divendres, 20 de setembre de 2019

"Teràpies de conversió? "Teràpies" d’esborrament?

Paloma Azpilicueta
Psicòloga clínica i psicoterapeuta

Fa poc vaig veure una pel·lícula nord-americana —Identitat robada, del director Joel Edgerton—, protagonitzada per un adolescent que confessa els seus desitjos homosexuals als seus pares i que és conduït a una «teràpia» de conversió amb l’objectiu d’expulsar aquests desigs del seu interior. El jove és fill d’un pastor baptista rígid i autoritari.


La «teràpia», realitzada en un centre tancat, resulta ser una cosa molt semblant a una estada a la presó, sota una vigilància extrema, i on es realitza quelcom molt pròxim a una rentada de cervell, amb un intens control no només de la conducta sinó també del pensament i els desitjos, amb altes dosis de moralina i d’ideologia religiosa. Tot això, regit pel poder omnímode del director del centre. El pensament, la reflexió, el respecte per la subjectivitat dels participants i per la seva llibertat de pensament no apareixen per enlloc.


Els efectes destructius d’aquests plantejaments es posen clarament en relleu a la pel.lícula: hi ha un participant que fingeix entrar en el joc per tal que el deixin marxar; un altre se sotmet, ple de culpa i vergonya; uns altres són enviats a un altre grup (podríem qualificar-ho de «segon grau»); un es rebel·la i aconsegueix escapar, ajudat literalment per la seva mare; i, en darrer lloc, n’hi ha un que se suïcida. Des del punt de vista de la salut mental, permeteu-me la ironia, es tractaria d’uns resultats «excel·lents», del que en podríem dir una «bona collita»…


Segons sembla, es tracta d’un «procediment», per qualificar-ho així, en el que hi han participat unes 700.000 persones als Estats Units, la meitat de les quals, aproximadament, són adolescents. Ara mateix hi hauria un número aproximat de 20.000 persones en «tractament». És a dir, estem parlant de xifres importants.


La pel.lícula està basada en fets reals, concretament en l’experiència de Garrard Conley, tal com la reflecteix en el seu llibre Boy erased (que podríem traduir per «Jove esborrat» o «Jove eliminat»).


Consideració de l’homosexualitat


No fa pas tant de temps que, en el món occidental, la homosexualitat era considerada una malaltia mental i també un delicte. En moltes parts del món encara ho és, i pot ser castigada amb la pena de mort. Pel que fa a la seva despenalització, hi ha una varietat enorme entre els països. 

Per exemple, Perú ho va fer el 1927, Espanya el 1979 (governant Adolfo Suárez), Israel el 1988, Xile el 1999 i l’Índia el 2018. Rússia és un cas especial: va ser despenalitzada pels bolxevics, penalitzada a continuació per Stalin, i tornada a legalitzar el 1993, tot i que el 2013 Vladímir Putin la va penalitzar de nou promulgant unes lleis contra la «promoció» de l’homosexualitat. 

Tanmateix, un nombre important de països (concretament setanta-cinc) la segueixen considerant un delicte que és durament castigat. Pel que fa a la legalització del matrimoni homosexual, Espanya va ser un dels primers països que la va dur a terme, l’any 2005.


Si parlem de la patologització de la homosexualitat, de la seva consideració com una malaltia mental, el DSM (Manual diagnòstic i estadístic de les malalties mentals, molt utilitzat en el nostre país) ho va establir així el 1952, eliminant aquesta opció sexual ―amb diversos matisos i de manera progressiva, a partir de 1980― de la consideració de ser quelcom de patològic. El sistema de classificació de malalties mentals de l’Organització Mundial de la Salut (CIE) ho va excloure com a patologia mental, de manera definitiva, el 2006.


Per què aquest odi, o aquest temor tan profund, al desig homosexual? Per què aquesta crueltat, aquest control tan autoritari i tan lesiu per a la subjectivitat de cadascú quant al desig sexual?


Allò que reflecteix aquesta estremidora pel.lícula que comentàvem no és aigua passada, no és alguna cosa que va succeir fa temps, sinó quelcom que continua passant ara i aquí. Els fets narrats van tenir lloc en una àrea poc desenvolupada dels Estats Units, a l’estat d’Arkansas, que es troba dins de l’anomenat «Cinturó de la Bíblia», una regió molt conservadora, al 2014.


Església i homosexualitat


És evident el pes de la ideologia religiosa en aquesta actitud. És en l’àmbit religiós on aquesta «radicalitat» es manifesta més clarament, tot i que també hem conegut casos on això s’argumenta des dels mitjans acadèmics o des de posicions professionals. Sortosament, no és així en tots els casos, però hi ha exemples extraordinàriament inquietants. Per exemple, el bisbe d’Alcalá d’Henares, Juan Antonio Reig Pla, milita molt fortament contra l’homosexualitat, i també contra la pornografia, la masturbació, la luxúria, la promiscuïtat, la prostitució, etcètera. Resulta paradoxal que persones a les qui la pràctica de la sexualitat els hi està explícitament prohibida, els sacerdots, pontifiquin amb tanta duresa respecte a allò que és correcte o incorrecte, allò que és saludable o malaltís en relació amb aquest tema. Per això hi ha seminaris i/o «teràpies» per «guarir l’homosexualitat».


Desconec en què consisteixen exactament les esmentades «teràpies» i les metodologies emprades, així com el seu abast (d’aquestes o d’altres semblants) a tot l’Estat espanyol, però el seu objectiu és sempre el mateix: fer desaparèixer aquest desig no «normatiu», com si fos alguna cosa maligna.


Pel que fa al bisbe d’Alcalá hi ha pocs dubtes al respecte, atès que ha manifestat públicament el seu rebuig de gairebé qualsevol manifestació sexual no lligada directament al matrimoni i a la reproducció, així com una postura homofòbica molt bel.ligerant.


Per començar, seria important deixar de qualificar-les de «teràpies» i parlar en tot cas de tècniques de conversió o aversió. Una teràpia sempre tracta d’ajudar, de guarir, de millorar, i si l’objectiu és eliminar quelcom no eliminable, el desig sexual, el que s’aconseguirà és, com a molt, un estricte control i repressió, un sotmetiment a les pressions, però no una millora. ¿I a quin preu? Un psicòleg que ha treballat amb persones que havien estat objecte d’aquestes tècniques, Gabriel J. Martín, constata els efectes destructius en termes de depressió i baixa autoestima d’aquestes persones.


Pel que fa a la «voluntarietat» amb la qual s’assisteix a aquestes activitats, caldria precisar l’edat d’aquestes persones i tractar de considerar les pressions de què poden ser objecte, sobretot per part de la família en el cas d’adolescents i joves. Tornant a la pel.lícula, Garrard Conley fa palesa en una entrevista una de les raons que li van fer acceptar la seva participació en la «teràpia»: només sis anys abans, un estudiant gai de la Universitat de Wyoming, Mathew Shepard, va ser segrestat i torturat, i va morir després a causa de les lesions que li van causar (hi ha moltes maneres de «pressionar»). Una altra forma de pressió: en bastants estats dels Estats Units hi ha una defensa legal contra una acusació d’homicidi anomenada «gay panic», és a dir, la por a ser atacat sexualment per algú gai.


Llum i taquígrafs


Quan tindrem programes de televisió o pel.lícules (documentals o de ficció) que parlin de tot això, estudis professionals que analitzin aquest fenomen? ¿Quan tindrem un ventall prou ample de testimonis de persones que hi hagin participat i que puguin explicar la seva experiència, i també les tècniques emprades?


El tema de la transparència en aquest terreny, i també en l’estadístic, és important. ¿És possible quantificar, encara que sigui aproximadament, el nombre de persones afectades? Òbviament, es tracta d’un tema molt personal, però potser es podria investigar de manera anònima.


Valdria la pena de reflexionar una mica sobre aquest tema i, en primeríssim lloc, conèixer el seu abast i les seves característiques. Llum i taquígrafs, per començar.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
La normalitat és rara
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH