Isaki Lacuesta: "M'agrada que les coses es desplacin de significat i de forma"

Sens cap dubte, Isaki Lacuesta estima el cinema. El seu món es compon d'imatges i de trobades casuals amb imatges, amb artistes, amb el món. Com diu ell en aquesta entrevista, ell pensa en cinema, de manera que tot el que fa, per a ell, és cinema. I així, ha portat al Centre d'Arts Santa Mònica de Barcelona una instal·lació que en realitat són quatre. Les dues primeres, 'Les imatges eco' i 'Els films dobles' procedeixen d'una exposició que li va demanar el museu Pomipodou de París el 2018, arran d'una retrospectiva de les seves pel·lícules. A aquestes se li sumen la instal·lació que ha portat al Bòlit de Girona, 'La tercera cara de la lluna' en col·laboració amb Pep Admetlla i Refree; i una altra que s'estrena a Barcelona, 'L'acusat', que s'ha elaborat a partir de descarts de l'última sèrie que està preparant.

Isaki Lacuesta no para, estima la imatge i les seves possibilitats i les col·laboracions amb altres artistes...

Fins i tot juga amb els formats, no?

M'agrada treballar amb els formats depenent de la peça. Aquí a l'exposició, per exemple, es pot veure. Hi ha vídeo pixelat, 16 mm, telèfon mòbil, 35mm, depèn de cada pel·lícula i projecte.

Expliqui'ns una mica l'origen d'aquesta instal·lació.

Això surt de la proposta del Pompidou, és cert i volia molts mitjans. I vaig buscar col·laboració a casa. A Girona amb el Bòlit i aquí a Barcelona amb el Centre d'Arts Santa Mònica. Llavors va sortir la proposta que l'exposició fos itinerant. I que després de París anés a Girona i després a Barcelona. I de manera molt natural va sorgir la idea d'anar afegint peces. I m'agrada. Igual d'aquí sis mesos afegeixo altres coses.

A més, el treball presentat és força interdisciplinàri, es veuen mostres de fotos, de pel·lícules, d'escultures, treballs amb la llum ... Sembla gairebé un recorregut per les possibilitats de la imatge.

Sí. Vaig plantejar un recorregut i m'encantaria que es veiés això.

La instal·lació del Bòlit, que es presenta gairebé com un final de recorregut aquí al Arts Santa Mònica, és gairebé un joc gairebé sensitiu.

Sí, per a mi aquesta peça és la més diferent. És una instal·lació més sensorial, però també hi ha algunes fotos de les exposades aquí, i ambdues conviuen a l'exposició. Però sí és cert que m'interessa treballar amb quelcom una mica més interdisciplinar. Les disciplines m'interessen, però me les vaig trobant i no me n'adono fins que ho veig tot junt. Llavors m'expliquen, "mira, aquest tema està repetit": el tractar d'intentar ser una altra persona, tractar de canviar la teva manera de ser, expandir ... m'adono llavors que és una cosa molt comú. I aquesta mena de diàlegs amb això, amb pintors, fotògrafs, escriptors, arquitectes, escultors ... té molt a veure amb el fet d'intentar ficar-te al cap d'un altre, entendre, i t'acabes trobant amb interseccions a les que no hi arribaries mai. I això m'interessa molt, tant a nivell personal, però també a nivell d'imatge, formal. Permet que el cinema, creixi.

Però aquí, excepte el curt i els vídeos posats a pantalla partida, no sembla cinema tradicional.

Jo quan veig aquestes instal·lacions veig pel·lícules tot i que sé que és una mica fals. Però ho dic en la mesura que el meu pensament ve del cinema. Jo puc jugar a interactuar amb pintors, arquitectes o escultors, però la meva mentalitat, vulgui o no vulgui és i beu del cinema.

Però l'exposició va més enllà, no és entrar a una sala amb butaques i veure una projecció, encara que en digui cinema o es pugui cridar cinema. 'L'acusat', la peça que més s'aproparia, és gairebé fruit d'una relació amb l'arquitectura d'Almonte, i sorgeix com un casualitat, un joc gairebé. I cada peça és diferent. Li surt de manera espontània o és fruit de gent amb la qual es troba i llavors s'anima?

Doncs sí, i si ho penso, és cert que amb arquitectes he fet bastants coses. I aquí ho exposo en aquest mural de fotos pròpies i trobades. Vaig fer el pavelló de la Biennal de Venècia el 2015 amb Jaume Prat i Jelena Prokopljević, he fet diverses instal·lacions, que barrejo en aquestes fotos.

Però, per exemple, tot això que es veu a la part de 'Les imatges eco' i 'Els films dobles', ¿ho capta perquè sempre vas amb una càmera a la mà?

Depèn del projecte, de vegades vaig amb una càmera de cinema, altres vegades són fotos, altres vaig jo només amb un telèfon mòbil o una càmera més compacta i altres res. He fet projectes de dansa amb Cesc Gelabert, o altres que són només pura llum.

Per exemple, a 'Les imatges eco' que poso fotos de Cravan, hi ha un poema que apareix en la pel·lícula que diu "Volia estar a Viena i a Calculta". És aquesta idea d'estar desdoblat. "... I voldria ser puta i corb, i milionari i vagabund...". Crec que el cinema és una mica això.

Llavors, tenint en compte que veu això com cinema, ho exposa a museus -que ve sent una tendència en la que molts altres cineastes estan apostant, des de les 'Correspondències' del CCCB, a l'exposició d'Albert Serra al Princesa Sofia o la Fundació Antoni Tàpies... -, ¿és una manera de buscar un altre públic per al cinema? Una manera de rescatar-lo ara que diuen que està mort?

Al mi el cinema, la sala del cinema, em segueix encantant. I seguiré fent cinema, i pel·lícules per a sales i aniré com a espectador ... I crec que no desapareixerà i que no està en un moment de fragilitat en absolut. Encara estic esperant sèries que siguin millor que algunes pelis. Hi ha molta exageració en això.

Però dit això, a mi m'encanta estar en llocs diferents i fer que les coses es desplacin de significat i de forma. A més, estem en una situació en què els cineastes no estem en condicions de rebutjar cap tipus d'espai.

Jo m'ho plantejo així. Presentar pel·lícules en cinemes, en museus, en bars, en esglésies, en camps de futbol, que seria l'hòstia... benvingut sigui.

Al gran mural dels ecos fotogràfics i els ecos d'imatges, que s'exposen aquí, com arriba a aquesta relació, amb tanta quantitat de material que ha de tenir?

De manera bastant natural, la veritat. En uns casos, per exemple, ho he fet amb algunes pel·lícules, començo a fer murals de referències. Com l'historiador i teòric de l'art de finals del segle XIX, principis de L'XX que va ser el primer que dóna moviment en el temps a la iconografia i feia murals. I jo vaig començar a fer això en ocasions. A la que veia una fotografia, la posava en un mural, i a la que poses dues imatges juntes ja estàs construint un relat capaç de sentit.

I en aquesta exposició es veu no només en imatges. A 'La tercera cara de la lluna' arriba a posar en una mateixa instal·lació a Refree amb les escultures de Pep Admetlla. Com pot arribar a aquests ecos, a aquestes relacions?

No és buscat o copiat d'imatges. Té molt de joc i d'atzar. Un dia descobreixes alguna cosa que et fascina i en el moment o passat el temps t'adones que la pots fer servir per a una altra cosa.

De vegades té una mica de muntatge paral·lel.

Sí, jo parlo d'això en els textos del catàleg de l'exposició. Que moltes vegades es fa un muntatge en paral·lel per posar en relació dues coses, però a mi m'agrada fer-ho també per detectar i mostrar les diferències.

El visitant o espectador que vingui a l'exposició serà convidat a tot això, a pensar la imatge, pensar el cinema, entrar en el joc de relacionar el que s'ha exposat?

Res d'això es va fer premeditadament. En realitat, he pensat cada peça per separat i s'ha donat la casualitat que coincideixen i s'exposen totes en un mateix espai. Però si passa tot això que dius, em semblarà fabulós.

Però a 'Les imatges ressò' juga i relaciona diferents pel·lícules seves i enregistraments pròpies i alienes i es resignifiquen.

Jo vinc del muntatge. Quan vaig sortir de la facultat el que més havia fet era muntar i a les meves primeres pel·lícules feia això. Ha estat tot just fa dos o tres anys que estic entenent i descobrint el temps intern dels plans. Jo feia això de jugar amb el muntatge. Joris Ivens, un dels grans cineastes als quals admiro, explicava que, de petit, al seu poble arribava només una pel·lícula cada mes i el que feia llavors, fins que arribava una altra, era remuntar-la. I així va aprendre a fer cinema. Salvant les distàncies, jo he treballat igual. Això del retrat m'està arribant ara.

Li interessa pensar la imatge?

No és intencionat. Té molt de joc, de relat, de contacontes. El que si m'adono és que treballo molt amb l'associació d'idees, i si aconsegueixo una imatge necessito una altra al costat. Que té molt a veure amb el fet que penso en cinema i que aquest viu i ve del collage, del muntatge ... Aquí poso en relació la imatge d'una ecografia per exemple. Bé. La radiografia i els raigs X van néixer al mateix temps que el cinema, amb pocs mesos de diferència. I neix en una època en què hi ha una certa voluntat de voler captar els pensaments, les idees, les emocions, a partir de l'exterior. La ressonància magnètica ja és filla de la generació del 3D, dels videojocs virtuals, pots entrar dins, donar-li voltes, animar-ho ... un pensament que ja és diferent. I la meva generació s'ha quedat entre mig d'aquestes dues maneres d'entendre la imatge.

Malgrat ser reconegut internacionalment i exposar en museus, veig que es segueix considerant un aprenent.

És que això és infinit. No és ni modèstia ni falsa modèstia, és un fet indubtable.

I igual que l'exposició ha crescut des del Pompidou fins al Santa Mònica, ¿seguirà fent-ho en un futur?

No tinc intenció. Suposo que si em conviden a algun lloc i creix, fantàstic. O sinó es pot veure per separat. De fet, 'L'acusat', la peça nova per a Barcelona és fruit del material rebutjat per a una sèrie que m'han encarregat sobre un assassinat a Almonte. I vaig veure aquest material que no va entrar en la sèrie i vaig pensar que es podia fer alguna cosa: un retrat d'un espai que no funciona per a una sèrie, amb un altre tempo i una altra disposició, hauria de funcionar en una exposició.

És curiós, alhora que s'entén per la seva passió per la interdisciplina, que abans digués que no ha vist sèries millors que algunes pel·lícules i s'animés a fer una sèrie.

Doncs mira, la proposta va arribar en un moment en què estava arruïnat. Vaig acabar de rodar 'Entre dos aguas' i Bambú, una productora amb la que tinc confiança, me la va proposar i estic content la veritat. Tant de bo sortissin més, crec que és un camp que té molt camí per a l'exploració. Crec que amb la quantitat de plataformes i recursos en línia, encara tot és molt tradicional i podrien estar treballant amb coses més potents, com camins que es bifurquen, que no fossin lineals ...

Té algun altre projecte en ment?

La sèrie ja està acabada, estem preparant un guió per a una pel·lícula amb l'Isa Campo i preparant la propera exposició que es farà aquí al Centre d'Arts Santa Mònica el novembre que és una mica sobre l'imaginari de la prohibició.