dilluns, 22 de abril de 2019

Jaume Collell: "Reivindico que la gent sigui lliure d'esperit"

|

Collell


Jaume Collell (1956) és músic, escriptor, coneixedor de les bambalines del teatre i la faràndula... contra el prejudici que sol acompanyar els afeccionats a massa coses, el periodista ha posat punt i final a un llibre que reivindica l'esperit tastaolletes del Renaixement i la Il·lustració.


A més, la seva obra, 'Joc d'oficis', fa un recorregut per l'auca política i artística catalana de la segona meitat del segle XX, de la qual el periodista n'ha estat moltes vegades un testimoni directe. Cossetània Edicions és el segell editorial que publicarà l'obra seguint un procés de micromecenatge en el que es pot participar clicant aquí.



El llibre comença amb un lament de la pèrdua dels oficis i la seva substitució per les professions, més frenètiques i menys vocacionals.


Hi havia un temps en que encara no hi havia la línia divisòria entre el treball i l’oci que crea la Revolució Industrial. Era el cas dels pagesos, que treballaven per menjar, però al mateix temps es divertien i es culturitzaven sense fer diferències.


Però vostè fa una descripció d’un pagès molt planiana que em sembla que també s’ha perdut.


Però jo encara he viscut i recordo com els pagesos regatejaven una vaca. Però, avui dia, la gent jove que està a pagès fa ús de la cibernètica i calcula amb la tecnologia tot el que ha de fer.


Al llarg de l’obra traspua una sensació nostàlgica, com de “món d’ahir”.


El llibre és un testimoni de la segona meitat del segle XX on faig una reivindicació de l’esperit del Renaixement. Pensem en Leonardo da Vinci, que era enginyer, músic, poeta, metge... no lamento que això ja no existeixi, sinó que reivindico que la gent sigui lliure d’esperit. I jo penso que en la gent que és bona en el seu ofici, això ja passa.


I el seu ofici va ser el de periodista: quin ambient es troba quan arriba a Barcelona durant el tardofranquisme?


Per a la gent de la meva generació, els anys que vam viure entre la mort de Franco i la majoria absoluta de González, van ser el que pels nostres pares o avis van ser la Guerra Civil. Van ser anys d’una intensitat tan acusada que penso que no es tornaran a repetir.


Hi va haver una explosió de vitalitat i caos...


Exacte. Jo recordo que, mort en Franco, a la zona de la plana de Vic es prenien decisions a les places populars i l’Ajuntament les aprovaven. No hi havia poder establert, perquè uns semblava que moralment ja no el tenien i els altres només tenien l’entusiasme.


I l’entusiasme es va acabar amb Pujol.


Quan mor en Franco, jo en tenia 19. I gairebé en va durar vint més en Pujol. Jo estableixo simetries entre els dos personatges, entenent que amb Pujol no hi havia dictadura ni era un sanguinari. Ara, sí que hi havia un cert autoritarisme a través de la subvenció i de la manipulació de sentiments.


Com recorda el cas de Banca Catalana?


Des del Diari de Barcelona, ja havíem investigat prèviament casos de suborns i corrupció. Pensa que el Diari de Barcelona era d’esquerres i que va ser el primer diari que va aparèixer en català després de l’Avui. La Generalitat no ens posava publicitat, hi teníem una certa belligerància.


I la presidència de Tarradellas?


Ell venia d’una cultura política francesa on un dels pilars bàsics era el protocol. Pensava que en les formes hi ha el fons. Però ell va estar dos anys només com a president i li van fer la jugada que, quan es va redactar l’Estatut, es va incloure la clàusula que el president de la Generalitat havia de ser diputat. Els partits no volien el seu protagonisme.


La classe política de la Transició era millor que la d’ara?


Penso que tenia una preparació personal molt diferent. Joan Hortalà era catedràtic d’Economia, Ernest Lluch també era catedràtic... I hi havia més naturalitat: un personatge públic ha de ser com és.


Per què diu que la televisió ha fet mal al teatre?


Perquè la televisió cultiva la fotogènia, que s’assenta sobre uns paràmetres de visualitat que no tenen a veure amb les dots de persuasió i de ser un bon intèrpret.


Llach o Serrat?


Serrat ha acabat sent més universal que Llach. Al cap dels anys, a mi les seves lletres m’han arribat molt més que les de Llach, que és molt bon músic, però “El meu carrer” de Serrat seria l’única constitució o estatut que jo defensaria com a pròpia.


Al llibre hi fa un gran elogi de Ramon Fontserè.


Penso que és molt bon actor i sé com treballa en el seu laboratori intern. Amb la seva capacitat d’interioritzar els personatges i de ser convincent és més eficaç que Bardem.


Creu que el geni de Boadella ha quedat eclipsat pels seus compromisos personals?


Sens dubte, la seva posició que ha adoptat últimament ha influït sobre la percepció de tota la feina que ha fet com a dramaturg. Però, de tota manera, en el llibre intento explicar la forma com ell treballa i separo la política de l’art. I, fet i fet, és el nostre president de Tabàrnia!


Què es el pitjor i el millor dels periodistes?


Doncs a nivell gremial hem perdut la virtut que el periodisme es faci al carrer: estem esperant les notes de premsa dels gabinets, el que ens diguin les nostres fonts... perquè la investigació és cara i perquè a les empreses no els interessa posar el dit on no convé. Però encara queden les virtuts individuals dels que no volen sucumbir a aquesta forma d’actuar i estan al peu de canó.


Joc doficis

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH