Martí Gironell: La força d'un escriptor apassionat

 

‘La força d’un destí’ de Martí Gironell ha estat el llibre més venut aquest Sant Jordi. La història de Jean Leon, un home de Santander que va ser amic de les grans estrelles de Hollywood gràcies al seu restaurant La Scala, ha fascinat a tots aquells lectors que desconeixen la història que hi ha darrera d’aquest personatge que dona nom a un vi.

Una història que no només ha captat l’atenció dels lectors i ha estat guanyadora, entre d'altres del Premi Ramón Llull, sinó que també ha atrapat al seu autor. Gironell sent fascinació, passió per aquest personatge i això es nota tant a les pàgines del llibre com a l’hora de parlar del mateix, explicant totes les anècdotes que surten al llibre i moltes més que coneix i va haver de descartar. 

Cóm arribes a la història?

A través d’un dinar organitzat pel diari ‘El Mundo’ Catalunya, on ens van convidar a cinc escriptors a parlar al voltant de l’adaptació literària, perquè estaven preparant un especial per Sant Jordi. Just ara fa tres anys. I ens conviden a cinc escriptors que ens acabaven d’adaptar una novel·la nostre. En el meu cas, l’adaptació al còmic de ‘El pont dels jueus’.

I abans de començar a xerrar ens porten una ampolla de Jean Leon i ens diuen: “darrere d’aquesta ampolla, darrere d’aquesta marca, hi ha una historia, hi ha un nom que es podria adaptar a qualsevol format”. I ens expliquen, doncs la història de Ceferino Carrión.

I em vaig quedar com: “perdó, perdó, com ho has dit això?” Em vaig mirar als meus companys de taula i els hi vaig dir: “mira si ningú vol aquesta historia me la quedo, perquè la trobo acollonant! Fascinant”. I van dir “tota teva”.

I endavant.

I al dia següent ja m’estava documentant, vaig començar a contactar amb família seva, perquè la seva germana , la Chiqui, que apareix a la novel·la, la germana petita és viva. Ella m’ha donat una imatge del Cefe molt pròxima, perquè amb ell va tenir una relació molt pròxima. Amb el seu fill, amb en fill d’en Jean Leon, que malgrat que viu a Tailàndia he pogut parlar amb ell diverses vegades perquè ve sovint a Catalunya i a Espanya. I amb en Jaume Rovira, el seu enòleg amb qui va aixecar aquestes vinyes.

I a partir d’aquí amb l’ajuda d’aquests tres testimonis tan pròxims, més les hemeroteques que vaig consultar de ‘L.A. Times’ de l’època, del ‘NY Times’, del ‘Washington Post’, llegint-me alguna de les biografies d’aquests personatges que per ell van ser tan importants com el James Dean, el Frank Sinatra, la Marilyn Monroe,… Veien un documental que es diu '3055' que va fer l’Agustí Vila i on hi veus el Paul Newman! parlant de Jean Leon i dient que sense ell no hagués arribat a ser l’estrella que va ser… amb tota aquesta documentació pots crear una ficció com ‘La força d’un destí’.

De fet la novel·la, pel que veig, podria haver estat més llarga, amb tot això?

Mira, m’agrada que la gent em digui "se m’ha fet curt" i vulgui més. Prefereixo que pensin que se’ls hi fa curt i en vulguin més a que sigui més llarga i hi hagi moments que decaigui. Ja està bé!

Però arriba un punt que has de triar, has de deixar anècdotes fora perquè no s’acabi convertint en un catàleg d’anècdotes. I jo vaig decidir, a partir dels personatges determinant en aquest periple de com Ceferino Carrión s’acaba convertint en Jean Leon, quins hi havien de ser. I trenant algunes de les seves anècdotes narrar la seva historia. I amb aquestes anècdotes anar endavant i endarrere. Tots aquests detalls et permeten anar forjant també la personalitat d’aquest home. De com un somiador, un lluitador, un aventurer, malgrat tots els cops de sort i de dissort, pot anar fent realitat el seu somni que era arribar a ser qui va ser, en Jean Leon.

La força d'aquest personatge aconsegueix impregnar aquest ritme a la novel·la

Bé, era la idea, d'amarar-te d’aquesta vitalitat, d’aquest engrescament, d’aquesta aventura en que passen coses, passen coses… fins, que arriba al Penedès. Jo crec que volgudament, com la terra et marca un altre ritme, la natura el té, ell entén que s’ha d’adaptar i parar una mica el ritme. I llavors el ritme baixa, és més pausat perquè és el que et demana el fet d’elaborar vi.

I he intentat adaptar un tempo perquè un tampoc s’estressi llegint.

A més el personatge també sembla que provoca aquest deteniment teu en descriure els detalls.

Es que jo estic molt d’acord amb el que li diu la Katy, la seva dona, abans d’obrir el restaurant: “per triomfar, els detalls són importants”. Són importants per fer creïble la història, per fer-la versemblant, perquè el lector empatitzi amb aquell personatge i les seves circumstàncies. I sempre m’hi he preocupat dels detalls amb les altres novel·les històriques que he escrit.

Per tant, encara que portis un ritme t’hi has d’aturar, perquè el lector també la vegi, i se n’adoni que finalment és important. Perquè la manera d’actuar, de fer, de parlar i ser tan detallista fa que als seus comensals els hi faci sentir especials, tos i cadascú.

Hi ha detalls, però, que són sucosos i un vol saber més, com per exemple el de l’últim sopar de la Marilyn Monroe.

Com estàs fent ficció un ha de plantejar hipòtesis que siguin versemblants. I un dels teories de la mort de Marilyn Monroe es que la màfia hi era al darrera, perquè com era la nineta dels ulls dels dos Kennedy, el que va fer la màfia va ser venjar-se perquè els Kennedy no havien complit amb el que el pare Kennedy els hi havia ofert. I està documentat el que el pare Kennedy havia dit a la màfia: que si recolzava a Kennedy, quan el fill arribés a la presidència i l’altre fos fiscal general, els hi arreglarien les coses. Ells hi arriben, passen olímpicament i passen comptes amb la màfia. Llavors, es diu, que algun mafiós, com és el cas del Sam Giancana, va decidir tirar pel dret i carregar-se una dona del qual es diu que estaven enamorats els Kennedy. Jo si això va ser o no va ser, no ho sé, perquè no hi era. Però la novel·la et permet posar tots aquests ingredients sobre la taula i fer-los ballar al teu so.

Llavors, es sap que el Sam Giancana era client de la Scala, es sap que la nit que va morir Marilyn, perquè ho explica en Jean Leon, el Sam Giancana i els seus dos esbirros més sanguinaris estaven sopant al restaurant. I es sap, perquè dies després en Jean Leon ho explica a ‘Los Angeles Times’, que ell li va servir a Marilyn el seu sopar aquella nit. Tens tota una sèrie d’ingredients per poder fer-los servir, com per no fer-ho! És la meva versió, però és versemblant.

Al marge dels diàlegs, quina part és ficcionada i quina no.

Et diré que molts d’aquells moments que el lector es pensa que són ficció, son reals i a la inversa. Com el diàleg entre l’Ava Gardner i el Frank Sinatra al taxi. Però hi ha documents sobre l’amor d’ell cap a ella i que l’Ava Gardner va patir un avortament d’un fill d’ell. Ara, no es sap com Jean Leon va entrar en contacte amb Frank Sinatra. Llavors, com es sap que Jean Leon era taxista de la Hollywood Yellow Cabs que portava a estrelles, i penso i perquè no en Jean Leon no porta a Frank Sinatra, i perquè no Frank Sinatra un dia es deixa una bobina d’un disc que estava gravant a la Capital Records i té aquest gest de portar-lo. Perquè el que sí es sap es que Jean Leon va salvar a Sinatra i al Joe DiMaggio d’anar a la presó per atonyinar a una parella. I en aquell moment Sinatra va pensar que “aquest tio és dels meus” i permet que entri a les seves festes privades, que conegui al autor de ‘Take me to the moon’ que li va donar les instruccions per ser discret i formar-se una personalitat i fer-se un forat en aquell món.

I en paral·lel coneix a tota aquella jovenalla que està pujant, perquè al costat del Villa Capri està l’escola d’interpretació on van aquest joves com el James Dean, Natalie Wood, Warren Beatty.. i ells ho expliquen en un documental. Clar, són gent de la mateixa edat i amb els mateixos somnis, s’ajuden, i aquesta amistat es va enfortint. I aquesta també és un altra de les idees de la novel·la, que aquest tio va poder aconseguir tot això perquè, sobretot, era amic d’aquesta gent i que si feien una promesa la complien, com el cas del Reagan. Aquests detalls són valuosos a l’hora de fer una novel·la.

Aquesta és la sensació al llegir la novel·la, la importància de la paraula que es donen.

Una de les oportunitats que et dona la novel·la es això. Que un tio que ve d’una família de perdedors, que ve d’una família republicana a l’Espanya franquista, com s’acaba convertint en Jean Leon. I és, precisament, per això. Perquè ell creu en els seus projectes, creu en ell mateix i creu que té prou força per convèncer a la gent i que té prou força per canviar el seu destí. I ell s’aplica això i pedalant i pencant.

I en aquest trajecte també hi ha sacrificis, surt perdent, hi rep la família i perd amics importants per ell. Però quan hi ha la paraula donada, ell la compleix i els personatges també. I són gent que al cap d’avall eren persones i a través dels ulls de Jean Leon els humanitza. Perquè ell ho explica, però explica el que s’ha pactat. I en Paul Newman explica, Jean Leon era una muralla, una tomba.

Ara sembla impossible que es pugui donar aquest secretisme.

Però es que aquestes persones tenien uns valors, el valor del sacrifici, de l’amistat, de la paraula donada. No eixelebrats, tenen il·lusions, desil·lusions, mal de caps… però compleixen la paraula i Jean Leon els hi donava la possibilitat a ‘La Scala’ de sentir-se com a casa, perquè ell creava aquest clima, ells es podien despullar de la màscara i ser tal com eren. Ara és impossible. Però al celler de Can Roca, em diuen, que se senten molt identificats perquè a tots els han de tractar igual. S’ha de tenir una diplomàcia…

Això demostra com a canviat Hollywood actual i ara seria impossible, perquè cada actor és una marca i casi tots tenen un restaurant propi.

I amb totes aquests anècdotes encara per explicar, el llibre acaba sense parlar de la mort de Jean Leon, hi ha un pla de continuar amb la historia?

No, no, no. Jo el que tenia molt clar es que volia explicar aquest tram de vida d’ell: des de que se’n va fins l’any 81 on es serveix al seu vi al sopar de presidència a la Casa Blanca. El que permet la ficció és acabar la novel·la fent complir a Jean Leon el somni que sempre havia volgut fer, com m’ha explicat sa germana. Però aquesta és la gràcia de fer una novel·la, que et permet fer coses que la persona hauria volgut fer i no va poder.

Aturem-nos un moment i parlem del vi. El vi Jean Leon, que ell va somiar algun dia oferir al seu restaurant, encara existeix.

Sí, sí, evidentment. Ell volia oferir als seus clients alguna cosa única i oferi’ls-hi un vi excellent. I ell s’assessora amb un professor de la Universitat de Davis que li diu que al Penedès és una terra excellent. I bé… quan va a Roma invitat per l’Elizabeth Taylor, al sobrevolar Espanya, Jean Leon li explica a la Katy que ell és espanyol i ella l’obliga a trobar-se amb la seva família a París. I el seu fill explica que va ser un moment emotiu, divertit, en el que la seva germana el va renyar i descobreix que el seu cunyat viu al Penedès, i comença a investigar per fer el vi. I l’any 62 compra les terres, començant un altre somni que li costa 8 anys. I funciona i funciona molt bé.

Tornant a l’origen de com vas trobar la idea d’escriure la novel·la. Has dit que va sorgir d’una trobada amb escriptors a qui els hi van adaptar el seu llibre. ‘La força d’un destí’ és bastant adaptable. Hi ha intenció?

No depèn de mi. Jo encantat de la vida, que surti una sèrie, una peli, el que vulgui… (rient). Em diuen que una sèrie seria millor que una peli perquè et permet treballar la novel·la i els personatges en diferents capítols, però no depèn de mi. El que depèn de mi es anar treballant la novel·la, promocionant-la amunt i avall com he anat fent en els diferents idiomes als que es pugui adaptar la novel·la.

A més és una historia molt internacional perquè els personatges que hi surten són coneguts arreu.

Sí. El fet de presentar la novel·la al premi Ramón Llull que et permet publicar el llibre en català, castellà i francès va molt lligat a la projecció internacional del personatge, que et porta cap a fora, a connectar amb aquests personatges, a veure’ls des del seu punt de vista i, a través dels seus ulls, humanitzar-los i gairebé tocar-los.

O sigui tenies clar presentar la novel·la a premis.

Sí, sí. Quan vaig veure acabada la novel·la jo m’hi vaig voler presentar, a risc de que no sortís, és igual! La novel·la l’haguéssim publicat igualment perquè ens agrada, és potent. Però volia fer-ho per l’empenta que et dona el Ramón Llull, poder fer territori, trencar fronteres i obrir mercats i espero arribar a Estats Units i tots els territoris de parla anglesa.

De fet, els teus llibres tenen una cosa de la terra, és per aquesta projecció d’internacionalitzar-la?

No, però he tingut la sort de poder trobar un personatge que et permet tenir un peu a dins i un peu a fora. Té aquesta projecció internacional, però sense oblidar que Jean Leon és un vi del Penedès, que ha sortit del Penedès al món. I et permet reivindicar. Perquè tot i tenir els seus orígens a Santander, tota la família la té aquí. És un català universal, en certa manera, amb orígens santanderins i això també t’engresca. I a mi també m’agrada trobar històries d’aquí que es poden exportar i extrapolar a d’altres llocs. I aquesta, evidentment, ho és.

A més la història té un ressò a l’època actual.

Sí, també. Jean Leon és un personatge, que avui en diríem, emprenedor. Que fuig del seu país perquè veu que aquí no té cap futur. Quants dels nostres, ara, no han hagut de marxar perquè aquí no hi ha manera de fer res. Quanta gent no pensem, d’una altra manera: faig el que sigui i foto el camp del país perquè no tinc les garanties ni les condicions per tirar endavant cap projecte. I com Jean Leon, però d’un altra manera, es foten en un vaixell o sota d’un camió, autobús, plegat en una maleta o en una pastera. Vull dir, la condició de l’emigrant, del que decideix deixar enrere la seva família, els seus orígens… ha passat, continua passant i passarà. Crec que forma part de l’ADN de la condició humana, quan no puc fer la meva vida aquí me la busco a un altre banda. I sí, la historia està molt en consonància. Es una cosa que es va repetint.

I després de la marató de Sant Jordi, ja penses en algun altre llibre?

Sí, tinc varies idees que vull convertir en llibre.

I també estarà ambientada en un temps passat?

Sí. Serà històrica. Sé que molta gent em pregunta perquè faig novel·les ambientades en el passat, però és perquè hi ha unes històries interessant i que atrapen i atrauen igual. Quan un se’n va un temps fora de casa, truca, o quan torna pregunta sobre el que està passant allà d’on és i què ha passat mentre està fora. Això és el mateix, hi ha un interès per saber què va passar en llocs on hi vius. A més moltes d’aquest histories reverberen en el present. Però es que són històries interessants i que et fan descobrir noves coses.