Magí Crusells: "Walt Disney va enviar a Franco una còpia de 'La Cenicienta'"

|

Magi Crusells


Quan un pensa en la figura Francisco Franco poques vegades es ve la imatge d'algú a qui li pugui agradar el cinema. Però de fet, el dictador, quan va decidir establir la seva vivenda oficial a El Pardo, va obligar a fer reformes per a transformar el teatre en una sala de projeccions per poder gaudir de pel·lícules. Gaudir?


José María Caparrós i Magí Crusells han realitzat un estudi sobre la "afició" de Franco pel cinema gràcies al descobriment d'uns programes de mà que els van revelar que el Caudillo havia arribat a veure més de 2.000 pel·lícules lentre 1946 y 1975 . ¿Tenia una cara humana Franco?


En aquesta entrevista amb el professor Magí Crusells sobre el seu llibre "Las películas que vio Franco (y que no todos pudieron disfrutar) " revela com el Generalísimo ni tan sols es relaxava amb les pel·lícules, que no era més que una rutina setmanal que programava gairebé tots els dimecres i diumenges a les 17 hores i que seguia amb "disciplina militar" passés el que passés a la resta del món.


Això, i que Disney va enviar expresament a Franco una copia de 'La Cenicienta' i que aquest va tenir el privilegi de veure pel·lícules sense censurar i fins i tot films que la resta d'espanyols mai van poder gaudir fins a la seva mort. La població va haver de veure com la censura va fer que els protagonistes de 'Mogambo' fossin germans i s'intuís un incest perquè no volien mostrar una relació extramatrimonial, o que el famós guió de Franco, "Raza", no va ser més que la "estructura de una història que el Caudillo va fer convertir en guió d'una pel·lícula" perquè volia ser com la resta de dictadors i fer del cinema una eina de propaganda.


Un treball de recerca, llarg, documentat, replet de fotografies familiars dels Franco, programes de mà i cartells de cinema en el que inclús els autors arriben a parlar amb el majordom de Franco que estava amb ell durant les projeccions i inclús amb la filla del dictador, Carmen Franco Polo, abans de la seva mort.



Quants anys heu estat per fer el llibre?

En números rodons, uns 8 anys.


Hi ha hagut molta feina?

I tant, però més que feina sort. Sabiem que Franco tenia al Palacio del Pardo una sala de projeccions però volíem anar més enllà. La sort ve quan vaig anar a Madrid per una altra investigació i m’apropo al arxiu del Palacio Real perquè em donin una pista. M’adrecen al director i em diu que creia que tenia alguna cosa i, pam! Torna amb una caixa plena de pols amb els programes que feien temps que ningú havia vist. Sort perquè podrien havíem haver-me donat llargues i enviar-me a Internet quan això no estava ¡ni catalogat!


No està a la xarxa?

En aquell moment no ho estava. Els plecs encara estaven lligats amb cordes. Feia anys que ningú ho havia remenat. I em trobo gairebé 2.000 invitacions a les projeccions. I em van deixar fer fotocopies, perquè en tres dies que tenia llavors no podia recopilar totes les dades. I a la xarxa ara consta que hi ha les invitacions però no estan escanejades, no et diuen les pel·lícules.


Què tenien d’especial?

Es repartien tan sols 10 o 12 i substituïen els programes de mà que per aquelles èpoques es donaven al cine i només hi constava el títol de la pel·lícula. I una cosa important es que en alguns casos es passaven pel·lícules encara sense estrenar i inclús sense censurar i ho indicava en aquestes targetes. Una manera també que tenia Franco de demostrar als invitats que ell era el Caudillo de España i podia veure el que volgués.

O el cas de dues pel·lícules, ‘Cristobal Colón’ (1949) y ‘Viridiana’ que van ser dues pel·lícules prohibides durant el franquisme, ell les va veure.


Aquestes invitacions no eren personals, diu en el llibre.

No, les anaven a recollir en persona i només apareixia la pel·lícula que es projectaria. S’informava de que abans es passaria el NO-DO o el documental de rigor, hi hauria un descans i després es projectava el film.


Sessions llargues, llavors

Sí, depèn quan dures la pel·lícula podrien allargar-se entre tot es un mínim de tres hores. I fins l’aparició de la tele es passaven dues pel·lícules per setmana, dimecres i diumenge, i a vegades inclús tres.


Això vol dir que era cinèfil?

No, això indica la mentalitat militar del personatge. Perquè toca i passi el que passi, hi ha projecció. Exemple: A l’octubre de 1962 amb la crisis dels misils de Cuba, com tocava pel·lícula, es va veure la pel·lícula. Perquè ell vivia en una bombolla i el que passés fora, l’era absolutament igual.


I a més, en el llistat de pel·lícules que esmentes en el llibre no hi ha un gènere, que es pugui dir, preferit per Franco.

Destaquen més, per nombre, les que serien d’aventures o d’acció que sumen 500. El que es diu un cinema d’evasió, per desconectar. No pas per cinefília.


Però li agradava el cinema? Perquè ell rodava i expliques que Orson Welles diu que ell va veure una peli de dibuixos feta per Franco.

Lo d’Orson Welles ho poso però no m’ho crec i algunes persones, com expliquem al llibre ens ho desmenteixen. Però no. A Franco no li agradava el cine, per ell era com un ‘divertimento’.


En un moment dius que Franco invitava als actors o directors dels films que veia però es va acabar aviat.

Sí, perquè la gent acabava demanant-li favors. Van tancar l’aixeta i van reduir les projeccions al cercle més íntim per assegurar-se que ningú donés problemes.


Aconsegueixes parlar amb el majordom de Franco i vas tractar de contactar amb la filla.

Sí i el majordom va ser amabilíssim i ens va explicar grans anècdotes que apareixen al llibre.

Amb la filla vam voler contactar perquè a les invitacions en molts casos es diu que es fan projeccions coincidint amb aniversaris de les nétes o néts. I ens ho va explicar el majordom a més, que venien el marqués de Villaverde i Carmen Franco Polo amb els néts i inclús amics.


Com va ser l’accés a ells?

L’accés directe no el vam tenir perquè se’ns van tancar en banda. Però a través d’un membre de la Fundación Francisco Franco li va fer arribar un qüestionari que ens va respondre llençar pilotes fores, però al menys va contestar.

El que no vam aconseguir es la segona part. Tenir accés a les pel·lícules que roda Franco en l’àmbit familiar, ja que hi algun fragment que apareix en algun NO-DO o inclús imatges d’ell rodant i Carmen Franco ens va dir que ho tenien els fills.

Vam contactar doncs amb el Francis, i així com la mare va respondre, ell va optar pel que es diu “silencio administrativo”.


El llibre es diu “Las películas que vio Franco (y que no todos pudieron ver)”, era una intenció de donar una cara amable?

No, atenció. Tant el Josep Maria com jo volíem que es veiés que Franco tenia el cine com una afició i més que afició una doctrina militar. Perquè això no treu que no firmés sentencies de mort. Era un esbarjo que a més seguia amb horaris i disciplina militar. Tocava quan tocava i es veia perquè tocava.


I explica el majordom que no expressava emoció alguna, que es mostrava fred.

El majordom diu que com a gallec que era l’hi costava molt. Feia algunes exclamacions si era una comèdia o cares de sorpresa si era d’intriga. Però cap diàleg amb els seus invitats que, més enllà de l'acomiadament, s’anaven per la mateixa porta per la que habien entrat.

A més inclús Juan Cobos, el majordom, explica que un cop, en no recordava quina pel·lícula, quan va aparèixer una noia una mica lleugera de roba, no tans sols despullada, el marqués de Villaverde va fer un comentari que va provocar que Franco es girés i, diu Juan Cobos, “no le dijo nada, con la mirada lo fulminó y el marqués no dijo nada más y cuando se terminó la pel·lícula de lo único que tenia ganes era de marchar”.


I es deia que Franco prenia notes o inclús escrivia crítiques.

El majordom ens va assegurar que mai. Mai va prendre notes. Cosa que també demostra molt la talla intellectual del personatge.


Llavors, qui escollia les pel·lícules?

Això ens va sorprendre, perquè en Juan Cobos deia que era ella, la Carmen Polo. A l’hora de esmorzar li proporcionaven una llista ja prèviament preparada per algun organisme cinematogràfic que simplement era una llista amb els títols, sense sinopsis, i decidia quina sense tan sols preguntar res al marit.


Però cap la decidia ell?

Les úniques que gairebé segur són les pel·lícules que van ser censurades, que segur les va escollir ell, la resta la Carmen Polo.


Mira si ella era la cinèfila...

Ho vam arribar a pensar perquè el Juan Cobos deia que ella sí comentava les pel·lícules amb les amigues.


I ella arribava a dir si aprovava el film i/o alguna escena?

No. Mai. I el majordom va desmentir que hi hagués cap censor en aquestes projeccions.


I Franco va arribar a censurar o vetar les pel·lícules?

No, ho feien després.


Es mostren cartells censurats i anècdotes de censures que fan més polèmica les escenes.

Sí, recollim una petita mostra, però els cartells donen per un llibre a part. I sobre escenes modificades és mítica la de Mogambo que per no mostrar que s’anaven al llit els van fer passar per germans i feia pensar en incest.


T’ha quedat alguna espineta? Voldries fer algun altre llibre sobre Franco i el cinema?

Home, si trobéssim o tinguéssim accés a les pel·lícules que va rodar.. però veient l’actitut dels néts, està difícil. I amb la filla... abans les ven per diners.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH