Tomás Alcoverro: "Encara hi ha gent que em pregunta, tu vius a Líbia? No, a Líbia no, al Líban"

Tomás Alcoverro escriu des de fa més de 40 anys sobre l'Orient Mitjà i sobretot del Líban, on viu. Les seves cròniques com a corresponsal de guerra a Beirut i com a testimoni de la vida quotidiana aconsegueixen apropar amb naturalitat les complexitats d'aquest petit país. A 'La noria de Beirut' (Editorial Diëresis) recull alguns dels escrits sobre aquesta ciutat que no s'atura, roda i reneix tot i els conflictes i dels canvis.

Et declares enamorat de Beirut i de Hamra, el barri on vius?

Enamorat, enamorat ... És el meu barri, com no  m'he d'estimar el meu barri. És un barri obert, encara amb un tarannà de gent una mica de totes les classes de vida i tenint en compte que l'Orient Mitjà, en general, i també Beirut, en particular, s'estan convertint en guetos, on la gent tendeix a ser iguals els uns als altres i professar la mateixa confessió, el que té és, encara que hi ha gent que digui que exagero, una barreja de gent. És el que havia estat el Líban i l'Orient Mitjà. En aquest sentit, és una cosa que encara existeix de veritat.

Li devies un llibre homenatge a la ciutat?

No exactament. La ciutat és molt per a mi. Està cantada i descrita milions de vegades, està podrida de literatura. Crec que a la meva casa de Beirut he de tenir almenys 50 llibres només sobre Beirut.

A Espanya és un tema poc conegut perquè el Líban no ha pertangut a un àmbit ni cultural ni polític ni econòmic espanyol. No hi ha moltes relacions, ni hi ha molts espanyols allà.

En aquest moment hi ha una mena de curiositat, com es manté el Líban enmig de tots aquests abismes que estan al costat? Crec que també influeix la guerra de Síria, només hi ha 100 quilòmetres de Beirut a Damasc, i conec a quatre o cinc agències que aquest estiu tenen viatges organitzats. Hi haurà força gent aquest estiu a Beirut, a més té vol directe amb Barcelona. És una ciutat complexa que trenca esquemes, crec que la gent al final s'ha adonat que pot ser una cosa curiosa i fins i tot rara, no s'assembla gens a altres ciutats.

Encara hi ha gent que em pregunta, tu vius a Líbia? No, a Líbia no, al Líban. I és curiós, hi ha dues ciutats amb el mateix nom, Trípoli, la capital de Líbia i la segona ciutat del Líban.

També es desconeix la vida quotidiana libanesa, com la cultura del vi, tan estesa tot i alguns costums islàmics.

Hi ha una part d'aquestes vinyes que va ser creació dels jesuïtes, i hi ha convents que es dediquen a l'elaboració del vi, com en altres parts del món. Aquestes coses queden oblidades perquè els esdeveniments es precipiten cada dia i són horribles. Sí, hi ha vins bons al Líban.

Quins records tens de l'Hotel Commodore, ara tancat, del que dius que no fallaven les comunicacions en temps de guerra?

Jo no vaig viure en aquest hotel, però era un centre molt interessant. En aquest sentit, sí que tinc una certa nostàlgia, no del temps passat exactament, però sí de l'ambient. Durant molts anys hi havia molts corresponsals a l'Orient Mitjà, molt curiosos, una mica rars, i també a casa meva, al meu edifici, com el famós espia Roger Auque, que era corresponsal d'un diari i va escriure un llibre pòstum en el qual explicava que treballava per al Mossad.

Potser és l'exageració de la imatge del passat, o l'embelliment, que és també molt normal i molt ximple, però ho recordo. Ara hi ha unes oficines de Mastercard. A Roguer Auque, que era un home guapo i simpàtic i tenia molt d'èxit amb les dones, el van segrestar. Va ser un segrest angoixant perquè li va passar, com a altres segrestats, que va ser moneda de canvi. Va passar de mans a mans, dels uns als altres.

Els segrestos, evidentment que els que disposen o ordenen un segrest tenen un projecte polític, però després, si vas baixant una mica, els segrestadors són manats, o són empleats.

Ell explica en un dels seus llibres que li deien, 'escolta, tu, Roger, quan surtis no t'oblidis de mi i a veure si m'ajudes per aconseguir un visat per anar-me'n a França'. Roger Auque es va fer enormement popular, no pel periodisme, sinó perquè va ser el pare orgànic de Le Pen filla, Marion Maréchal-Le Pen. Era un ambient de guerra, amb poca gent i amb un ambient estrafolari. En aquella època, quan venia a Barcelona, ho veia tan buit que m'avorria i em quedava poc temps.

Esmentes la massacre dels campaments de refugiats palestins de Sabra i Xatila al 82. Qui se'n recorda d'aquesta atrocitat, a nivell internacional? És un tema oblidat fora del món àrab?

Israel és un país que sap perfectament que, de tant en tant, quan fa aquests atacs bàrbars, es riu una mica d'aquestes emocions que es produeixen al món contra Israel perquè saben amb exactitud el temps que poden durar aquestes emocions. Quantes vegades han passat aquests incidents, aquests bombardejos. Infinitat de vegades. I el pitjor és que passarà infinitat de vegades i la gent va morint, és un altre tema que posa els pèls de punta. Però sap que aquestes emocions duraran uns dies.

El tema de Sabra i Xatila. Gràcies a aquesta pel·lícula que es diu 'El Insulto' i que ha tingut tant d'èxit, la gent que l'ha vista s'adona d'una cosa molt grossa. Sabra i Xatila no és un acte de crueltat aïllat. Totes les coses estan en comunicació, és un engranatge d'esdeveniments. I vaig al que és gros: anys abans, el poble de Damur va ser un precedent horrible.

Crec que en aquell moment, com l'opinió pública era més pro Palestina i els israelians i es deia que els cristians eren els feixistes, i totes aquestes simplificacions horribles... En Damur va ser a l'inrevés, van ser guerrillers palestins que van entrar al poble i van matar no sé quants cristians, molts, sobre els números mai ens aclarirem i van destruir tot el poble.

Això mai s'ha volgut explicar bé, fins i tot hi haurà gent que dirà que no és veritat, però el que va passar en Damur va ser un precedent i el resultat d'una venjança posterior dels cristians libanesos contra els palestins. Periodísticament no acabaríem, perquè algú diria que hi ha un altre precedent.

Països com el Líban o Jordània, donen una lliçó a Europa i Amèrica del Nord pel que fa a acollida de refugiats?

Al principi, pensaven que estarien poc temps. Tot s'ha anat excedint, els recintes dels camps s'han anat desbordant i hi ha temes com que hi ha molts propietaris libanesos que s'han sentit perjudicats perquè tenien camps al voltant i de vegades han estat ocupats pels refugiats. És per trencar-se el cap, com has de posar límit a un èxode que entra per una frontera que no està tan ben definida?

Fa més de 40 anys que vius al Líban, quina imatge creus que tenen de tu?

Suposo que els caic simpàtic i que no em veuen completament com un estrany, la qual cosa no vol dir que estigui integrat a la societat libanesa. Algú ha dit que Tomás Alcoverro forma part del paisatge. Tampoc és això. El que passa, per la meva permanència tossuda, perquè hi va haver èpoques en què rebia migordres que marxés d'allà i marxés, per exemple, a Egipte, però mai vaig voler abandonar, perquè també m'he sentit còmode. Si m'haguessin anat malament les coses, no tindria els vincles que tinc.

El títol del llibre, 'La noria de Beirut', evoca l'au Fènix que ressorgeix de les seves cendres. El centre va ser totalment destruït per la guerra i has vist dos barris molt diferents. Què et sorprèn més dels canvis?

Més que em sorprèn m'escandalitza en el que la ciutat s'ha anat convertint, amb el preu dels immobles i els lloguers, però el tema no és només aquest. Van arrasar edificis no només per la guerra sinó amb l'excusa que calia construir d'una altra manera i allò es va convertir en un gran centre d'especulació immobiliària.

Quan jo vaig arribar a Beirut, evidentment la ciutat era més petita, i era una ciutat que presumia de la pau, amb una part cristiana i una part musulmana, amb les seves diferents branques. El que sí que ha estat una sorpresa és que he vist com ha sortit una tercera ciutat en trenta anys, que és la ciutat xiïta, que té gairebé 700.000 habitants.

És el resultat d'un èxode intern dels xiïtes del sud que van a la recerca d'un bon treball a la capital, i també que fugen de la guerra, i aquí hi ha un altre matís complicat, provocada en part pels mateixos palestins que s'assentaven en seus llocs, amb els conseqüents bombardejos des d'Israel que mataven també els vilatans. Aquest fenomen ha canviat la ciutat i ha canviat el país perquè la comunitat xiïta en aquest moment és molt poderosa, és molt forta, i té un protagonisme que fa 40 anys no tenia.