Oriol Broggi: “En el teatre el que importa és l’individu en la seva mida i amb el seu missatge”

L'Oriol Broggi és tot un animal de teatre. El viu, el sent i no s’està per romanços. Extreu tot el missatge de les obres que crea i adapta per que sigui la idea la que travessi a l’espectador. La posta en escena, els actors, són importants, però res comparat amb el poder del missatge.

Des de fa ja més d’un mes, en Broggi està presentant la seva versió de l’obra clàssica ‘Èdip’ al Teatre Romea, un text que tothom reconeix però que ha quedat pervertit en moltes ocasions per la idea freudiana contemporània. Això és accessori pel Broggi. Ell estima l’obra més allà de les mil lectures possibles i ho transmet al Romea i en aquesta entrevista.

Per què ‘Èdip’?

‘Èdip’ és una d’aquelles obres que sempre tens ganes de fer i que a un actor o a un director sempre ve de gust abordar. Crec que a tots els espectadors també els hi ve de gust anar-la a veure. És un títol que crida. Perquè fa les preguntes de qui sóc, què és l’individu, què hi fem en aquest moment i què hi he vingut a fer, que és molt important. Això fa que sempre, en el moment en que estiguis, vingui de gust d’afrontar ‘Èdip’ com a espectador i com a director.

I com es va plantejar l’obra?

De Sòfocles han arribat poques obres, són set obres. Entre d’elles ‘Èdip rei’ i ‘Èdip a Colonos’, que aquesta última és d’un viatge que ell comença a fer amb Antígona, abans de que ella es trobi un altre cop amb Creont a la obra ‘Antígona’.

Trobàvem que ‘Èdip rei’ és la gran obra. Com a mínim una obra més intel·lectual, tot i que també hi ha una no-acció, però ‘Èdip rei’ està tan ben organitzada i tan ben plantejada que és perfecte.

A mi m’agrada molt ‘Èdip rei’ i d’‘Èdip a Colonos’ només m’agrada aquesta idea de viatge amb Antígona. Per tant, hem titulat l’obra ‘Èdip’. Expliquem la trama bàsica d’‘Èdip rei’ i hi posem un afegit final, una coda, que transiti per tota l’obra posterior amb un resum ràpid.

També les juntes amb altres referents que no surten directament a l’obra.

Clar. El que passa és que l’obra original estava escrita en un moment històric on el públic sabia les coses anteriors al mite i dona per sentat uns coneixements que ara no tenen perquè ser-hi. Nosaltres no tenim perquè saber que va passar amb l’esfinx i en canvi és un tema molt important.

A més, es suma que el tema de l’esfinx té una resposta, que és l’home. Èdip troba la gloria a partir de respondre que el centre és l’home, allò important és l’home, la resposta és l’home. I aquest episodi em semblava especialment important. I vam trobar la manera d’explicar-ho en un moment determinat de l’obra i així l’espectador, d’alguna manera, ja queda informat.

Et va costar molt encaixar aquestes idees?

Nosaltres aquesta feina l’hem feta durant el procés d’assaigs amb els actors, i amb en Marc Artigau fent la dramatúrgia, el Jeroni [Rubió] fent el text. Per tant, no sóc conscient si ens va costar, jo diria que no especialment. Teníem les idees clares. Mentre assajàvem i treballàvem anaven sortint noves idees que porten a possibles solucions i ja les vas cristal·litzant. I hi ha un moment, que no saps molt bé cóm, que t’ho trobes fet.

No ha costat doncs?

Home, costar sí, ha costat. És una obra que costa de fer però alhora és tan agraïda que en el camí , vas veient-la funcionar i vas trobant les solucions a mida que et vas plantejant les preguntes.

I l’escenografia impacta només entrar a la sala, cóm va sorgir la idea?

Intenta simular un teatre en ruïnes sense haver de destrossar el teatre, pobre. I sí, tot ell és escenografia. Però sí, és veritat que el teatre Romea és un teatre de tota la vida a la ciutat, ja hi era abans de nosaltres. D’alguna manera com els personatges d’‘Èdip rei’, que ja hi són abans que nosaltres. I el fet de mantenir aquest teatre en ruïnes vol dir que la nostre societat pot arribar a no mantenir el teatre però pot continuar estant allà, com a cosa important. I això m’ajudava a fer un parell de coses molt concretes.

Una, era trencar la divisió que a vegades hi ha al teatre a la italiana entre l’espectador i l’actor. Una barrera dalt de l’escenari i de la boca de l’escenari.

I per altre banda, unificar tot l’espai en un mateix color, que és el vermellós, que ve de la terra, que podríem dir que seria molt mediterrani. Una mica amable, com de capvespre, crepuscular. I en un article de Borges deia que és el color que més es trobava a faltar, el vermell. I d’aquesta manera va quadrar tot.

Referent al que ha dit de que el teatre i l’obra ja estava abans de nosaltres, és per això que l’obra comença com al mig d’alguna cosa, que ja hi era?

Sí també està a mig il·luminar, a mig començar... S’inicia amb una presentació d’uns mig fantasmes que venen de temps immemorials, procedents de no es sap on i que apareixen del darrera i es planten en mig de l’escenari iniciant una mena de ritual teatral.

I com va trobar el final?

Ens vam plantejar que la filla, Antígona, que porta a Èdip en aquest viatge a partir d’ara i fins que es mori, li faria de guia. En l’obra original van a parar a un temple a les afores d’Atenes. Aleshores, en Wadji Mouawad, en una altra adaptació que ell havia fet, aquest temple abandonat el converteix en un teatre abandonat. I jo vaig agafar aquesta idea i la idea de que Èdip demanés de quedar-se enterrat allà, de manera que el seu cos passaria a formar part d’aquell teatre. I el seu teatre i el seu esperit. I a mode de final la seva filla li canta un cant a mitges entre fúnebre i esperançador.

És la teva manera de fer un cant al teatre i a l’obra? O del poder aquest d’Èdip?

Jo no he volgut fer massa cap marca concreta. ‘Èdip’ conté moltes preguntes i moltes línies de pensament i llença moltes idees. I no li volia donar més importància a cap en concret.

Què cadascú es quedi amb el que més l’interessa de l’obra?

Sí, perquè a més és l’obra la que et va plantejant això. Hi ha en Creont; hi ha Tiresies que és l’ordre, que és l’Estat, en el fons; està Corifeu, que és la veu del poble, i que l’acompanya; hi ha la Iocasta, que és aquesta que sempre fa d’sparring amb ell.

I amb tota aquesta complexitat, l’escenari està casi nu, que ajuda a l’espectador a centrar-se en els actors. Hi contrasta l’energia que es desprèn amb la simplicitat de la posada en escena.

Quan buides tot i deixes a l’actor sol, davant d’escena, amb una mica d’inclinació perquè el tires cap a l’espectador, li estàs donant en ell tota la responsabilitat i força que es mereix. Per un costat, li estàs donant tota la possibilitat de lluir-se, i d’un altre, de fer arribar el text que, d’altra banda, és el que interessa.

Crec que és important remarcar que en el teatre el que importa és l’individu en la seva mida i amb el seu missatge.

I cóm vas treballar amb en Julio Manrique perquè el personatge no caigués en l’excés?

La tragèdia grega es basa en moments molt excessius i es tractava de pensar en que si ens en anàvem a un moment molt excessiu després ja no podríem anar més enllà. Si vas al límit, si vas al crit, després ja no pots continuar o continues cridant durant la resta de l’obra. Es tractava de mantenir-se, de tenir ganes d’anar a l’excés però que es contingués. De fet, és el que explica l’obra, que l’home comet excessos i se’ls ha de controlar per ser una millor persona social.

I què diries que ens transmet ‘Èdip’ ara?

‘Èdip’ és la gran pregunta de qui som, qui és l’home, què faig en aquest moment. En el moment en que un pren consciència de qui és un, comença a pensar en què hi faig aquí, amb qui convisc, qui tinc al meu voltant, cóm em comporto política i socialment, sexualment... Seguint la pregunta de qui sóc, qui és l’home, què és l’ésser humà. I això té tota la importància del món avui dia i la tindrà sempre.