dimecres, 20 de novembre de 2019

Homenatge a Wifredo Espina

Pablo-Ignacio de Dalmases
Periodista i escriptor

Cada un té els seus propis records dels altres. Per als meus coetanis, Wifredo Espina va ser el periodista valent que va trencar motlles des de El Correo Catalán durant els anys de tardofranquisme. Però per a mi va ser el company amb el qual vaig compartir habitació al palau de Magdalena de Santander un llunyà estiu de 1963 o 1964. En aquella època ell era jo un periodista reconegut i fins i tot temut, mentre que jo no passava d'aspirar a ser un alumne de l'Escola Oficial de Periodisme Madrid. Vam coincidir en un d'aquells cursos d'estiu que es realitzaven a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo sota els auspicis de Fernando Martín Sánchez-Juliá, un personatge llavors molt influent i avui oblidat.


Ve tot això a col·lació de la publicació per Wifredo Espina de 'Quan volien silenciar-me. Memòries d'un periodista inconformista' (Pagès editors), una excel·lent vista general, des de la seva pròpia experiència personal, de la vida periodística del tardofranquisme i els inicis de la democràcia. Guifré és originari de Vic que, com recorda, ha evolucionat des de ser considerada la "ciutat dels sants" a convertir-se en la "ciutat de les mesquites". Allí va fer els seus primers passos al setmanari Ausona (per cert, en el jo també vaig col·laborar) que pertanyia a la Premsa del Moviment, encara que va acabar recalant a l'antic periòdic tradicionalista de les Rambles que Andreu Roselló i Ibáñez Escofet van convertir progressivament en un altaveu de la crítica política i que, mort Franco, va acabar en mans de Jordi Pujol, que acabaria destruint-perquè, com diu Espina, el famós president va ser un bon polític, però un mal empresari (Valls i Taberner ho va profetitzar, afegeix).


Espina relata nombroses fets, records i anècdotes. Com altres tants periodistes de l'època, va exercir en alguna ocasió de 'negre' literari (d'Eduardo Tarragona) i en el seu moment, va acceptar certs encàrrecs oficials (va ser director de la revista de Parcs i Jardins de l'Ajuntament i després d'un Centre d'Investigació de la Comunicació de la Generalitat, per encàrrec de Jordi Pujol, malgrat que tant Tarradellas com Pla li van aconsellar que no es fiés del durador president), tot i que presumeix de no haver-se sotmès mai als dictats dels interessos polítics partidaris. Recorda que El Correo català va ser l'únic diari espanyol que no va donar la mort de Franco (havia tancat l'edició amb excessiu pressa).


Home que ha volgut ser sempre independent, reparteix elogis i crítiques fins i tot de manera que avui pot ser considerada políticament incorrecta. Discrepa de Torras i Bages, per a alguns el guru del catalanisme ("les arrels són pròpies de les plantes; els homes tenim peus per a desplaçar-nos") i, per contra, no es fa enrere a elogiar l'avui injuriat cardenal Pla i Deniel ("un home Força Moderat i pertanyia a un moviment catòlic bastant obert per aquells i aquelles temps") Tot això no li impedeix renunciar a la professió d'"un sentit de país que mai ha pogut arribar a ser nacionalista, però si de forta catalanitat". I d'aquí que gosi criticar l'autocomplaença de la Catalunya actual i de la seva premsa amb un nacionalisme tancat i excloent ("es va anar instal·lant un ambient de 'nosaltres' i els 'altres', els de Madrid i els de fora. Una tendència a mirar-nos el melic, a preferir ser cap d'arengada abans que cua de bacallà"), a confessar que considera que el paper actual de Catalunya en el conjunt d'Espanya és bastant trist. I és que Wifredo Espina segueix exercint de inconformista heterodox.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.




Més autors

Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH