Paco Mir (Tricicle) estrena "De mares i filles" al Poliorama

No seria exacte dir que el Teatre Poliorama ha iniciat, amb el començament de juliol, una nova etapa, perquè segueix estant en les mateixes mans que abans, la societat "Tres x 3" formada per Annexa, Tricicle i Dagoll Dagom. Però sí de cas un període en el qual tots els projectes d'aquesta aliança teatral hauran de projectar-se sobre l'escenari de la Rambla, tenint en compte que, tan i com ja es va afirmar en aquestes mateixes pàgines, amb juny va finalitzar la gestió que s'ha realitzat en un altre coliseu, el teatre Victòria del Paral·lel.

Sigui o no casualitat, la veritat és que aquest nou període l'ha iniciat un dels components de la pròpia empresa: Paco Mir, membre de Tricicle, autor d'una comèdia titulada "De mares i filles" que ell mateix ha dirigit amb Mont Plans i Annabel Totusaus com a intèrprets. Un text que gira al voltant de dues dones: mare malalta -no queda massa clar quina és la patologia que pa- i filla allunyada de la seva progenitora, a la qual va a veure a l'hospital després d'una llarga absència i en el partit s'interfereixen seus propis problemes personals vinculats a l'activitat professional que desenvolupa en l'administració autonòmica.

Partint d'aquesta base, l'autor va poder escollir entre diversos registres: des del més desaforadament dramàtic, l'humorístic i ha optat per aquest últim, al nostre parer amb bon criteri i millor resultat. Perquè Mont Plans, veterana, versàtil, capaç de recitar un text dramàtic amb la mateixa galanura amb la qual canta un cuplet, té ofici per sortir airosa de qualsevol repte. Sense pràcticament moure d'un llit d'hospital, parla, gesticula, es mou i governa l'escena amb mestria mentre Totusaus posa el punt més mesurat per materialitzar el contrast entre un i altre personatge. Tot això per conduir l'espectador a un final dramàtic que Paco Mir atenua donant peu a un to poètic.

Podrà dir-se que és una obra menor, però en teatre no n'hi ha, només hi ha obres que entretenen o s'avorreixen i aquesta és de les primeres. Una única objecció, aplicable també a altres intèrprets i escenaris: davant els actors i actrius d'abans, acostumats a parlar molt alt -quan no existien els microscòpia els d'ara utilitzen un to de veu moderat que, si no disposen d'aquest ajut tècnica, fa que la veu arribi a dificultat a tot el recinte. Com em va passar a mi mateix des de la fila onze. A saber com arribaria a l'amfiteatre.