dilluns, 21 de octubre de 2019

Joan Ferrán

Puigdemont i la 'cimera del torró'

Molt enxampat pels nois de la CUP ha de caminar el president Carles Puigdemont per recuperar la vella tàctica de la fugida cap endavant.

Sobre el Congrés del PSC

Si Miquel Iceta és capaç de conjugar, en la confecció de l'Executiva, experiència, joventut, ideologia i capacitat de gestió la cosa pot funcionar. Si, a més, aconsegueix que la personalitat i el discurs del PSC es perfilin amb nitidesa hi ha socialisme català per a estona.

PSOE, PSC i les virtuts cardinals

D'acord. Tenen vostès raó. L'esdevingut al carrer Ferraz de Madrid aquest cap de setmana és tan esperpèntic com lamentable. Reconeguem-ho, ningú va estar a l'altura del guió i del paper que se li suposa -per història i responsabilitat política- a un partit d'esquerres centenari.

Terrassa i agües turbulentes

Un bon amic egarenc m’explica que el seu ajuntament està capficat en remunicipalitzar una pila de serveis, entre d’altres l’abastament d’aigua. Em demana opinió al respecte.

Pérez Andújar i el maccarthisme a la catalana

La cosa va a més. Des 2012 cap aquí la Generalitat exerceix un monopoli del poder sobre la societat catalana en què únicament és 'correcta' l'opció secessionista.

Un catalanisme de centre liberal?

Deia Norberto Bobbio en els seus 'Assajos sobre el feixisme':

'Si el consens és unànime vol dir que no és lliure. El consens lliure s'expressa individualment i és el d'un ciutadà d'un país democràtic quan va a dipositar la pròpia papereta electoral a l'urna.

El boc emisari i els socialistes

Mereixen seguir entrenant a l'equip i enviar a la banqueta als que busquen, des de la molicie, bocs emisaris.

Iceta?

No fa molt temps d'això. Quan al PSC alguns tocaven la marxa fúnebre de Sigfrid va arribar el comandant Iceta -i com deia Carles Puebla- manar a parar. Li va ficar swing al socialisme català i les eleccions autonòmiques van ser bàlsam sobre ferides.

Les estàtues i els talibans catalans

Segur que vostès recordaran la imatge d'aquelles monumentals estàtues de Buda, ubicades a la vall afganesa de Bamiyan, tallades en els laterals d'un penya-segat a uns 2500 metres d'altura sobre el nivell del mar. Datades pels experts en els segles V i VI estaven catalogades com unes obres fruit del sincretisme entre l'art grec i el budista.

El peronisme de Pablo

Mentre les manifestacions i protestes no cessen a França, i el Brexit amenaça l'estabilitat europea, aquí vam prosseguir amb la història interminable de la campanya electoral bis i les mocions de confiança amb una diferència del president Puigdemont.

Colau i la reina regent

Argumenta que ja no es combat per les idees, que és el joc dels interessos particulars el que sosté la gesticulació dels partits polítics i no la ideologia.

Pactar no és callar

Pactar no és callar, ni renunciar, ni dissoldre's en el 'no sap no contesta'. Pactar implica unió en base de l'acordat i llibertat per seguir sent qui s'és. Pactar no vol dir diluir-se com un terròs de sucre en un brou tebi i incolor sinó més aviat tot el contrari. A saber: posar en valor la teva aportació al col·lectiu en la recerca del bé general. Quan s'és honest s'arriba a acords perquè la societat funcioni òptimament no per mercadejar petits càrrecs o prebendes.

L'espantall del comunisme

D'comunistes, anarquistes, catòlics, luterans i altres espècies n'hi ha de tot tipus i condició. Els hi ha bons, dolents, honestos, truans, picar-, simpàtics i avorribles... El mostrari seria interminable i la catalogació impossible. Establertes aquestes consideracions prèvies, filles del sentit comú, he de manifestar que detesto aquesta tàctica -que alguns fan servir indiscriminadamente- de desqualificar l'adversari polític etiquetant-lo despectivament com 'comunista' o 'totalitari'.

El Zúrich i la senyora Colau

És probable que el nom de Zuric produeixi en l'equip de la senyora Ada Colau algun que altre granellada. Ja saben, a Zuric, a més de grans asseguradores, les entitats financeres i els bancs tenen preeminència en les notícies, la literatura i el paisatge urbà. La imatge de la ciutat suïssa ve condicionada no només pel seu bell entorn natural sinó també pel seu dinamisme econòmic al servei del capital.

Obiang i els silencis còmplices

M'indignen els silencis còmplices i el passar de puntetes d'alguns davant els atemptats a la democràcia i els drets humans. Sé perfectament que els diners són capaços de comprar gairebé tot, que el petroli encara és un producte cobejat i que molts prefereixen el postureig de moda abans que ficar-se en 'assumptes d'estat'. Sí, això és el còmode que permet a cert personal donar-se una capa de vernís progressista mentre s'obvien injustícies instal·lades filles del 'laissez faire'.

Puigdemont i la tricolor

Va succeir un 14 abr, i no precisament el de 1931. El diputat Carles Puigdemont no era alcalde i, segurament, els seus somnis immediats i ambicions encara no apuntaven cap a la presidència de la Generalitat. El seu era un modest escó al Parlament per la circumscripció de Girona.

Un regal per Colau

No serà un servidor de vostès qui defensi l'erràtica gestió de l'equip de govern municipal que capitaneja la senyora Ada Colau. No, però tot i això em sento moralment obligat a manifestar que Felix de Azúa, acadèmic de la RAE, s'ha equivocat i molt amb les seves declaracions als mitjans de comunicació.

Parlón i l'art de rumiar

Recorro un cop més al Diccionari de la Llengua Espanyola que homologa la Reial Acadèmia. En aquesta ocasió pretenc consultar els diferents significats i accepcions del verb rumiar i, per extensió, el de paraules com remugant o rumiador. Reconec que el motiu de la meva consulta neix inspirat per l'aparició, en els mitjans de comunicació, d'unes declaracions de l'alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlón, a la qual estima i admiro.

Mariano i el gos de l'hortolà

Mariano fa olor de passat, a personatge del Segle d'Or espanyol, a seguidor malaltís de les comèdies palatines d'embolics. En el seu afany per ridiculitzar i desqualificar Pedro Sánchez va citar el Perro del Hortelano que immortalitzés Lope de Vega al segle XVII. 

Vetos i galls dindis

Els avanço, perquè ningú s'enganyi, que m'agradaria veure installat a la Moncloa un Executiu d'esquerres o, si no, un altre de centre esquerra. Un govern que inspirant-se en el que sembla impossible, fes realitat el possible. Un govern entestat a vessar benestar, seguretat i felicitat entre la ciutadania. A Espanya el canvi és tan necessari com urgent, convé per higiene democràtica.


Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH