La Villarroel inicia temporada amb 'Vaselina', una obra de l'italià Gabriele di Luca

La Sala Trono de Tarragona és una bona mostra de la vitalitat teatral catalana, que no es circumscriu amb exclusivitat al que es fa la ciutat de Barcelona perquè disposa una programació continuada de la qual va arribant de mica en mica el seu ressò a la gran ciutat. Precisament amb 'Vaselina', una producció d'aquesta empresa tarragonina ha inaugurat la seva temporada la sala Villarroel.

En el context dels locals gestionats pel grup Focus és aquest un local de singular configuració perquè ha optat, sembla que ja de forma permanent, per una estructura circular en què l'escenari se situa en el centre de l'espai i els espectadors, en cadascun dels seus costats, de manera que el públic se sent immers amb naturalitat en el desenvolupament de l'acció dramàtica. Aquest esquema facilita el muntatge de textos innovadors, moltes vegades rupturistes i en general originals, amb una acusada vocació de donar cabuda a la creació dramàtica contemporània.

'Vaselina' és una obra de l'autor italià Gabriele di Luca que ha traduït Joan Negrié i dirigit Sergi Belbel. Forma part, amb 'Animales de bar' i 'Cus cus clan', d'una trilogia dramàtica i en el text que ens ocupa Di Luca proposa una introspecció sobre la vida familiar i les relacions de poder.

Ho fa no des d'un punt de vista complaent i convencional, sinó des de la perspectiva dels conflictes inherents uneix situació desestructurada en què la droga apareix com un dels principals eixos narratius i els membres de la comunitat familiar (pare transvestit, mare ludòpata, fill traficant, etc.) han d'enfrontar-se a una societat despietada, competitiva i capitalista. Diu Belbel que, tal com la situació està plantejada, aquesta obra podria qualificar-se com de 'poligonera' i no li falta raó.

Amb aquests elements seria fàcil col·legir que ens trobem davant d'un drama i certament l'autor ha inserit elements dramàtics contundents, però els ha suavitzat, i en alguns moments fins banalitzat amb uns trets d'humor que susciten el somriure, quan no el riure de l'espectador. El ritme, això sí, és febril i Belbel ha mogut sense descans als intèrprets -un d'ells el propi traductor-, especialment en alguns moments especialment àlgids. I encara que tota la companyia brilla amb llum pròpia, cal ressaltar la brillantor de Joan Miquel Reig en el seu difícil paper i de Karin Barbeta, un descobriment sorprenent.