocupació i/o de la subocupació, d'un augment de la pobresa i de la pobresa extrema i, de la crisi climàtica que afecta el continent. Tenim, per tant, una regió en una profunda crisi econòmica i social, les institucions polítiques de la qual no sempre estan a l'alçada dels temps, i tenen enormes dificultats per seguir els ritmes de les transformacions sociopolítiques actuals.

 

Fins i tot en aquest escenari, amb dificultats i desencerts, i malgrat la ferotge oposició de la dreta i la ultradreta a cadascun dels països esmentats, s'entreveu que l'eix progressista/esquerra, encapçalat pels seus països més gravitants -com Mèxic, Brasil , Argentina, Xile i Colòmbia- estarien impulsant un gir a la regió cap a les seves propostes programàtiques i els seus objectius polítics. El desafiament per a aquests governs serà monumental i el seu èxit o bé la seva incapacitat d'estar a l'alçada del que esperen les grans majories socials i polítiques podran impedir el retorn de la dreta i la ultradreta a la regió

 

Un desafiament central passa per l'agenda a desenvolupar, necessàriament diferent d'aquella sostinguda per la primera onada de governs progressistes llatinoamericans, els primers anys d'aquest segle. Avui, l'escenari mundial i regional exigeixen propostes en matèries com ara:

-un nou model de desenvolupament, productiu, social i inclusiu, superant les polítiques extractivistes i deixar enrere el “boom” de les matèries primeres, qüestió que va primar als governs de la primera dècada; baixar els alts índexs d'inflació que impacten especialment a els sectors

-populars i de baixos ingressos a la regió;

-enfrontar l'aguda crisi climàtica amb polítiques públiques de mitjà i llarg termini;

-desenvolupar polítiques comunes en la superació de la pandèmia del COVID 19;

-afrontar matèries de migracions de manera conjunta i col·laborativa;

-elevar la participació en el terreny de la Investigació, Desenvolupament i Innovació (R+D+I);

-coordinar polítiques contra el crim organitzat i el narcotràfic;

-enfortir l'alicaïda integració regional i la qualitat de la democràcia, fonamentalment en els partits i moviments polítics a la regió.

 

No obstant això, històricament, el problema central a la regió no ha estat identificar els issues d'una possible agenda conjunta, sinó trobar dissenys institucionals adequats per tirar-la endavant. Aquesta és la qüestió estratègica que els nous governs hauran de resoldre si s'aspira a una articulació regional que aconsegueixi més que la suma de les parts. Es tracti de la CELAC o d'altres institucions, la clau és potenciar certa coherència política donada pels nous governs d'esquerra progressista, de manera tal de guanyar relativa autonomia davant d'altres blocs i països de gran influència a la regió: Xina, EUA, Rússia i la Unió Europea. Sens dubte, els actuals moviments al tauler internacional i continental, obren noves oportunitats per a la regió.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH