dilluns, 12 de abril de 2021

Sardenya: el Parc Nacional d'Asinara

|

Sardenya, segona illa per la seva extensió del Mediterrarni, està envoltada d'altres illes menors. Algunes són mers roquissars inhòspits i en algun cas inaccessibles, però n'hi ha amb bones condicions d'habitabilitat, com és el cas d'Asinara, que emergeix en l'extrem nord-occidental de l'illa principal, enfront del cap Falcone i al port de poble de Stintino, en el terme municipal de Port Torres i a la província de Sasari.


Riquesa biolu00f3gica de l'illa d'Asinara


Des d'un punt de vista geomorfològic, és una illa allargada de 18 quilòmetres de longitud en direcció sud-nord i amb una forma tan irregular que la seva amplada varia entre els 300 metres a la franja més estreta, a cala Scombro -que és gairebé com un istme que uneix dues illes diferents- i set quilòmetres de la seva zona més ampla, que és la situada al nord. La zona occidental té un aspecte rocós i accidentat, però l'oriental resulta més accessible. És en aquesta última on hi ha les tres zones de platja i on es van establir els diversos assentaments humans.


S'han detectat assentaments primitius a la zona de Camp Perdu i per la seva terra van passar romans, que la van vincular a la colònia sarda de Turris Lybisonis (Port Torres), àrabs, pisans, genovesos i aragonesos. Al segle XII van arribar monjos camaldulenses procedents de l'abadia pisana de Sant Miquel del Borgo, que van erigir el monestir de Santa Andrea. Genovesos radicats llavors a l'illa i aragonesos procedents de l'Alguer van lliurar el 1409 en les seves aigües una important batalla naval i Asinara va registrar al segle XVI la presència del temible Barba-roja.


Amb la incorporació de Sardenya i les seves illes veïnes a la casa de Savoia el 1720 l'illa va ser repoblada per pastors sards i pescadors ligurs. Va seguir llavors mig segle de tranquil·litat, que es va veure abruptament trencada per la decisió del govern de la nova Itàlia unificada d'expropiar el 1885 la totalitat de l'illa als seus habitants per tal de crear-hi un llatzeret per a la quarantena de les malalties infeccioses i una colònia penal per a presos estrangers, pederastes, presoners austro-hongaresos de la guerra de 1948-1918 i un altre tipus de delinqüents.


Després de la invasió feixista d'Abissínia van arribar deportats alguns alts dignataris de la cort de l'emperador Haile Selassié, entre ells la seva filla la princesa Werzer Romana Work i finalitzada la segona guerra mundial l'illa va ser dedicada a condemnats per sentència ferma, rebent destacats assassins de la Brigades Rojas com Renato Curcio i Alberto Franceschini, així com destacats mafiosos quals Totto Riina, Leoluca Bagarellamy Renato Vallanzasca.


CREACIÓ DEL PARC NACIONAL


Tan desagradable funció disgustava i poc a poc va anar sorgint un estat d'opinió favorable a l'extinció de l'activitat penitenciària i a la protecció del seu espai natural. A partir de 1967 es van succeir les accions de sensibilització i per fi una llei de 1997 va declarar la totalitat de l'illa parc nacional.


Un dels antics recintes carceraris

Les petites embarcacions que traslladen als visitants surten des de la costa sarda per, després de passar al costat de l'illa Piana, que emergeix entre Sardenya i Asinara i està deshabitada, fins al minúscul embarcador de Fornelli, situat a l'extrem sud. D'aquí parteix una bona carretera en direcció nord que passa al peu de la Punta Mestra Fornelli, un massís granític sobre el qual s'alcen les ruïnes del castellacio, fortalesa medieval d'incert origen -es creu edificada pel senyor de Lunigiana i que sembla va ser utilitzada per Barba-rossa. Un cop superat l'istme que divideix Asinara en dos, la carretera gira cap a l'est fins a la Punta Trabuccato, passant per Cala Reale, on va estar el llatzeret i es conserva una antiga residència reial de la casa de Savoia, i d'aquí segueix de nou cap al nord fins a arribar a Cala d'Oliva, antiga capital penitenciària. Des d'aquest poble la carretera es bifurca i un dels senders segueix per l'interior fins a la Punta della Scomúnica i un altre continua per la costa fins a l'extrem septentrional a la Punta Caprara o dello Scorno.


FLORA I FAUNA


Hi ha abundància d'aigua, amb nombroses fonts i fins i tot alguns aiguamolls i petites llacunes. Tot això ha permès el desenvolupament d'una vegetació típicament mediterrània formada principalment per nombroses espècies arbustives, com la centaure horrida, el limonium acutifolium i el limonium laetum. Hi ha abundància de ginebre, llentiscle i euforbia, però en canvi escassegen les zones boscoses, encara que es registren alguns espais ocupats per alzinars.


En aquest context natural han trobat lloc una fauna en part importada i en la qual, entre les aus, hi ha algunes espècies vulnerables com l'ocell de les tempestes i la gavina corsa i abunda el falcó pelegrí i el corb marí amb plomall. No és difícil trobar pel camí amb cérvols sards, senglars, porcs, tortugues comuns i bestiar oví i boví i en les seves aigües hi va haver una colònia de foques monjo, tot i que fa anys que se li va perdre la pista. Però l'espècie més típica del espai insular és l'ase blanc, (equus asinus, var. Albina) caracteritzat pel seu albinisme.


Ase blanc d'Asinara


Cal afegir que, a diferència del passat i per la seva actual condició d'espai protegit, no hi ha població humana resident a Asinara que, d'aquesta manera, ha recuperat plenament la seva esplendor natural.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He llegit i accepto la política de privacitat

No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH