​Laura Casas: "El mar és font d'inspiració màxima"

|

Laura Casas Fotografia d'Adriu00e1n Muu00f1oz

Fotografia d'Adrián Muñoz


La periodista Laura Casas ha publicat el recopilatori de relats 'Cinquanta còdols al mar' (Ganzell Edicions), que esdevé el seu primer llibre i en el qual barreja ficció i autobiografia en històries que parlen de temes com la infantesa, la família, l'amistat, el dolor, l'amor i el pas dels temps.


Els records són molt presents en 'Cinquanta còdols al mar'. Escriure és també recordar i reviure?


Sí, quan vaig començar a escriure estava en un moment en què tenia moltes coses a dins, potser podia haver triat dibuixar, però el que tenia a dins m'empenyia a escriure i, de fet, ara sento que tinc més ganes de seguir escrivint de l'experiència vital viscuda i del record de l'experiència.


Hi ha històries tendres i familiars en què hi ha l'avi, o la mare, per exemple. És en part un homenatge a la teva família o va sortir de manera més imprevista?


És més espontani, va sortir de manera natural. Són les històries que tinc més a tocar, elements que m'ajudaven a desenvolupar un tipus d'històries més tendres. Un cop fet el recopilatori, doncs sí, he vist molt la meva família, però en el fons va sortir tot més espontani, no tenia la intenció inicial de fer un relat sobre la mare o els avis.


Acompanyes els relats amb fotos que tu mateixa vas fer, cosa que dóna un enfocament més personal. Com les vas seleccionar?


Les fotos van néixer d'aquesta necessitat de dir coses, escriure-les, i recollir-les també a través de la fotografia. Era una obligació moral, va néixer de cop i no sabia renunciar a cap de les dues. Hi ha fotografies que les feia i en aquell moment ja em venia la història al cap, jo crec que aquestes han tingut un relat com més natural, arribava a casa i sortia natural. En altres, primer tens la idea, escrius la història i busques a l'arxiu a veure quina va millor. Les que van néixer des de la fotografia potser estan més unides, van més de la mà.


Com d'important és el menjar en les olors i el gust que transporten?


Per a mi són també els records dels anys en què no tenia preocupacions, voldria quedar-me en aquests anys en què els avis són tan presents. La meva àvia encara fa aquesta paella o aquests canelons que quan entro a casa seva em traslladen a aquest món que no té preocupacions, una vida feliç amb els cosins al voltant. La meva àvia em va donar peu a recollir-ho, és una picada d'ullet més humana.



El pas del temps seria un altre dels teus temes destacats quan escrius?


Sí, és un tema que em preocupa, i el tinc present a l'hora d'escriure, és l'evolució de la persona mateixa. De fet, els relats estan ordenats de manera pràcticament cronològica amb l'ordre que els vaig escriure. Hi ha una part autobiogràfica, de com superar situacions, aixecar el cap i tenir esperances de remuntar. També hi ha relats que no tenen a veure amb mi sinó amb el meu voltant, del quan no ens en podem deslligar.


L'amor i el desamor, van sovint lligats?


Absolutament. Un no s'entén sense l'altre. Hi ha una reflexió sobre que de tot se surt, si un amor es marceix, alguna cosa es va construint cap a un altre cantó. L'amor també ens porta a tirar endavant, hi ha relats tristos, però he buscat un porta d'esperança, de mirar a un altre món nou. Volia que els personatges tinguessin aquest aire d'optimisme, una porta d'esperança.


Com és d'important el paper del mar en la teva vida personal i en l'escriptura?


Tot i que hi ha molta foto urbana, que m'agrada molt, el mar és font d'inspiració màxima. Jo sóc d'un poble de mar, Torredembarra. En moments baixos el mar m'ha donat llum i energia, mirant el mar m'han vingut idees i han nascut aquests còdols.


En un d'aquests còdols parles del "mur de paper que separa els feliços dels desgraciats". Creus que en un segon tot pot canviar?


Exacte. És la idea, viure el moment, el carpe diem ve a dir això. En un segon podem ser la felicitat personificada o estar enfonsats al fons del pou. En un moment estàs a dalt de tot, ple d'eufòria i surts a menjar-me el món, o travesses aquest mur tan primet i estàs al fons del pou, però el fons del pou també és molt subjectiu, amb força un també pot sortir-se'n.


Es veu una barreja de realitat, sovint autobiogràfica, i ficció. Hi ha algun relat en què et sentis més identificada?


Una mica en els primers, que són els que em van portar més a escriure, aquests relats que no són tan autobiogràfics, sinó de reflexió col·lectiva. Encara m'hi veig, encara subscric el cent per cent dels primers, com les reflexions de si som prou joves per creure en l'amor o grans per desconfiar-ne.


Cinquanta cu00f2dols al mar

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH