Crítica: Call me by your name

|

Call me by your name


Oblideu-vos dels guardons i oblidin de la temàtica. Més enllà de l'Oscar al millor guió o de la història sobre una parella de gais que s'enamoren, 'Call me by your name' té altres virtuts que van molt més enllà.


És d'aquelles pel·lícules que un ha vist ja en els 70 i en els 80. Com aquests films de Rohmer o italians ubicats al camp, però on el que menys importa és si es tenen aquests referents o se sap el final de la pel·lícula. I no, no costa deixar-los de costat.


Un entra a 'Call me by your name' poc a poc i malgrat que els prejudicis envaeixen l'espectador la força del bon cinema fa que un es vagi desprenent d'ells. Lucca Guadagnino filma als seus personatges amb tanta delicadesa com filma la natura. Despertant la sensualitat latent de la història filmat els cossos amb la fragilitat que acompanya Elio, un jove que veu despertar la seva sexualitat com qualsevol altre adolescent, amb nerviosíssim, amb la fragilitat d'un préssec que acaba trencant-se i deixant anar aquest suc que és el seu essència mateixa.


El naturalisme que desperta el film és tan delicat que impregna a les imatges, als protagonistes de la història d'amor i l'espectador, que entén aquests acostaments i distanciaments respecte la natura i als cossos d'igual forma.


I és que 'Call me by your name' és un cant a la bellesa d'aquests amors que et marquen, que desperten aquest foc interior i que s'allunya amb aquestes espurnes que l'aire i el temps es porten.


La relació de tots dos personatges es compta tant a través dels silencis com d'aquells plans que deixen al costat als personatges per centrar-se en els verds prats del nord d'Itàlia, o en aquests arbres que es veuen des de la finestra de la cambra de Elio, d'aquestes imatges infraroges que subratllen la calor dels cossos i que no es subratllen, sinó que són assumits com la història d'amor entre els protagonistes.


Les referències una mica pedants a la música de Bach, a la lingüística i als déus romanes malgrat donar-li un toc snob reforcen la idea de la naturalitat de les relacions, d'aquesta idealització poètica del primer amor, d'aquest gaudi que un experimenta del mateix manera en veure una escultura d'Adriano o en escoltar una composició d'una llegenda de la música.


La nitidesa de les imatges, la delicada música, de vegades redundant, s'acaben fusionant amb els cossos i les experiències que viu Elio amb el seu estimat Oliver fins al punt que un es pot trucar amb l'home de l'altre.


No importa al final, no importa que els protagonistes siguin homosexuals, no importa l'esnobisme d'aquesta família italiana que llegeix, es conrea i parlen tots els idiomes del món, quan sona la cançó final, un ja s'ha deixat portar, sent les carícies que s'han donat els protagonistes, sent el tacte d'un préssec i escolta la música de la pel·lícula després que aquesta acaba. La història ha transcendit les imatges, el guió i els cossos, de l'espectador i dels protagonistes. Un ha oblidat els prejudicis i errors, i s'ha deixat portar per la natura, igual que passa l'estiu.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH