Neus Roig: "Un nadó a Barcelona l'any 68 costava dos milions de pessetes"

L'antropòloga Neus Roig ha convertit una exhaustiva tesi sobre els nens robats a Espanya entre 1936 i 1996 en el llibre 'No llores que vas a ser feliz' (Ático de los Libros), en el qual documenta les il·legalitats comeses per religioses i metges. Insisteix que ni totes les monges ni tots els capellans estaven implicats, però creu que l'Església no hauria de mirar cap a un altre costat perquè hi ha dades hospitalàries, judicials i funeraris que justifiquen que hi va haver una autèntica xarxa de tràfic de nadons.

Per què no s'investiga més el comerç de nadons entre els anys 30 i 90?

En la meva opinió personal, és perquè a l'Estat no li interessa reconèixer el que va passar durant la Dictadura franquista.

Segons la teva investigació, no van ser casos aïllats i hi ha monges implicades. Fins a quin punt ho coneixia l'Església?

Des de l'inici. Són els ordes religiosos els que inicialment comencen a reprimir les mares que estan empresonades, els que decideixen que els treuen els fills. Després, a partir del Concordat amb la Santa Seu de l'any 53 que se'ls dóna el poder total i absolut pel que fa a les maternitats espanyoles, són les monges les que decideixen quina mare és digna i quina mare no és digna per a criar els seus fills.

I són elles les que fins que se secularitzen els hospitals l'any 90, fins al canvi de llei d'adopció de l'any 87, les adopcions eren privades, per tant anaven amb la carta de recomanació del capellà dient que aquesta família és adequada per criar un fill, previ pagament, és clar.

Quin paper jugaven els metges?

Eren de molt prestigi, però els diners són diners. Al meu entendre, no hi va haver una altra explicació, o això o estarien molt vinculats a la idea que una mare no era adequada per criar el seu fill.

Quant es podia pagar per un nadó?

Un nadó a Barcelona l'any 68 costava dos milions de pessetes.

De quants casos estaríem parlant?

Hi ha uns 30.000 casos de nens robats fins a l'any 52 segons la interlocutòria del jutge Garzón de l'any 2005, i a partir d'aquí les 28 associacions de víctimes han quantificat que pot haver-hi fins a 300.000 els nens que van poder ser traficats, però exactament no hi ha números, són aproximacions.

Hi ha fills registrats com a biològics, com el cas que s'està jutjant a Madrid amb el doctor Vela; altres que estan com a adoptats però amb unes irregularitats fragants i altres que estan adoptats correctament, encara que moltes vegades no se sap si la mare va renunciar o no va renunciar.

Entre els anys 1961 i 1978 es van fer cinc milions d'adopcions a Espanya. És clar que moltes van ser legals. Actualment, està investigat l'equip del doctor Vela, i hi ha metges denunciats per tot Espanya i algun metge ha anat a declarar com a testimoni, com a imputat.

Com és la frustració dels afectats que topen amb les traves burocràtiques i judicials?

Des del Dret Internacional es calcula que una persona que està sotmesa a un, no podem dir segrest perquè no s'ha demanat un rescat, a una desaparició forçada, tant el desaparegut, perquè no pot saber qui és i tornar al seu origen, com la família del desaparegut, es considera que estan sota tortura psicològica. Al meu entendre, ho estan. Són persones que estan patint moltíssim.

El títol del llibre forma part d'una carta que rebien els nens per explicar-los que suposadament la seva mare els va abandonar. Exactament la mateixa en diversos casos.

A la Maternitat de Peña Grande, que es posa en funcionament el 1952 presidit per Carmen Polo de Franco, ingressaven a les jovenetes que estaven embarassades per ajudar-les. Es tanca el 1985, arran que el 1983 una interna a qui li treuen el seu fill es tira per les escales i mor. A partir d'aquí, es revisa què està passant i es tanquen aquest tipus d'institucions. Avui dia encara hi ha institucions eclesiàstiques d'acolliment a mares solteres, però ja no pertanyen a l'Estat.

En aquest cas, era una institució estatal administrada per monges. Aquesta maternitat es va cremar dues vegades i avui dia està derruïda, però hi ha nois i noies que han demanat documentació i alguns els va arribar aquesta carta. A mi, quan m'arriba la primera carta em posa la pell de gallina al veure el contingut de la carta i, amb la persona en concret li dic 'jo crec que no hi ha dona embarassada' que pugui escriure aquesta carta '.

El que més em va cridar l'atenció és que posa la data a baix, punts suspensius i un espai per a la signatura. La carta està signada, nosaltres hem tapat la signatura, però aquí hi ha un gargot. Això ho signa la mare? Qui ho signa? A través dels contactes amb més persones, arribo a demanar-los si algun més té cartes, no m'esperava quatre. No sabem en quines condicions aquestes mares signaven aquestes cartes.

Sorprèn un cas de dos germans malalts. El metge recomana a la mare que els porti a l'hospital i la mare va amb la nena, a qui atenen i suposadament mor. Amb els anys, el germà veu un document que acredita la seva pròpia mort amb la mateixa data d'ingrés i defunció que la de la seva germana.

Aquest senyor, que ara té uns 58, cada vegada que parlem amb ell ens diu, divertit, 'jo sóc un ectoplasma'. Esperaven als dos fills. Al pare li donen l'acta de defunció de la filla i quan aquest noi s'ha de treure el carnet d'identitat, van al registre civil i es troba que també està registrat com mort. El pare els explica que la que va morir va ser la nena, el nen no. El tornen a la vida, per dir-ho d'alguna manera, li donen el carnet d'identitat. Quan ha d'anar a la mili, tampoc el criden. I quan surt el tema dels nens robats, ell comença a investigar i es troba amb el certificat de defunció de la seva germana i amb el seu propi.

En un altre cas, a una dona li diuen al cap de vuit mesos d'embaràs que el nadó és mort, però esperen que doni a llum de forma natural quan faci els nou mesos.

Sí, la fan aguantar un mes amb el nadó suposadament mort. No li indueixen el part, no li fan res. Es posa de part per si mateixa i, en aquest cas, sí que hi ha declaració del metge davant del jutge i declara que va tirar el nadó a les escombraries perquè no sabia què havia de fer amb ell.

En el judici, es creu abans el que digui el metge que la resta de proves?

És clar, perquè en aquest cas els metges declaren com a testimonis i, teòricament, un testimoni no pot mentir. S'ajunta la figura del metge com a autoritat i com a testimoni. El jutge entén que la paraula del metge està per sobre de tot. En aquest cas en concret, el de l'Ana, s'arxiva la causa l'endemà de la declaració del metge i en la sentència el jutge el que diu és que veu greus irregularitats però que no sap com ha de seguir investigant, i arxiva. Els motius d'arxiu són ximples, són arxius provisionals i en algun cas, quan la família insisteix molt, s'acaben trobant amb un sobreseïment. No es pot reobrir el cas i no es pot jutjar.

En centres religiosos, convencien moltes joves perquè cedissin als nadons per tal de donar-los una vida millor i evitar el rebuig social. Era la por una arma de control?

Sí, la repressió de la dona durant la Dictadura és absoluta. L'Estat i l'Església les definien com a àngels o com a putes. O pertanyies a un grup o pertanyies a l'altre, era una classificació femenina molt extremista. La dona que complia com devota filla i amantíssima dona que tot ho feia bé era considerada àngel, i la que protestava era considerada en l'altre costat.

No totes les monges eren dolentes, no tots els capellans eren dolents, no tots els metges estan implicats, sinó que hi ha unes persones concretes dins d'uns ordes religiosos concrets i hi ha uns metges concrets en uns hospitals definits que actuaven al seu lliure albir, però no vol dir que tota la professió mèdica o totes monges estiguin implicades.

Això no només ha passat a Espanya, sinó també a Sud-amèrica, que és un altre niu de nadons, per dir-ho d'alguna manera, o de repressió a les mares, Irlanda, Bèlgica, Alemanya ... Ens estem trobant amb què és una cosa que en els països catòlics s'ha donat. Per a mi, és com el cas de la pederàstia, que l'Església mira cap a un altre costat, l'Església intenta tapar-lo. Si l'Església obrís arxius i l'Església ajudés, no estaríem en la situació en què estem. Si l'Estat obrís els arxius d'hospitals públics tampoc seríem on som.

En el llibre expliques que a una mare, el seu propi pare i avi de la criatura li va dir: "Oblida que l'has tingut". Com influïa la família?

Una mare soltera a la societat franquista era una xacra per a la família. A la dona que no tenia recursos la feien fora de casa i la dona que tenia recursos l'enviaven, per exemple, als pisos de Maria Madre a Bilbao l'any 65, que eren cases d'acollida de nenes embarassades de bona família. Tenien pisos a Bilbao i a Madrid, i estar en un d'aquests pisos costava 25.000 pessetes al mes. Estem parlant dels anys seixanta. Aquestes persones parien anestesiades en clíniques privades que pagaven els pares de l'embarassada i aquests nadons eren donats en adopció.

Maria Madre deia que el negoci no el tenia en els nadons, que ella no venia nadons, que ella el negoci el feia amb aquesta xarxa de pisos. En aquestes adopcions participaven monges, Acció Catòlica... I durant l'embaràs jove oficialment havia estat estudiant un any a la capital o Bilbao. A l'any tornava com si no hagués passat res.

Vaig estar parlant amb una mare, a Barcelona, on també es va aplicar aquest mètode en el convent de Santa Isabel, i explicava que després de parir el seu pare li va dir 'bé, va, anem a comprar roba i anem cap a casa', donant a entendre que no havia passat res. Ella m'explicava: 'El sentiment que jo tenia era que acabava de parir, era una nena, estava deixant la meva filla allà, i el meu pare m'estava dient, va, anem, que aquí no ha passat res'.

Expliques de tenir diners, influències i contactes eren els elements perquè parelles que no podien tenir fills es fessin amb els nadons d'altres.

Hi havia la figura de la mediadora, que era una persona molt pròxima a l'Església, moltes vegades d'Acció Catòlica, que sabia quina nena havia quedat embarassada, o tenia contacte amb els convents i sabia quines nenes tenien acollides. Els cridaven mediadores, però era com si fossin un comercial. Elles buscaven una parella que volgués adoptar o que volgués registrar com biològic i feien el tripijoc entre uns i altres.

Aquestes mares fingien l'embaràs amb coixins i es passaven nou mesos fingint l'embaràs. Si era hivern era molt més fàcil perquè sota els abrics era més fàcil que ningú els pugui tocar la panxa i en el moment del part es registrava com a fill biològic de la mare embarassada del coixí. Va arribar un moment en què hi havia més demanda que fills produïts i qualsevol dona que entrés en un hospital podia ser víctima.

Has vist algun tipus de remordiment?

Hi ha casos que sí. Hi ha mares que ara es troben que no sabien que el seu fill o la seva filla podia ser robat. La mediadora els havia dit una altra cosa. Normalment, els deien o que eren nenes jovenetes de bona família o que eren prostitutes. Tornem una altra vegada l'àngel i la prostituta. O era una prostituta que no podia quedar-se amb el nadó perquè no sabia quina vida li anava a donar, o era una filla soltera de bona família.

En certa manera, els venien que els feien el favor, els deien que si els pagaven la instància en un convent o una institució, no s'anava a prostituir durant la gestació. Pagaven el que els demanaven perquè pensaven que ells estaven ajudant.

Aquests són els casos de mares que després ajuden els seus fills. En el cas d'Inés Madrigal, de Madrid, quan arxiven el cas, és la mare la que li acaba dient 'denuncia'm a mi, que et vaig registrar com a biològica, per veure si així podem estirar la manta'.

Suposo que un dels aspectes més emotius és presenciar els retrobaments. Com són?

Hi ha diferents tipus de retrobaments. Hi ha adopcions en què la mare va renunciar voluntàriament, altres en què es va veure forçada. Després hi ha trobades de nens robats. Normalment, es retira la denúncia, no se segueix endavant, perquè els fills estan registrats com a biològics d'unes mares que per posició social o pel que sigui tampoc els interessa i, a més, són les mares que els han criat, i els pares.

Aquí tindríem el cor partit, entre la mare que els ha parit i que no la coneixen de res i la mare que els ha criat.

Aquí, quan hi pot haver un bon intent? Quan la mare que va registrar com a biològic no sabia que el nadó era robat, i quan la mare biològica respecta l'altra mare. Si no, tot això salta pels aires a 48 hores després.

Hi ha sensació de fracàs en els retrobaments?

Hi ha un fracàs sobre els retrobaments alt, pel que fa a la integració familiar. Els retrobaments són molt emotius en el primer moment però el resultat és trist perquè encaixar a una persona és molt complicat, i sorgeixen preguntes com 'Per què no em vas buscar?', 'Per què et vas creure que m'havia mort?', i la mare contesta: 'Perquè el metge m'ho va dir', i ell li diu: 'No vas lluitar per mi'. És molt complicat. Hi ha retrobaments que han anat molt bé, altres que no, i d'altres que naveguen com poden.