'The green fog', un cinema d'autor còmic i exquisit

El festival de cinema d'autor de Barcelona (DA Festival) ha tingut des del seu naixement el 2011 una estima especial pel cineasta canadenc Guy Maddin. Un director desconegut pel gran públic però apreciat per la crítica per la seva radicalitat.

Com no podia ser d'altra manera, aquest any el DA Festival ha tornat a projectar no una sinó dues pel·lícules de Maddin, el curt 'Accidence' seguit del llargmetratge 'The green frog'. Dues peces exquisides que han aconseguit gairebé el ple absolut de la sales.

'Accidence' és una peça d'escassos deu minuts que gairebé podria actuar com videoclip en què el Guy Maddin retrata les escenes que succeeixen en els balcons d'una ciutat prestant atenció en una només en durant el primer i últim minut del film. La resta de la pel·lícula la càmera s'allunya i s'acosta, però sempre mantenint certa distància d'aquests balcons on les vides se succeeixen alienes a la mirada de la càmera. En aquests deu minuts les escenes que es viuen en cada un d'aquests balcons són tan caòtiques com la vida actual.

Un retrat de la hiperactivitat i estats d'ànim de vegades absurds en què vivim i que són tractats amb total delicadesa. La distància de la càmera permet tot el que passa, convertint cada balcó en un petit escenari on es succeeixen les boges representacions de la vida.

Però sens dubte el llarg mereix una atenció especial. En primer lloc, perquè 'The green fog' hauria de ser presentada a tots els que creuen que el cinema d'autor és lent, avorrit i dramàtic i afectat. Tot el contrari. Maddin compon, entre altres coses, un homenatge a la ciutat de San Francisco recopilant extractes de desenes de pel·lícules, en la majoria d'ocasions tallant tots els diàlegs i deixant la gestualitat dels actors provocant situacions hilarants per a qualsevol espectador, especialment quan apareixen extractes de films de Chuck Norris.

Però més enllà de la defensa de 'The green fog' com a pel·lícula per a tot tipus de públic, el valor principal del film és sobretot el joc de composicions amb totes les pel·lícules que genera una cosa nova, fins i tot una trama. No cal que parlin els personatges d'altres pel·lícules, no importa que en el pla contraplà canviïn els actors i actrius. Aquesta és la gràcia del cinema, del muntatge, com defensaven els teòrics russos dels anys 20 o els 'enfants terribles' de la Nouvelle Vague Francesa. El muntatge genera significat per si sol i la continuïtat narrativa en el cinema no requereix ni de diàleg, ni de la precisió del raccord.

I el millor de tot és que en aquest muntatge de pel·lícules aquesta misteriosa 'boira verda' és a més un homenatge al 'Vertigo' d'Alfred Hitchcock. La trama és exactament igual però sense que amb prou feines apareguin dos o tres escenes d'aquest film i en cap moment es mostri als seus protagonistes.

'The green fog', en què Maddin a comptat amb la col·laboració en la direcció d'Evan i Galen Johnson, és una gran pel·lícula en si mateixa, sense necessitat de gravar ni un sol pren nova. Una pel·lícula-homenatge triple: a San Francisco, a 'Vertigo' i a la capacitat del mateix cinema de generar un nou imaginari, fins i tot a partir de si mateix. No es tracta d'metacine, es tracta de relectures possibles amb el ja compost per generar un altre (s) significat (s). I, especialment, la capacitat d'un director de crear alguna cosa irreverent, fascinant i misteriós amb el poder del cinema.