Esteve Riambau: "Ja toca explicar que dins de la República no tot era del mateix color"

|

Foto Esteve Riambau Paco Poch


El crític, realitzador y, actualment, director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riambau, no pot deixar de banda la seva passió, y professió, la de historiador. Després de 39 llibres sobre diferents aspectes del cinema, en diverses èpoques històriques, ara presenta ‘Laya Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil’. Una revisió dels treballs realitzats per aquesta productora dependent del Departament de Propaganda de la Generalitat republicana. El llibre, publicat per L’Avenç, desprèn una gran quantitat de informació i de dades contrastades, però també transmet una sensació de confrontació dins del bàndol republicà, convertint-se, així, a la vegada, en una lliçó d’Història del país.


El seu llibre, a part de parlar sobre cinema, reflexa molt la lluita interna entre les esquerres.

Tothom va entendre que el cinema era una eina imprescindible de propaganda, això ja ho va dir Lenin a la revolució soviètica. 

La Guerra Civil Espanyola és la primera gran guerra sonora de la història del cinema. I aleshores tothom va entendre que el cinema era una eina imprescindible. I quan dic tothom no només vull dir els dos bàndols, sinó cadascuna de les faccions que formaven aquests bàndols. Tots menys el POUM, que es va mantenir a marge del cinema. Vull dir republicans, anarquistes, comunistes, falangistes, italians, nazis, feixistes... I en aquest sentit, estudiar el cinema de propaganda és un reflex de les diferents faccions que hi havia al darrere. 

És un indicador molt clar de la lluita interna de les diferents faccions, pretesament del mateix bàndol. Concretament, Laya Films no és res més que la pinza entre republicans i comunistes contra l’hegemonia anarquista que, entre altres sectors gràcies a haver parat el cop militar el 18 de juliol, es va fer amb el control del sindicat de l’espectacle.


Als més joves els hi pot sorprendre que el cine estigués dintre del departament de Propaganda.

En aquell moment tenia tot el sentit del món. Perquè Jaume Miravitlles, que era el comissari de Propaganda, va dir que creava aquest Comissariat a la imatge i semblança dels gabinets de propaganda nazis i feixistes però des d’una perspectives d’esquerres com era la Generalitat republicana. Va tenir la visió moderna d’incorporar un paper molt important del cinema dins d’aquest comissariat.


Recupera molt les figures de Miravitlles i Castanyer que potser no són tan reconeguts dins del món del cinema i menys encara de la Història.

Miravitlles era el reconegut però Castanyer era un complert desconegut. Als historiadors ens agraden els enigmes i les històries. I la meva sorpresa va ser, trobar-me a aquest personatge misteriós i vaig seguir diverses vies. I quan veus que Castanyer és un personatge situat en el triangle entre Renoir, Buñuel i Picasso, te n’adones que estàs davant d’un personatge interessant.

A partir d’aquí, la recerca d’arxius, la correspondència amb Picasso, l’arxiu Renoir de UCLA I la trobada d’altres documents em van anar permetent reconstruir la figura de Castanyer que, evidentment, es una figura que va anar creixent perquè és un home importantíssim i un personatge estimulant i molt potent a qui no se l’havia fet justícia.


Deu haver estat un treball molt difícil de documentació.

Tinc una certa experiència perquè és el meu llibre número 40. El fet d’estar aquí a la Filmoteca, tot i que el llibre no és institucional, em va permetre seguir una sèrie de contactes i ajuda molt. Així com els viatges en els que aprofito per trobar informació. I això m’ha permès trobar documents molt concrets. Però sóc conscient de que no he arribat al final de tot, per exemple, no sabem on va morir exactament Castanyer, probablement a París, però no ho sabem. Però el puzle ha fet un gran avenç amb la publicació d’aquest llibre per reflectir qui era Castanyer.


Voldries continuar?

Aquest llibre no tenia terminis, m’he passat 6 o 7 anys fent-lo, i si he decidit publicar-lo és perquè sóc conscient de que he arribat a un punt en que és difícil que apareguin noves dades. Conservem el 30% de les pel·lícules de Laya Films, hem trobat algun guió, però tinc la sospita, bastant fonamentada, de que Miravitlles, quan van entrar els nacionals, va decidir cremar-ho tot. Per tant, esgotades les fonts probables, només queda la possibilitat de que estiguin en algunes golfes. I amb això ja hi havia prou per donar una visió general, diferent, conscientment polèmica del que va ser la Guerra Civil a Catalunya.


Exacte, no és un llibre que pretengui agradar a l’esquerra. Es veuen les enemistats que hi havia entre el bàndol dels anomenats vençuts, amb traïcions incloses.

Hi ha moments en la història en que no es pot explicar tot o que no convé. Després de 40 anys de dictadura, primer s’havia de reivindicar la figura de la República. Però 40 anys després de la democràcia, penso que ja toca explicar que dins de la República hi havia diferents matisos, no tot era del mateix color i que, per tant, convé posar sobre la taula, aquestes contradiccions.

En cinema sobre aquest període, pràcticament només hi ha dues pel·lícules que deixen veure aquestes contradiccions, són ‘Tierra y libertad’ del Ken Loach y ‘La Vieja memoria’ de Jaime Camino, tota la resta parla d’una uniformitat republicana contra el feixisme que a l’hora de la veritat, quan baixes a la realitat de la vida quotidiana, te n’adones de que hi havien amenaces, els anarquistes no deixen exhibir el Noticiari Oficial de la Generalitat a les seves sales, que controlen, fins pràcticament després de la seva derrota el maig de 1937; Carner Ribalta, que és l’home de cinema de la Generalitat, se’n va amb una pistola apuntant-li al cap per aquest informe absolutament demolidor per la gestió dels anarquistes amb el cinema...

Tot això s’havia d’explicar. El gran traïdor de Laya Films és un dels seus muntadors! Encara que dolgui, jo crec que tot això s’havia d’explicar.


Parla també de noms com el de Rosario Pi...

Sí! És un altre personatge extraordinari! Amb una biografia de pel·lícula! És la primera dona realitzadora de cinema sonor de tot l’Estat espanyol i té una biografia increïble: amant de la Maria Mercader, qui era cosina segona de l’assassí de Troski. Parlem de figures amb una rellevància històrica molt important.


En el llibre, a part de les dades i la informació, un descobreix personatges fascinants.

Tant a l’escriure al llibre com al documentar-me vaig veure que darrere dels fets i les pel·lícules, diguéssim, freds, hi havia uns rostres i unes històries molt intenses, molt plenes de contradiccions i personatges molt ignorats.


També es desprèn una força molt important, no només dels anarquistes sinó del cinema a Catalunya.

És que els anarquistes a Catalunya van guanyar. I començo el llibre dient que Companys els hi va dir “el poder és vostre. Heu guanyat”. Els anarquistes ocupen unes posicions de poder i una d’elles és el sindicat de l’espectacle. Això es tradueix en una política cinematogràfica, el que passa que es un desastre, ple de contradiccions. Perquè, per una banda, volen fer cinema revolucionari, i per l’altra, necessiten els ingressos de les sales per seguir produint. Veuen que les pel·lícules revolucionaries no les va a veure ningú i comencen a produir comèdies i cinema popular. El que no veuen es que per allà se’ls comencen a colar un grup de quintacolumnistes i falangistes i les últimes pel·lícules produïdes per la CNT són tan blanques que s’arriben a estrenar fins i tot durant el franquisme sense cap mena de problema. 

Però és així. No és una hipòtesi són uns fets que jo poso sobre la taula. Però això, lluny d’escandalitzar, el que ha de provocar és una reflexió de dir que potser les coses no es van fer massa bé i, davant d’una amenaça tant potent com és el feixisme, doncs, potser les esquerres s’haurien d’haver plantejat la seva estratègia d’una manera menys fratricida de com ho van fer.


És una cosa que no deixes de pensar quan llegeixes el llibre i a temps passat. Penses, que s’uneixin i deixin les baralles entre ells!

Això era impossible. La rivalitat entre anarquistes i comunistes és històrica i eterna i no hi havia reconciliació possible.

Als comunistes, d’altra banda, tampoc els deixo com els bons de la pel·lícula. Però ells van tenir una postura més còmoda. Com tenien el cinema revolucionari al darrera no van produir, sinó importar. Laya Films es va convertir en la distribuïdora dels grans films soviètics, entrant en contradiccions. Van venir director soviètics a rodar noticiaris i quan envien el material a la Unió Soviètica per fer una pel·lícula al muntador l’han afusellat a Sibèria i la pel·lícula s’estrena després de la derrota republicana. Tothom estava llastrat per la dimensió quotidiana que va ser la gran tragèdia de la Guerra Civil.


I està el cas de Malraux...

Malraux va participar primer com aviador combatent i desprès va tornar per dirigir una de les grans pel·lícules, mítica, de la Guerra Civil [L’Espoir]. Però un cop més, una pel·lícula que arriba tard. Els franquistes entren pel Tibidabo i ell ha de marxar amb el decorat a França perquè no ha acabat la pel·lícula i quan s’estrena la guerra ja s’ha perdut. Igual és una pel·lícula política, militant però d’una sensibilitat artística indubtable.


Aquest llibre, doncs, neix d’aquesta voluntat d’explicar les contradiccions també?

No, jo sóc un notari de la història. El que jo he fet estudiar el corpus de Laya Films i ampliar-ho amb el context històric. I es quan comencen a sortir els documents i els matisos que et permeten definir les situacions i contradiccions que el llibre adquireix un determinat esperit. No és jo fent un llibre d’uns a favor d’uns altres, sinó que les peces es van col·locar al seu lloc.

Puc donar garanties de que cadascuna de les afirmacions estan basades en uns documents irrefutables. El llibre és fruit d’uns documents i uns fets, no basat en opinions.


I què en queda de tots aquests films i noticiaris?

Laya Films va fer un noticiari setmanal durant un centenar de setmanes, dos anys i queda un 35% del material i dels documentals uns 50-50. No descarto que apareguin nous materials. Jo n’he trobat durant la investigació i crec que amb una recerca exhaustiva i sistemàtica en arxius de països amb qui Laya Films va tenir contacte pot sortir nou material.


Es per que no va haver voluntat?

No. Però és cert, però, que mai s’havia fet una recerca sistemàtica. Jo vaig trobar material a la Cinemateca de Paris demanant l’accés al banc de dades i van aparèixer l’últim llargmetratge de Castanyer, diversos curtmetratges, noticiaris de Laya Films... que estan allà i encara són assequibles. El que es bastant improbable és que encara hi hagi material en algunes golfes.


Quina és la qualitat d’aquests films propagandístics?

Els documentals anarquistes sobre el front són molt deficitaris tècnicament, molt decebedors. En canvi, una peça de Laya Films com ‘Catalunya Màrtir’, que és un document de propaganda per donar a conèixer a les democràcies occidentals de que allò és una barbàrie i que cal que s’impliquin, és d’una emotivitat i una eficàcia extraordinària.


Laya Films feia més cinema que propaganda?

És que darrera hi havia una persona com Castanyer que havia treballat amb Renoir i una sensibilitat la tenia.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH