dissabte, 14 de desembre de 2019

A la portuguesa

Lluís Rabell
Traductor, activista i polític

Els resultats d'una jornada com la del 28-A contenen més matisos dels que es poden encabir en un primer balanç. Convé abstenir-se, endemés, de traure'n conclusions massa taxatives: el cicle electoral encara no ha conclòs –-ens queden les municipals, les europees, algunes autonòmiques…-- i hi pot haver, per tant, correccions pel que fa a les tendències que ens mostra l'escrutini d'ahir. La prudència és més obligada encara si considerem que, en aquests comicis, la complexitat social i territorial d'Espanya s'ha imposat per damunt dels relats simplistes. I el desig de moderació ha vençut –-provisionalment, si més no-– els discursos aflamats de la campanya.


Antonio costa con pedro su00e1nchez


És en aquesta clau que cal llegir el triomf socialista i l'ensorrament del PP, primera víctima dels efectes corrosius de Vox. I també cal interpretar en aquesta clau l'èxit d'ERC, que arracona ostensiblement Puigdemont. L'electorat recompensa així la força política que dóna a entendre que això de la independència "va per llarg", i que cal tornar a una estratègia més pausada. Són dades que conviden a un prudent optimisme.


Però la qüestió decisiva serà com es resol la formació del govern. Ningú dubta que serà presidit pel novament "ressuscitat" Pedro Sánchez. Tanmateix, la composició de l'executiu, la disposició dels seus suports parlamentaris, la seva orientació davant dels propers esdeveniments europeus o enfront d'una possible recessió de l'economia mundial… amaga encara moltes incògnites. "Amb qui pactarà Sánchez?", es pregunten tots els comentaristes. "Amb Rivera, no!", cridava la militància socialista davant la seu de Ferraz. Certament, aquesta opció, que aplegaria una majoria suficient d'escons, ha esdevingut remota després dels enfrontaments de la contesa electoral i, sobretot, a la vista d'un resultats que han desvetllat en el partit taronja l'ànsia de liderar l'oposició.


Però allò que avui sembla inversemblant pot esdevenir factible amb un sobtat canvi de context. Un Brexit sense acord amb la UE, una sotragada dels mercats financers… podrien provocar que els grans poders econòmics fessin tota mena de pressions sobre el PSOE i sobre C's per tal de propiciar un gir cap a la dreta del govern en matèria de despesa social, serveis públics o pensions. I això, amb o sense canvis ministerials. No podem descartar una hipòtesi que depèn menys de voluntats polítiques que de les correlacions de forces que puguin sorgir d'una determinada conjuntura. (I no oblidem que Vox acaba d'irrompre al Congrés amb 24 escons i disposarà d'una formidable plataforma per projectar el seu discurs incendiari. Tard o d'hora, cercarà el camí d'unes classes populars que encara no s'han refet de l'última crisi).


La fesomia del govern de Sánchez dependrà nogensmenys en gran mesura de com jugui les seves cartes Unidas Podemos, l'altra gran damnificada d'aquestes eleccions. Dir "som menys, però decisius" pot servir de consol; però ni tan sols és cert quan els números permeten al PSOE practicar una política d'aliances de geometria variable. La insistència de Pablo Iglesias a formar part del govern de Sánchez potser no sigui la millor política per a l'esquerra alternativa. La tensió negociadora pot evacuar un debat que no convé de cap manera diferir. El projecte estratègic de les confluències està en crisi i necessita ésser revisat. Començant per Catalunya, on els transvasament de vots a favor del PSC ens recorda que l'electorat dels "comuns" a les barriades populars segueix sent de sensibilitat federalista.


En lloc de consumir temps i energies reclamant ministeris, no valdria més potser mirar de lligar una "solució a la portuguesa"? Val a dir, un govern monocolor socialista –-tal volta amb independents d'un perfil adient a l'entesa amb altres forces-– i amb un programa ben trenat de reformes progressistes i de gestió de la crisi territorial, sostingut críticament des del Parlament. El PSOE, per les seves pròpies raons, segurament preferiria que les coses anessin així. Però, per a una formació que necessita repensar-se, una formula flexible d'aquest tipus seria sens dubte més apropiada que no pas els rigors de la disciplina de govern. És hora de fer política. 

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH