Tu que em cuides

Pilar Gómez
Psicòloga clínica y psicoanalista

Anciana


El text que presento avui va arribar a les meves mans fa molts anys des de les d'una treballadora familiar del Vallès, el text -una carta- en si mateix és més antic encara.


Les treballadores familiars es dediquen a ajudar en les tasques domèstiques i de cura a famílies en situació de precarietat, el seu treball es fa en un entorn sempre dificultós: malalties, incapacitacions, pobresa, bogeria... és una feina dura. La dona que el va portar participava en un grup en el parlàvem sobre les dificultats que trobaven en l'acompliment de les seves tasques. Serien al voltant d'una quinzena i totes tenien una disposició generosa, cor gran i mans hàbils. Es parlava sempre de situacions reals.


Carmela me'l va oferir amb timidesa, el va portar l'últim dia de reunió, després de tot el parlat al llarg de vuit setmanes. Per a mi va ser un regal, que a més em va permetre verificar que la feina que havíem fet havia estat fructífer. El vam llegir en veu alta: Tu que em cuides, era el títol.


Què veus tu que em cuides?

Què veus tu?


Una vella esquerpa, una mica boja,

La mirada perduda, com inexistent.


Que baveja quan menja i mai contesta.


Que quan li dius amb veu forta "intenti",

sembla no prestar atenció al que tu fas,

i continua perdent les seves sabates i les seves mitges.

Qui de manera dòcil o no, et deixa fer al teu gust

el bany i els àpats per ocupar els seus llargs dies grisos.


És això el que penses?

És això el que veus?


Llavors obre els ulls, aquesta no sóc jo.


Et diré qui sóc, aquí asseguda i ben tranquil·la.

Em desplaço quan m'ho manes i com quan tu vols.

Sóc l'última de deu germans, amb un pare i una mare.

Tinc germans i germanes que s'estimen.

Sóc una mossa de setze anys, amb ales als peus,

que somia amb trobar aviat un nuvi.

Sóc una dona casada.

Recordo les promeses que vaig fer aquell dia.

Amb vint anys el meu cor desborda felicitat.

Tinc ara 25 i un fill, que em necessita

perquè li construeixi una casa.


Dona de 30, el meu fill creix ràpidament.

Estem units l'un a l'altre

per llaços que perduraran.

Quaranta anys, aviat ja no estarà aquí.

Però el meu home que està al meu costat vetlla sobre mi.

Cinquanta anys, de nou juguen els nens al voltant.

Heus-me aquí de nou amb nens i amb el meu estimat.


Heus aquí dies negres, el meu marit mor.

Miro el futur amb por,

doncs els meus fills estan tots ocupats en criar els seus.


I penso en els anys i en l'amor que he conegut.

Jo sóc ara una vella, i la naturalesa és cruel,

es diverteix a fer passar la vellesa per bogeria.


El meu cos se'n va, la gràcia i la bellesa l'abandonen.

Hi ha ara una pedra on abans tenia un cor.

Però en aquest vell pell la mossa viu.

I el seu cor s'infla sense descans.

Recordo les meves alegries i de les meves penes.

I de nou sento la meva vida i estimo.

Torno a pensar en els anys passats, massa curts

I passats massa ràpidament.

I accepto aquesta realitat implacable que res pot durar.


Llavors, obre els ulls, tu que em cuides, i mira.

No a la vella esquerpa. Mira millor, tu em veuràs.


El text va aparèixer en un butlletí de Càritas dels anys setanta del segle passat, va ser publicat a Ginebra. Es trobava entre les poques pertinences d'una vella dona irlandesa, s'havia trobat a l'ordenar-després de la seva mort en una institució geriàtrica.


És una defensa bastant comuna que -en el tracte professional quotidià amb persones en situació de precarietat- dels cuidadors, horroritzats davant la visió de vells, malalts, impedits i bojos, prenguin una distància descomunal del que succeeix davant els seus ulls i tractin -o ho intentin- amb la vellesa, la malaltia, la incapacitat i la bogeria en lloc de tractar amb les persones afectades per això. Passa que no funciona bé en cap cas desconèixer a un subjecte fent d'ell un objecte i el malestar dels professionals es va fent tan descomunal com la distància que han anat prenent.


No qualsevol té la capacitat de l'autora de la carta -poema, potser- per sortir de la situació d'objecte a la qual se sent reduïda al geriàtric, no tothom en situació de precarietat i dependència pot i sap reconèixer-se en els avatars d'un subjecte d'una història: nena, germana, filla, mossa, jove, dona, dona, vella, àvia ... encara que una història la té qualsevol.


Commogudes, i moltes amb llàgrimes als ulls, les treballadores familiars van seguir la lectura en un silenci atent, el silenci -arribat el final- es va mantenir uns instants fins que es va trencar en un aplaudiment.


Les paraules d'aquella vella dona morta feia temps, les paraules amb les què reivindicava la seva humanitat, s'havien obert pas a través dels anys fins a trobar noves destinatàries en aquella sala de Mollet del Vallès. Allí van ser escoltades i compreses instantàniament per aquelles altres dones -cadascuna tindria els seus propis flashos- que van poder veure així, sota aquesta llum nova a persones i conflictes amb els quals es trobaven en la seva tasca diària.


Quaranta anys després de la mort de la vella irlandesa, una dona que tan malament ho va passar al geriàtric suís, la carta segueix el seu camí. Aquest és un dels poders de la paraula escrita.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
La normalitat és rara
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH