Desproporció lingüística

Carlos García-García
Psicòleg clínic i Doctor en Psicologia

Metges joves gener 1


Un metge de la sanitat pública valenciana m'explica que ha aprovat l'examen de l'oposició per accedir a una plaça en propietat. El següent pas consisteix a acreditar els seus valors en un concurs de mèrits. M'explica el barem que s'aplica i, en un moment donat, li demano que em repeteixi el que acaba de dir perquè no surto de la meva sorpresa: "el títol superior de valencià val 5 punts i una tesi doctoral cum laude val 3 punts" .


Com em sembla sorprenent, més tard consulto la convocatòria oficial de la Generalitat Valenciana. En la Resolució de 2 d'octubre de 2017 de la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública s'assenyala, efectivament, que el títol superior de valencià suma 5 punts (el mateix que un expedient acadèmic de matrícula d'honor), el títol medi 4 punts (equivalent a una mitjana d'excel·lent en la carrera), el títol elemental 3 punts (igual que un doctorat cum laude) i el certificat de coneixements orals, que s'obté després d'una xerrada amb l'examinador, 2 punts (com un doctorat qualificat excel·lent o un expedient de notable en la carrera). Crec que en altres llocs amb llengua pròpia passa una cosa semblant.


Això xoca amb el primer requisit assenyalat en aquesta Resolució per poder accedir a l'oposició: "Posseir la nacionalitat espanyola o de qualsevol altre estat membre de la Unió Europea, així com d'aquells estats als quals, en virtut de tractats internacionals subscrits per la Unió Europea i ratificats per Espanya, s'aplique la lliure circulació de treballadors".


Aquest és, sens dubte, un principi aperturista i solidari pel qual un metge extremeny pot concursar en l'oposició en les mateixes condicions que un valencià. No obstant això, si l'extremeny, que no ha escoltat una paraula de valencià en la seva vida, té una mitjana de notable en la carrera (2 punts) i un doctorat cum laude (3 punts) sumarà 5 punts, mentre que si el valencianoparlant té una mitjana de suficient en la cursa (1 punt) i el títol superior de valencià (5 punts) sumarà 6 punts. Aquí s'acaba el principi d'igualtat d'oportunitats.


No és en absolut equivalent l'esforç que un empra a aconseguir un bon expedient acadèmic o un doctorat que el que realitza en l'obtenció del títol de valencià (o català, no perdo el temps en aquestes distincions absurdes perquè per a mi és la mateixa llengua amb diferents modismes). A més, la contribució a la ciència en general i la disciplina en particular (el que, finalment, reverteix en benefici per al ciutadà) és molt més gran en el primer cas que en el segon. No obstant això, el premi que s'obté per saber valencià és molt superior.


En resum, entre dos metges amb idèntica experiència i saber fer, guanya per golejada el que domina el valencià (tenint major avantatge de partida aquells la llengua materna sigui aquesta) a qui tingui millor expedient o hagi defensat una tesi doctoral (en igualtat de condicions i oportunitats amb la resta dels seus companys de carrera).


"Aquesta baremació és ideològica, proteccionista i injusta en termes professionals i personals"

Això és el que dic desproporció, per no dir desraó, polític-lingüística. Per més que, en determinats àmbits, resulti sacrílega aquesta crítica, a mi tot això em sembla de bojos. Aquesta baremació és ideològica, proteccionista i injusta en termes professionals i personals. I ja no és que es aplani el terreny als valencianoparlants i es posin pedres quasi insalvables als metges extremenys o canaris que, per les seves circumstàncies, busquin feina en aquesta petita part del globus, sinó que l'autoritarisme lingüístic s'imposa fins i tot a milers de valencians de les moltes comarques castellanoparlants de la Comunitat Valenciana (o País Valencià, que també me fa). Resulta encara més al·lucinant que els alumnes de Batxillerat d'aquestes comarques tinguin l'opció de sol·licitar a la Conselleria d'Educació una exempció de l'assignatura de llengua valenciana quan aquesta acaba resultant un requisit tan valuós per a accedir a la funció pública.


Sempre vaig considerar que el coneixement en general, i el de de qualsevol llengua en particular, no ocupa lloc i que és important que un funcionari es desenvolupi amb soltesa en els idiomes que empren els usuaris als quals atén. Entenc, per tant, que l'acreditació del domini del valencià pugui tenir-se en compte en l'escala de mèrits. Però d'aquí a que els més grans mèrits acadèmics i professionals siguin batuts per un títol de valencià hi ha un tros pel qual, crec, s'estimben molts bons professionals de la salut, l'ensenyament i, en general, l'administració pública.


El prestigi d'un hospital o una universitat no es mesura per l'idioma que empren els seus metges i professors sinó per la seva vàlua com a professionals de la salut, de la docència o de la investigació. Per què és així? Doncs pel mateix que vostè, en cas de malaltia, per més amant de la seva llengua que sigui, ha de procurar acudir al millor dels especialistes independentment que parli català, basc, gallec o xinès.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
La normalitat és rara
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH