dijous, 17 de octubre de 2019

Denúncies anònimes

Pilar Gómez
Psicòloga clínica y psicoanalista

Em va cridar l'atenció en esclatar les acusacions d'assetjament sexual contra Plácido Domingo que es publiquessin tal qual, encara amb l'anonimat de les acusadores. A la primera hi va haver deu denunciants de les quals només una va donar a conèixer el seu nom, després hi ha hagut algunes altres també anònimes majoritàriament.


No entraré en la justesa o no de si aquest assetjament mereix tal nom, el tema d'aquest post és un altre: les denúncies anònimes.


No és que siguin una raresa en la història de la humanitat: la Santa Inquisició, el nazisme, l'estalinisme, el feixisme, el franquisme, les dictadures militars sud-americanes, el maccarthisme... les han acceptat i promogut. El mateix pot dir-se de la campanya del govern anglès durant la Segona Guerra exhortant a la població a denunciar supòsits nazis. Sense anar tan lluny - en qualsevol sentit- també l'ajuntament de Barcelona incitava fa un temps els seus ciutadans a denunciar anònimament aquells veïns que acollien turistes a casa seva.


Aquests casos -i molts altres que qualsevol interessat en la qüestió pot conèixer, la llista per desgràcia és molt llarga- vénen a confirmar que les societats tenen una enorme capacitat per empassar qualsevol cosa, o millor dit que les persones tenen una enorme capacitat per avalar qualsevol abús, sempre que sigui per "una bona causa" amb la qual puguin identificar-se, sense importar la que imposi el discurs dominant en cada particular context.


Que els casos siguin molts ens permet dir allò de mal de molts: consol de ximples o, en una altra versió del dit, mal de molts: epidèmia. Subsisteix el pitjor: es tracta sempre d'un mal de molts.


Ignacio Escolar, el director d'eldiario.es, en aquests dies és objecte d'una bola, està sent sotmès a una campanya d'assetjament per unes afirmacions que no ha realitzat. Referent a això, sostenia: "l'experiència amb aquestes notícies falses és que és igual el que diguis. Sempre hi haurà qui prefereixi creure la falsedat inventada o manipulada, si aquesta coincideix amb els seus prejudicis o amb la seva ideologia. Per això les mentides sempre corren més que la veritat per les xarxes socials". "Les fake news funcionen per una raó: perquè molts prefereixen creure la falsedat si aquesta coincideix amb les seves idees o emocions."


I es tracta d'això, sempre hi ha qui no sotmet els seus prejudicis a revisió i, en els nostres dies, aquesta actitud es veu exacerbada per l'anonimat que permeten i l'efecte de massa que es produeix en les xarxes socials.


Sembla una obvietat que una denúncia anònima, una que no ve sostinguda per algú amb nom i cognoms mereix tota la desconfiança.


El meu perplexitat no s'ha vist augmentada perquè s'hagi publicat la notícia de la denúncia de l'assetjament tal qual, el que és una manera de donar-li crèdit; això és trist però no és nou: la premsa sembla haver perdut els papers fa ja temps i es publiquen 'notícies' l'interès és un misteri insondable.


En els temps de l'inici de La Contra a La Vanguardia, una secció en la qual se solen publicar entrevistes interessants, es passava un qüestionari comú a tots els entrevistats on em va sorprendre que es preguntés a les dones pel color de la seva roba interior, encara em va sorprendre més que totes responguessin. Succeïa a la fi dels anys vuitanta del segle passat, els temps i els punts d'enfocament periodístic amb ells estaven canviant. No és més que un exemple però ja aquesta difuminació de la frontera entre públic i privat augurava el esborrament d'aquesta divisió a dia d'avui.


En la mateixa línia de fer notícia de coses sense cap interès es va publicar que Soon Yin s'havia pres una aigua en un quiosc de la Boqueria. Tal qual. Soon Yin és l'esposa de Woody Allen que estava llavors rodant la seva pel·lícula barcelonina. No es pot dir que més papanatisme sigui impossible perquè la realitat sempre acaba superant el que semblava insuperable, de manera que la sorpresa per les bestieses que es publiquen s'ha anat dissolent, però ...


No acabem amb l'estupefacció i m'he vist sorpresa per l'opinió manifestada sobre les denúncies anònimes per persones amb les que, en altres ocasions, més aviat he sintonitzat. Estupefacta m'he quedat en llegir que la Rosa Montero per exemple, defensa la pertinència de la publicació de la denúncia anònima basada que tant l'agència que ha publicat la notícia com la periodista que la firma són "serioses". Potser sí que ho hagin estat al llarg de la seva història, però han deixat de ser-ho en l'instant precís en què han donat pàbul a rumors disfressats de notícies.


Un altre argument aportat per Montero per reblar el just de la publicació és que els periodistes sempre han protegit les seves fonts, el que -sent molt cert- no val per a aquest cas i més aviat sembla barrejar naps amb cols: una cosa és protegir la identitat de qui filtra una notícia i aporta proves del que està afirmant i una altra cosa és protegir la identitat de qui no aporta prova cap i, a més, amaga el seu nom que és l'única cosa que podria sostenir allò que diu, ja que ho fa en nom propi.


No podem deixar de pensar en allò "molts prefereixen creure aquesta falsedat si coincideix amb les seves idees i emocions".


Insisteixo: aquest post no tracta de si hi va haver o no assetjament, tracta del perillós que resulta per a una societat admetre denúncies anònimes i donar-los el valor de veritat perquè les destrosses causades tenen mala reparació, si és que en tenen.


Són destrosses que afecten la vida de les persones denunciades, a la dels seus familiars i amics, però són destrosses també en la trama relacional de les societats: tenen un efecte degradant en les relacions entre persones ja que, acceptant-les, es legitima la irresponsabilitat dels subjectes respecte allò que diuen, de manera que és innecessari per a qualsevol sostenir la seva paraula.


No hi ha marxa enrere perquè en el moment en què comença a córrer la brama molts ho assimilen a una veritat i com se sol dir el mal ja està fet. Sembla indubtable que hi ha un gaudi malsà en això.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
La normalitat és rara
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH