divendres, 22 de març de 2019

Amadeu Carbó: "Hem arribat a ser una societat formada per semidéus"

|

Amadeu Carbó és el co-autor, junt amb Jordi Cubillos, d'un llibre petit però delicat, que tracta un assumpte que s'ha convertit gairebé en tabú. 'Fins aquí hem arribat' (Edicions Morera) és un llibre que mira no tan sols a la mort, sinó a la nostra cultura per fer-nos veure no només que la mort es una part de la vida, sinó que forma part de les tradicions que celebrem, del calendari i descobreix tot tipus de rituals i cementiris curiosos de Catalunya. I, a sobre, amb una edició ben cuidada.


Per què aquesta edició tan cuidada?

Edicions Morera fa més de 140 anys que fa el Calendari de l'Ermità. I ara ha fet el salt amb una col•lecció humil, rigorosa, de cultura popular i assequible per a tothom. Una edició per menys de 9 euros, perquè és volgudament popular per democratitzar aquest contingut.


Ha estat difícil recopilar aquesta informació?

Aquest és un llibre que s’ha anat construint per etapes. Després vam trobar un company de viatge que és en Jordi Cubillos que estava fent també una investigació similar. Ambdós teníem aquesta idea de projecte i un dia parlant vam decidir que perquè no fèiem un llibre en comú i han passat fa dos anys.


I com van decidir-se per tractar el tema de la mort?

Tant ell i jo ens dediquem a la cultura popular des d’un punt de vista no només de la praxis festiva, sinó que tenim una altra visió del tema i som recercadors i ens preocupem del tema més enllà de la part festiva. I la mort és un d’aquells temes que té un pòsit a la cultura popular és la mort. I en el llibre s’ha quedat molta cosa fora. Feia 500 pàgines i s’ha quedat en 80, estructurant-lo per idees.


Quin és el punt de partida?

El nostre posicionament davant la mort en el món actual i quin era fa 50 o 60 anys. I aquest canvi de paradigma ens genera la necessitat de fer aquest llibre.


De fet parleu de com la Castanyera o Halloween tenia un gran arrelament amb el mort que s’ha perdut.

S’ha infantilitzat la tradició. I quan una festa s’infantilitza vol dir que s’està a punt de perdre, desapareix. Les nostres generacions les estem deixant perdre. Les festes són transversals i quan passa aquest fenomen es perd. El que fem, doncs, és desarticular tot el que implicava, per exemple Tot Sants, i ara ens quedem només amb la part de l’àpat. Un plat funerari que s’ha desvirtuat perquè ara no és ni funerari ni popular.

En cultura popular i ritualística quan es deixa un forat algú altre l’ocupa. En el cas de Tots Sants ha arribat el Halloween, i sort que ho ha fet, que fa la mateixa festa. Ja que Halloween vol dir, ‘vigília de morts’ i no deixa de ser la mateixa tradició. Però ens ha quedat la part 'hortera' de la festa. I el Haloween no ho és.


Amadeu Carbou0301


Estem perdent els valors, no?

No som conservacionistes, d’entrada, però ens agrada recordar el que hem perdut. El gran objectiu del llibre és tornar a mirar la mort a la cara. Perquè de la mort no se’ns vol ni parlar, quan la mort és la única certesa que tenim quan naixem. Nosaltres hem arribat a ser una societat formada per semidéus que hem arribat a allargar la vida, a través de la medicina, per sort, jugant a ser semidéus.

A més ens hem tornat hedonistes. Tenim un culte al cos i a la bellesa, i la mort és l’antagonista i ens ha portat a donar l’esquena a la mort. Però ha estat un llarg procés.

La societat espanyola va començar a donar l’esquena a la mort a finals del segle XVIII. Partint d’un tema sanitari, el rei Carles III dicta una reial cèdula en la que mana que la gent enterri als seus morts fora de les ciutats. Però a partir de llavors, es deixa de tenir un contacte directe amb la mort, perquè els morts ja no estaven a les esglésies per les que passaven. I comença un procés de girar l’esquena a la mort.

Es suma que la gent ja no mor a les cases i la vetlla tampoc es fa als domicilis, sinó a un tanatori a hores convingudes. Tots aquells rituals que feia el viu, doncs, desapareixen. Perquè qui vesteix, maquilla i tanca els ulls als morts són professionals.


Però en canvi la gent ara va més als cementiris però per veure les escultures.

Sí, hem fet una cosa molt maca, que està bé, que és la descoberta del necroturisme. Anar a visitar els cementiris i donen molta informació. Si és una ciutat industrial o agrícola, sí es rica o pobre depenent de quants nínxols i panteons hi hagi. Què això és una cosa molt peculiar perquè volem recordar als altres qui érem. I això t’ho diuen els cementiris.


I recorda al que es feia al passat de deixar monedes a la tomba, o fer màscares per recordar quina cara feia.

Lo de les màscares encara es fa. En cera se li fa la màscara i queda igual.

Sempre hem tingut el desig d’inmortalitzant-nos. Qui tenia diners cridava a un pintor per fer el retrat. Després arriba la fotografia i als voltants de 1870 ja existeix la fotografia post-mortem que popularitza el retrat. Però al principi és per la burgesia. Però hem de pensar que algunes persones, les que tienen menys diners, només tindran una fotografia del ésser estimat i serà un cop mort. I se’n feien fins al 1980.

El periodisme, però, ara, també té el domini de la fotografia post mortem. En funció informativa. Com la del Che, l’Elian a la platja, l’autor dels atemptats del 17-A. No s`ha deixat de fer.

Però aquest capítol em va costar. Algunes són la persona morta amb la família sopant a taula, per exemple.


I està la fotografia dels nens en braços.

Hi ha moltes d'aquestes i fa angunia quan ets pare.


Parleu de cementiris curiosos com el de Bausen, que només té una tomba, però ¿quants més us heu deixat?

Tots. No hi cap cementiri sense anècdota. Parlem del d’Arenys, Sitges, Vilafranca... Però no ens hem deixat el més singular que és el de Bausen i que deu ser el més petit del món perquè només hi ha una tomba i reuneix el guió d’una historia d’amor, d’intolerància i d’abús de poder i de solidaritat veïnal, per construir el cementiri de la Teresa.


¿El poble es junta per una mort?

El poble salva al poble, és així.


I després parleu de que hi ha un calendari dels morts.

Com els vius. Cadascú pot creure el que vulgui, però a nivell col•lectiu pensem que les persones som transcendents. I ho diu el llenguatge. Quan parlem de la mort diem que ha traspassat. El què? A on? Quan algú mort diem que la persona ‘ha marxat’, i els vius som ‘els que ens quedem’. Per tant hi ha un desplaçament, un moviment per arribar a algun lloc, que els cristians diuen, per exemple el cel.

Per tant hi ha un trajecte que ha de fer el mort i els vius l’hem d’ajudar. I hi ha un calendari. Els morts han d’anar a l’inframón, el purgatori, un lloc d’espera per donar el pas cap al ‘més enllà’, que és un altre trajecte que requereix d’ajuda dels vius i dels psicopomps.

Nosaltres coneixem un seguit d’indrets per on passen les ànimes i és la lluna. La lluna és la porta. La porta està oberta quan hi ha lluna plena i està tancada quan no hi ha, és a dir quan és lluna nova, que és quan veiem tot el camí, la via làctia, que és el camí. I això és molt important, les ànimes necessiten llum.

Totes aquelles festes que estan relacionades amb la llum, estan relacionades amb la mort: la Candelera, les carbasses o fars de Tots Sants, els ciris de la Pasqua Cristiana, que és la llum de la resurrecció, la llum de la vida, la llum de les ànimes...

I quan l’ànima travessa la lluna arribarà al descans final. Però fins que l’ànima no travessi la lluna serà una ‘mosca cojonera’ perquè no té descans. I notarem la seva presència, titarà coses per tota la casa... i té una explicació psicològica en aquest primer any de dol. En aquest primer any que no hi ha descans és un difunt, quan travessa la lluna i passa aquest primer any és un avantpassat i passa a ser protector de la família.

I aquí hi ha moltes tradicions. Perquè per a les cases hi ha llocs on tenim les fotos dels morts, els nostres déus lars, i nosaltres sense saber-ho estem fent un lloc sagrat, el racó dels nostres avantpassats, que encara que no creiem en res pensem que ens protegeixen.


I Tots Sants, que té una importància concreta?

És quan els dos mons es toquen. Que es fruit del sincretisme. El dia 1 és el dia que els vius visiten als morts, i el dia 2 és el Dia de Difunts que és quan ells ens visiten a nosaltres i es generen doncs, les tradicions i els àpats. I és un dels moments del calendari amb més costums i que malauradament s’han perdut.


I al Nadal, que tothom recorda als morts?

L’àpat té unes característiques especials, perquè ens reunim tots i ens redefinim com a grup familiar. Ens assentem jeràrquicament i el moment on es veuen si hi ha mancances i/o incorporacions. La mort són absències de ple dret i incorporacions que són els de ple dret o els sobrevinguts, conegut com cunyadisme. I aquest moment té molta relació amb els morts. Perquè en el dinar familiar queda reflectit, alguns fan pregàries pels que han marxat, o personalment tenen un record per als difunts.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH