Manu Brabo: "Portem molt de temps mirant cap a un altre costat sense fer res i la guerra ens afecta"

Qui s'hagi acostat aquests dies a l'Mercat de La Florida de l'Hospitalet de Llobregat s'haurà trobat a la Sala Polivalent amb una exposició anomenada "Un dia qualsevol" del fotògraf espanyol, guanyador del premi Pulitzer, Manu Brabo. Una exposició que no deixa indiferent, tot i el seu títol, però que té molt significat. En una entrevista telefònica, Brabo ens ha revelat el perquè d'aquest títol i les raons que l'han portat al fotoperiodisme de guerra i que el segueix movent.

Brabo ha estat des de 2009 en diferents conflictes. Va estar a Líbia, on va ser detingut per les milícies de Gaddafi estant empresonat 45 dies, i després d'aquesta experiència no s'ha aturat, ha continuat i s'ha acostat a altres conflictes com els de l'Iraq, i Síria. Tot amb una finalitat "seguir acostant històries a la gent.

Sempre t'has volgut dedicar al fotoperiodisme de guerra?

Sí, una altra cosa és que es pugui. Abans he fet cobertures esportives, sobretot, motociclisme, en el que vaig estar quatre anys i mig. I després va ser hiciendo el que enxampava. Periodisme de diari, també vaig treballar en algun editorial, he fet algun casament ...

¿Quina va ser la primera guerra que vas cobrir com a fotògraf?

Bé, precisament quan estava fent motociclisme anava buscant créixer en això i vaig estar a 2007 a Kosovo, 2009 vaig fer territoris ocupats, 2010 vaig estar a Haití després del terratrèmol ... I després ja el 2011 vaig anar a Líbia, que diria que és la primera guerra que vaig cobrir .

¿I com va ser la primera sensació?

Em vaig trobar realment còmode, ja havia augmentant la intensitat dels conflictes que cobria i em trobava bastant còmode. Jo sempre dic que és com aquesta sensació de quan entres en una sabateria i et proves unes botes i et encaixa el peu. I bé, al final em vaig quedar força temps, tant que al final vaig acabar detingut per les tropes de Gaddafi 45 dies.

Com ho vas viure? Quina va ser la sensació en sortir? Vas pensar, "fins aquí" o amb més raó, "vull més"?

Quan surts el primer que penses en tornar a posar-te bé, recuperar una mica el teu físic i tornar a posar el cap al seu lloc. Al meu de fet el que més em preocupava era no poder estar bé i no poder tornar, perquè fer això era el que jo buscava, així que res, al poc vaig tornar cap allà.

¿I un cop altra vegada sobre el terreny no et ve la por de si tornarà a passar?

Sí, bé, òbviament pot tornar a passar. És el que té aquest treball. Els miners no deixen de baixar a la mina perquè hi hagi una explosió de gas. Cal baixar i cal baixar.

Ho saps, ho assumeixes i no pots tenir aquest pensament al cap perquè sinó finalment et quedaràs a casa teva. Sempre he volgut fer això i em sembla més tortura deixar de fer-ho que assumir els riscos.

Diversos corresponsals de guerra, lamenten que ara els estats en les zones de conflicte, guien els periodistes a les zones que ells volen per treballar, d'alguna manera fora de perill. És així?

Ho faran els que accepten treballar així. Jo mai ho he acceptat. Jo els 'tours' no els dono, perquè sempre hi ha una alternativa. Sense més. No jutjo a qui els tria, perquè sortir d'allà implica uns riscos. Però bé, en el meu cas, és una tessitura que intento evitar

Com és la recerca de l'objectiu i aconseguir aquestes fotos entre trets, bombes i morts?

No ho sé, realment. Et marques un objectiu i tractes d'arribar. Pot passar que en algun moment vegi la cosa molt perillosa i pensi "per aquí no vaig a passar". Però òbviament, si encara segueixo aquí és perquè no sóc un suicidia. Avalues riscos i la teva condició i veus els teus límtes.

Hi ha moments en què davant determinades situacions has deixat la càmera a un costat i parar-te a ajudar?

Òbviament, sóc humà i hi ha moments en què decideixo no fotografiar i donar un cop de mà, com també hi ha altres en què passa el contrari, decideixes no donar un cop de mà i fotografiar. Jo en cap moment m'he penedit ni d'una cosa ni de l'altra. Mai m'he penedit de fer una foto quan l'he fet ni de deixar la càmera penjant quan l'he fet. El que em demana el cos, ho faig.

És que veient aquestes imatges que es veuen en l'exposició, un a vegades pot arribar a pensar el dur que és seguir fent fotos.

A veure, cadascun assumeix la seva posició. Òbviament, hi ha molta més gent al voltant meu i la meva funció és fer fotografies, no sóc un doctor, ni un infermer, ni un guerriller ... Cada un té si funció i si en algun moment algun necessita un ajut la ofereixo a qui estigui al meu costat . Però sinó em dedico a la meva tasca que és la de ser fotògraf.

I estant cobrint guerres, de cop i volta, aconsegueixes el premi Pulitzer, t'ho esperaves?

No, òbviament, no m'ho esperava. Jo simplement quan vaig a treballar intento fer-ho el millor possible, intento que el meu treball impacti, arribi a les consciències de les persones, informe ... que la gent no pugui dir que no ho sabia i tota la resta, aquest i la resta de premis , són això, premis col·laterals. Perquè si anem amb la mentalitat de guanyar premis estem fotuts, perquè el nostre treball no va d'això.

I com a professional que fa aquestes fotos amb l'objectiu que la gent no miri a un altre costat, sabent que molts ho fan i havent estat vivint aquestes guerres, què en penses?

Jo no sé molt bé per què la gent prefereix ignorar aquest tipus de coses i no unes altres. Jo crec que moltes vegades la gent en veure aquest tipus de fotos i de notícies el que li passa és que li fa por sentir-se vulnerable en un món que està així de fotut. Per desgràcia, ens movem en una societat tan egoista que, davant aquest tipus de situacions, la gran majoria prefereix amagar el cap sota d'un forat, i fins que no els passi a ells ...

Però la meva intenció quan fotos és que la gent miri i s'informi i tant de bo que mai els passi a ells i mai hàgim de demanar ajuda a la resta del món per la situació en què ens trobem. Però ens pot passar a qualsevol, ho dic sempre. L'exposició va d'això. "Un dia qualsevol" d'ells, dels que viuen la guerra, però un dia qualsevol et pot passar a tu també.

I com informador, i en haver estat allà, veus que això pugui acabar?

No, no, no. Cap, no tinc cap esperança en que això vagi a acabar aviat, malauradament. I seguirem pagant les conseqüències, dels fluxos migratoris, de les polítiques proteccionistes, nacionalistes i xenòfobes. I a la Unió Europea tot això està canviant, sobretot, perquè portem molt de temps mirant cap a un altre costat i sense fer res.

En un món que se'ns està quedant petit, en què està tot tan interconnectat, en què els mitjans de transport són tan ràpids i un llarg etcètera, una guerra a Síria no és una cosa que només afecti els sirians. Afecta els Balcans, afecta Turquia, afecta Grècia, afecta Itàlia, a Alemanya ia tots. A afectat la UE, a totes les polítiques migratòries, a totes les fronteres i en un munt d'aspectes. L'Europa que coneixíem fa cinc anys no és la d'ara i és així per les guerres, precisament. Això és una realitat.

¿I quan veus com el tracten els polítics, que molts es desentenen ...?

Em vénen ganes d'enviar-los a prendre pel cul a tots. Però si els polítics són incapaços de preocupar-se per la gent del propi país, com es van a preocupar del que passa fora. En el fons és el mateix. Aquesta gent viu en una altra dimensió, en un altre planeta i ja està. Juguen en una altra lliga. Em costa creure que siguin humans, de vegades.

I vist en què ha acabat la Primavera Àrab, que tants polítics de tants països van elogiar, però que han acabat moltes d'elles en conflicte, creus que es deu a interessos polítics? Què realment pot portar a un altre lloc?

Bé, per començar jo no sé a qui se li va acudir aquest fabulós nom de primavera perquè ja portem diversos hiverns. Però realment no ho sé. És un procés llarg que se'ns va vendre d'una manera molt pel·liculera i que aquestes coses porten sempre unes conseqüències.

Cada poble i cada regió viu els seus processos. I diguem que el món àrab està vivint un procés llarg, convuls i complex i en molts casos, molt sagnant.

En tot cas, crec que és molt aviat per valorar les conseqüències i sento que aquest procés encara està succeint. No és el que presenten. S'ha volgut vendre això com una occidentalització del món àrab i potser no era això. Potser simplement és un moment de canvi històric que va en altres direccions.

Tampoc és que a Europa no hagi passat, no?

Exactament. El teu mira a Europa occidental. Comencem el segle XX amb la Primera Guerra Mundial i als Balcans encara hi ha conflicte, i en el 89 va caure el mur de Berlín. Els processos són llargs. Hem estat la primera meitat del segle passat matant-nos a canonades i d'allà va sortir una altra cosa. I tornarà a repetir-se. Això és així.

Quin és l'últim conflicte que has cobert?

L'any passat, precisament, a Ucraïna. És una d'aquelles guerres que segueix aquí i ningú en parla, però jo segueixo anant.

És el que dius que ens oblidem que això pot passar també aquí un dia qualsevol, segueix passant a Europa.

És el que dic, és que és aquí al costat. I són blancs, ho dic perquè alguna gent se sent més o menys identificada amb el color de pell. I no es tracta d'anar comparant.

En Salvador estan tenint les guerres amb les maras amb uns números de morts a prop de la guerra civil de 1980. Això és així. Està morint molta gent, en diferents llocs per diferents conflictes.

Tens algun projecte nou en ment?

Sí, estic amb un projecte d'un llibre i diversos projectes petits aquí a Espanya, com un projecte que vam tenir amb l'Associació Contra el Càncer de Mama, que va ser un projecte superbonic.

No t'atures, què és el que et mou?

No ho sé. Seguir aprenent de la fotografia que és un món molt interessant, així com ho és explicar històries. Em segueix estimulant assumir la responsabilitat d'apropar històries i informar la societat que m'envolta, de revelar el mal que estan altres societat i altres comunitats ... Quan tot això em deixi d'estimular ja, parlant el llenguatge taurí, em curt les orelles ia prendre ...

Entrevista publicada originalment en Vilapress