Carmen Posadas: "M'avorreixen les novel·les escrites per i per a dones"

Les novel·les de Carmen Posadas tant les històriques com les que s'acosten al suspens desprenen una mica de delicadesa i de fluir, trets que caracteritzen l'escriptora que sap ser discreta i moure en tots els terrenys. Ara presenta 'La Mestra de titelles' una ficció explicada a través de tres mirades diferents i ambientada en tres èpoques diferents d'Espanya, la franquista, la tardo-franquista i la demòcrata a on la història es barreja amb el suspens, la socialité amb les altes esferes polítiques, la censura, els maquis... un retrat de com ha canviat aquest país amb un final sorprenent.

Com va arribar la inspiració?

Llegint 'La fira de les vanitats' hi ha el personatge de Becky Sharp que sense ser ningú arribo a ser algú en la cort d'Anglaterra i el llibre compta 50 anys de la vida anglesa. Llavors vaig pensar que si es fes 'La fira de les vanitats' al món actual, Becky Sharp seria un personatge de les revistes del cor, que solen personatges que no tenen cap formació especial, no solen tenir cap mèrit i allà estan i viuen de això. Però necessitava un antagonista i creu el personatge de la mare. Una, és cerebral, maneja tot, l'altra té més consciència social i integra. I després vaig treure la tercera generació.

Volies que fos dona, doncs, la que expliqués aquesta història de 50 anys d'Espanya?

Jo no volia que fos una novel·la femenina.

No sembla que ho sigui.

Gràcies. Perquè els meus personatges preferits són homes com Yáñez de Hinojosa i Antonio, un home íntegre.

Volia fugir de la novel·la de dones, escrita per dones, protagonitzades per dones, escrita per dones... perquè m'avorreixen molt la veritat.

De fet, les dones apareixen com les més calculadores...

Volia fer dones reals. Ara està de moda dir que nosaltres som boníssimes i els homes dolentíssims... I no m'interessa, com no m'interessa fer novel·la feminista. Si et fixes, ara sembla que hi va haver una feminista a totes les èpoques, resulta que hi havia una a Grècia, una altra a Roma... I la realitat no és així. Volia fer dones de carn i ossos, no fictícia.

Gairebé és més un thriller, una intriga, un suspens de les seves vides.

I el final és molt de thriller, que no ho anem a explicar. I això que jo quan començo a escriure llibres no sé que passarà. Vaig començar amb la primera frase que obre el llibre i que és "Ahir vaig matar a la meva mare i no vaig sentir res" i vaig dir allà que vaig ia partir d'allí començo a teixir la història. I quan vaig arribar al final vaig pensar com acabo això? Perquè en el llibre obro moltes finestretes i històries i com a lectora em molesten molts els finals estúpids. I treball molt els finals. Però en aquest em vaig quedar bloquejada fins que va arribar aquest final, que no podem explicar. Però del que estic més orgullosa és del final.

El final és un thriller, però a la novel·la hi ha molt contingut de la història real d'Espanya.

Hi ha coses que m'han contat, com l'existència del 'Tontódromo', on si eres noia no podies entrar en un bar ni tan sols per anar al bany, una cosa terrible... Aquestes són històries que em va explicar la meva mare perquè jo no les vaig viure , o amigues de la meva mare. Hi ha altres coses que he viscut o que he tret de llibres d'història. Com la història de Jorge Semprún, en aquell moment l'home més buscat pel franquisme i assegut amb un jersei vermell a la cafeteria més cèntriques de Madrid. I això es el vaig escoltar com ho explicava Javier Pradera que estava ell, amb Goytisolo i Semprún. Però com Semprún era un senyoret ningú el molestava, però si eres antifranquista i de la classe obrera, et capturaven i el mínim que et podia passar és que et volessin tres dents.

Havia de explicar coses reals, però aquest tipus de coses existien, com la trobada de Lola Flores i les festes a casa de Pitusa.

I això havia de comptar. Perquè en aquella Espanya que tot era en blanc i negre aquest tipus de gresques existien i més eren èpiques.

Això és el fascinant com s'amagaven de tot el que no estava prohibit, però ho feien.

Sí. I és que en aquesta Espanya teu podies fer el que volguessis, en el fons, sempre que no donessis la campanada, perquè de portes endins passava de tot. Com els matrimonis de l'època, que no és que estiguessin arreglats però sí teledirigits. La gent no volia tant i cada un feia la seva vida tractant de no fer escàndol.

Parles d'aquesta Espanya en blanc i negre de l'alta societat però també de l'altra part.

M'interessava comptar també com era l'oposició a Franco, com vivia l'oposició franquista, com vivien els talps, aquestes persones que es passaven 15 anys vivint en un armari... Aquestes persones existien i vivien a Madrid! I m'interessava aquest retrat.

I aquesta novel·la fa servir a aquests tres personatges femenins per explicar aquestes històries.

Hi ha moments, per això, que el lector pensa que hi ha molta història autobiogràfica i fins i tot de personatges reals de les revistes. És així?

El que vaig fer va ser un mix. Primer perquè agafar un personatge concret em sembla molt barat i molt fàcil. Llavors el que vaig fer va ser prendre d'una seus marits, d'altres personatges igual el seu aspecte físic... I té moltes coses de mi. Perquè tant Ina com Beatriz arriben a Espanya als 18 anys, jo vaig arribar una mica més jove, i sé molt bé què és ser la nova del col·legi, la que ve de fora quan hi havia molt pocs estrangers i et miraven com a una cosa rara .

Per a aquesta novel·la ha estat molt important la meva mirada, com la que he tingut, d'outsider en una altra època de la meva vida.

Llavors hi ha hagut treball de documentació?

Sí. I ha estat molt més difícil documentar-se per aquesta novel·la que per a l'anterior que passava al segle XVIII. Perquè si fico la pota en alguna cosa sobre aquest segle es va a donar compte algun historiador, però si fico la pota en alguna cosa dels anys 50, molta gent es va a donar compte.

Llavors vaig llegir llibres d'història i revistes de l'època, per saber com vestien, on anaven, què prenien...

La subtilesa amb la que escriu i descriu els seus personatges a vegades dóna una sensació gairebé de nostàlgia d'aquests personatges de la socialité d'aquella època.

No, nostàlgia no. Però volia ser el més objectiva possible no volia que es traslluís el que jo pensava. Quan parles dels anys 50 no contentes a ningú. Els de dretes diran que ets una vermella i els d'esquerres que ets una fatxa. Per això, perquè no es noti, he intentat que cada personatge defensés la seva postura. I que sigui el lector el que tregui les seves conclusions.

Però tens un personatge com Yáñez de Hinojosa que era franquista i després el més progre.

Sí, és el personatge en el que un veu com ha anat canviant Espanya. Perquè ell comença amb un bigoti franquista, al Maig del 68 va amb llibres de Sartre sota el braç, més endavant es fa monàrquic i després demòcrata, el que faci falta. Molt acomodatici.

En la novel·la mescles personatges de la revista del cor, anècdotes de la socialité, amb la lluita antifranquista, la repressió, la dificultat d'avortar en aquesta època... com ha estat aconseguir aquest equilibri i subtilesa per trobar el to?

La meva manera d'escriure sempre ha estat molt anglesa. El meu major influència literària ha estat la novel·la anglesa. Llavors, Evelyn Waugh que va fer 'Retorn a Brideshead' va dir "l'única manera de parlar de les coses serioses és fer-ho de broma 'i a mi em va semblar estupenda. Llavors la teva aquí estàs parlant d'adulteris, d'avortaments, de repressió... però sempre amb humor. Llavors aquesta mirada més anglesa, més distant és la meva manera d'escriure, no tan espanyola, que nosaltres solem carregar més les tintes i portar-lo a la caricatura.