diumenge, 15 de setembre de 2019

... però el nostre és passar, passar fent camins, camins sobre la mar ... *

Pilar Gómez
Psicòloga clínica y psicoanalista

Em demanen que parli sobre si han canviat les relacions entre avis i néts en les últimes generacions. Em pregunto si no caldria escriure "entre avis i àvies i néts i nétes", o encara "entre àvies i nétes", o potser "entre àvixs i nétxs" ... Com que no es pot tractar de tot al mateix temps caldrà abordar algun altre dia tan interessant qüestió i, de moment, em limitaré a respondre a l'enunciat original. La resposta és òbvia: clar que han canviat, no podria ser d'altra manera ja que la vida és canvi.


Ha canviat el lloc de les dones en el món, s'han multiplicat les adopcions, la consideració donada a la vellesa i a la infància ha capgirat de cent vuitanta graus, per no parlar de la revolució tecnològica o dels grans moviments migratoris. Tot això dóna lloc a noves versions de la família, estructura que avui pren formes calidoscòpiques. La vida és canvi, ja està dit, de manera que és impossible que no hagin canviat les maneres del vincle entre avis i néts, àvies i nétes, etc.


A cada família es viuen aquests canvis de manera particular com és lògic. Podem constatar, amb tot, una evolució a maneres més pròximes i informals en el tracte entre generacions, com és el cas en qualsevol altre àmbit al qual dirigim la nostra atenció. Constatem també que el discurs dominant ha capgirat respecte a la consideració que es tenia de la vellesa o de la infància per enaltir la segona i rebaixar a la primera, bolcada que es tradueix en fenòmens quotidians a l'abast de l'experiència de qualsevol i que implica conseqüències perilloses per al recte progrés de la humanitat.


Constatem igualment que la transmissió de valors, sabers, històries i paraules que va de majors a menors no queda restringida a l'àmbit de la família biològica, sinó que, conseqüent amb les formes polièdriques que les famílies actuals prenen, aquesta transmissió transcendeix els vincles de sang , cosa que sens dubte podem considerar un progrés de les relacions entre les persones i un guany per a la societat.


Podem veure un apunt ràpid sobre la desvalorització del lloc de la vellesa en la societat en distància que va del consell d'ancians, o fins i tot del consell dels ancians en la jerarquia social a l'actual preocupació de més d'un economista perquè la vida de les persones acabi sent massa llarga... Efectivament, si al llarg de la història el mateix fet d'arribar a vell es considerava un èxit - i per tant un mèrit que pocs aconseguien- avui molts, sense cap pudor ni sentit de la temporalitat, plantegen la gran vellesa sobretot com un problema econòmic, ja que els avantatges del oscil·lant estat del benestar han permès que siguin molts els que arribin a edats provectes.


Del costat de l'enaltiment de la infància no direm res aquí perquè els seguidors d'aquest bloc saben que és un tema que va apareixent recurrentment de la ploma -el teclat- d'alguns dels seus signants.


No ha canviat, però, el fonament del vincle. Els néts vénen a representar per als avis una certa idea de transcendència, una mica d'ells quedarà quan ja no estiguin: romandran vivències, records, sabers, paraules, coneixement... Els avis, al seu torn, evoquen per als néts una fita en la història que dóna lloc a un saber d'enorme importància: hi ha un ordre en la successió de les generacions.


Una trama familiar els precedeix i això mateix obre la possibilitat que cadascú trobi en la mateixa un lloc propi: un lloc que serà particular per a cada un i diferent del dels altres, encara que, per anar bé, ha d'estar ben arrelat en la trama.


En aquest sentit els pares dels pares -amb els seus records, amb el seu aspecte, amb les seves creences i opinions- vénen a representar que el temps passa per a tothom i que infància, joventut, edat adulta i vellesa -en el millor dels casos- constitueixen etapes en el recorregut vital d'una persona.


Així la idea de la finitud, el coneixement és humanitzador, es va inscrivint en cada subjecte de manera gairebé insensible, es va inscrivint al mateix temps que les trames del passat dibuixen el teló de fons d'un present que es va obrint, dia rere dia, a les promeses que porta el futur.


* Cánticos, Antonio Machado.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
La normalitat és rara
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH