diumenge, 21 de juliol de 2019

Félix Ovejero: "L'esquerra identitària atempta contra el principi de ciutadania"

|

Ovejerofoto


Félix Ovejero ha reunit en un únic volum ("La deriva reaccionaria de la izquierda", Página Indómita) diferents assaigs sobre un corrent esquerrà que, contràriament a les seves fonts intel·lectuals, s'alinea avui amb la religió i la identitat i exhibeix una actitud anticientífica. El sorprenent és que aquesta esquerra dicti el que s'ha de dir i el que convé callar, a cop de censura i prèvia expedició de carnets moralistes. D'aquí que el llibre de Ovejero, fet i pensat des de l'esquerra, sigui oportú, aclaridor i necessari.



En poques paraules, què entèn per esquerra reaccionària?


Aquella que abandona el seu compromís amb la raó, que és el mateix que dir amb l'emancipació, com recull el famós vers de la Internacional: "ressona la raó en marxa". Aquest compromís d'universalitat en sentit fort es tradueix en crítiques a les religions, les nacions comunitàries i de confiança en la ciència, per exemple.


El llibre arrenca amb una defensa de la raó política que val tant per l'esquerra com per la dreta.


En realitat, per raó política entenc l'extensió d'un model de racionalitat pràctica, que val per a la vida de cadascú, a la vida compartida. A l'hora d'ordenar la nostra vida hem de valorar el que ens agrada i ens desagrada i modificar-ho manejant la millor cartografia possible. Si això es pot entroncar en l'esquerra socialista és perquè en Marx hi ha un afany de racionalitat i de transformació del statuquo.


Però es pot parlar encara de dreta i esquerra?


Si hagués de caracteritzar la tradició liberal, diria que es fonamenta en un compromís amb la idea de llibertat negativa, la qual cosa implica una mala convivència amb la democràcia. En canvi, la tradició socialista reconeix un compromís amb un projecte d'autorealització compartida. Enfront del liberalisme clàssic, es pot recordar allò que el ric i el pobre són lliures d'anar al Ritz, però tots dos no poden realitzar els seus desitjos.


Això no s'assembla al menyspreu per les llibertats formals de la cèlebre objecció de Lenin: "llibertat, per a què"?


Llibertat significa no estar sotmès a la disposició arbitrària d'un poderós i és la llei qui ens assegura aquesta llibertat. Aquesta idea, que ve de la tradició republicana, la reconeix el socialisme. Però es pot compatibilitzar amb la idea que la llei durant molt de temps no va transmetre un ideal de justícia sinó que va estar al servei de les classes poderoses.


En el Manifest Comunista, Marx es declara un entusiasta del capitalisme perquè va trencant barreres d'identitat, desmuntant religions, estenent l'ús de la racionalitat... un efecte col·lateral de l'expansió del capitalisme ha estat l'expansió de la civilització.


Tot això em recorda a la distinció del 15M entre democràcia real i democràcia formal...


Això té una intuïció raonable, que és la possibilitat de participació real en les institucions col·lectives. Precisament s'honra el principi democràtic quan s'assenyala que cal corregir aquestes desigualtats d'influència que fan que els poderosos puguin tenir una caixa de ressonància superior a la d'altres gents.


"Esquerra reaccionària" és una altra forma d'anomenar a l'esquerra postmoderna que s'ha gestat en bona mesura als campus americans. Quina és la situació a la universitat espanyola?


Aquí tenim per exemple a la Universitat Autònoma de Barcelona, un niu d'intimidació política on hi ha un munt d'acadèmics atemorits que estan afirmant coses que no se sostenen. El problema és que hi ha dos tipus de disciplines: les solvents, com les ciències dures, on hi ha un criteri per saber qui és el primer; davant d'altres disciplines on, com no es pot dir qui és el millor, es dóna peu a capelletes, a la xerrameca i a una major venalitat.


Hi ha una esquerra que rebutja tots els fruits d'aquesta societat perquè són conseqüència del capitalisme.


Sempre recordo que Marx, en el Manifest Comunista, es declara un entusiasta del capitalisme. Per a Marx el capitalisme va trencant barreres d'identitat, desmuntant religions, estenent l'ús de la racionalitat... un efecte col·lateral de l'expansió del capitalisme ha estat l'expansió de la civilització.


Trump és conseqüència de les polítiques d'identitat de l'esquerra? Dit d'una altra manera: s'ha creat de retruc una identity politics de dreta?


Més aviat el meu diagnòstic és que s'ha deixat anar la bèstia. Com a la gent li han dit que no pot pensar, s'ha posat a pensar de la manera més primitiu. Com s'oculta que les presons potser tinguin més població immigrant per circumstàncies socials, que no racials, la gent es deixa anar i es torna racista.


I fins on arribarem: veurem partits polítics només per a vegetarians, només per a jubilats o centrats en qualsevol altra condició personal?


No ho sé, però és evident que l'esquerra identitària atempta contra el principi de ciutadania. El que passa és que és molt fàcil en un marc democràtic encoratjar demandes particulars.


Ovejerofoto2



ESQUERRA, RELIGIÓ I IMMIGRACIÓ


Per què l'esquerra, que ha batallat històricament contra el dogma i els excessos polítics del cristianisme, sembla coquetejar ara amb l'Islam?


Tota religió comporta una idea del bé que s'aplica a la col·lectivitat i un privilegi epistèmic, que vol dir que es posseeix un cos doctrinal irracional que no pot ser criticat. Però en la vida compartida això no val: cal donar raons públiques i atendibles per a tothom. El pitjor és que l'esquerra, en lloc d'adoptar una posició crítica enfront de l'Islam com es va adoptar durant la Il·lustració, consideri que cal protegir-lo i blindar-lo.


Però per què aquesta actitud? Potser pensant que es conquista un banc de vots?


No ho crec. En principi, el migrant és fàcil mercaderia contra ell per part del votant. Mentre tu tinguis algú que es pugui reconèixer com a enemic fàcilment identificable, el cos nacional es cobreix i es protegeix. És el que ha succeït a França amb el Front Nacional.


Tot això es vincula amb la qüestió de la immigració. Es pot tractar aquest assumpte sense demagògia?


Qualsevol Estat té un problema de justificació de les seves fronteres. Néixer d'un costat de la frontera o un altre és una arbitrarietat, però té conseqüències pel que fa al benestar. D'altra banda, hi ha una necessitat d'un territori jurídic en el qual radiquen els drets. Sembla raonable assumir que hi ha d'haver un sistema ordenat d'accés a la immigració, el problema és com aconsegueixes materialitzar un compromís d'aquestes persones amb la llei.


I com s'evita que masses de població visquin al marge, com succeeix en Molenbeek.


Mentre algunes pautes culturals, per més xocants que ens puguin semblar, no interfereixin amb els processos socials, formen part del joc de la tolerància que hem de respectar. Si afirmem prou el nostre marc de joc constitucional, la resta és canviar pautes i comportaments a partir de la crítica moral. És el que s'ha fet recentment amb el sexisme. Les nostres pròpies pautes culturals han canviat brutalment en vint anys.



RENDA BÀSICA I ESTAT DE BENESTAR: PROJECTES NOUS I VELLS


En el llibre planteja la renda bàsica com una iniciativa que suposa un compromís entre la llibertat i la igualtat.


Per no estar sotmès a la voluntat arbitrària d'altres, s'ha de disposar d'una suficiència econòmica per planificar la teva pròpia vida. És el que plantejaven els pares fundadors dels Estats Units: qui no té una riquesa mínima (una vaca i hectàrees de cultiu, en aquella època), no és capaç de ser un ciutadà lliure perquè està sotmès a la voluntat dels altres.


L'Estat del Benestar va néixer com un estaira-i-arronsa entre diferents institucions i va acabar sent una màquina que retrospectivament hem legitimant, però són un munt de pegats que segurament necessiten una revisió.


Anem a les objeccions: la renda bàsica no desincentiva l'ocupació laboral?


No, això és el que succeeix amb l'assegurança d'atur, on un té por de perdre-ho per posar-se a treballar. Precisament la renda bàsica es segueix cobrant com un ingrés addicional, no competeix amb la desocupació ni produeix paràsits. A més, treballs molt denigrats o mal pagats s'haurien de retribuir millor perquè les persones no estarien disposades a agafar qualsevol feina.


Una renda universal no produiria una gran inflació que deixaria igual la riquesa real dels ciutadans?


Juan Antonio Noguera, un professor de la UAB, va dissenyar un model d'introducció en diverses etapes on no es produïa molta inflació. Crec que la seva introducció penetraria tota la cultura política com ho va fer el sufragi universal.


Descriu l'Estat del Benestar com la "resta de tots els naufragis".


L'Estat del Benestar va néixer com un estira-i-arronsa entre diferents institucions i va acabar sent una màquina que retrospectivament hem legitimant, però són un munt de pegats que segurament necessiten una revisió.


La pregunta del milió: es pot sostenir l'Estat del Benestar a les societats actuals?


Qui ha pensat amb més interès sobre aquest assumpte és Dani Rodrik, que en un dels seus últims llibres parla d'un trilema entre globalització, democràcia i sobirania. Segurament has de rebaixar en algun sentit la globalització per sostenir la sobirania, que és una altra manera de denominar l'Estat del Benestar.


La deriva reaccionaria de la izquierda

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH