Pere Riera recupera a 'La dona del 600', el llegendari turisme com a símbol d'una època

Com no entenc d'esports no puc dir si és veritat això que Barcelona és més que un club. Però el que sí que tinc clar és que el Seat 600 va ser, en l'Espanya de fa mig segle, molt més que un vehicle utilitari, perquè es va convertir, per dret propi, en el símbol de tota una època, en l'eina que va garantir la mobilitat de la gent, que li va donar autonomia per viatjar i fins i tot per sentir d'alguna manera important.

"El meu avi diu Pere Riera, autor de 'La dona del 600' que s'anuncia al Teatre Goya- no va tenir mai carnet de conduir, però es va comprar un 600 i ho va conservar fins al final de la seva vida". Afegeix, en tota una declaració d'amor per aquell turisme en què, uns més i altres menys, van fer -vam fer- bogeries: "És que a més ho trobo molt bonic" al punt que "quan qualsevol vehicle aerodinàmic d'aquests que circulen avui en dia per carreteres i autopistes es troba amb un 600, és fàcilment perceptible com el seu conductor disminueix la velocitat, mira al del vell Seat i li somriu amb gest de complicitat i complaença".

Doncs bé, entorn del 600 Riera ha articulat una comèdia que, com cal suposar, té com a eix de l'acció dramàtica al llegendari vehicle, però que gira entorn a l'entramat de relacions que hi ha entre un pare -antic treballador de la Pegaso, un altre segell de l'Espanya que sortia de la autarquia- i les seves filles. De manera amable i distesa, amb utilització de nombrosos recursos humorístics, Riera articula un text en què es plantegen aspectes tan pròxims a qualsevol dels espectadors com poden ser la pèrdua d'un progenitor -en aquest cas, la mare-, la forma en s'assumeix l'absència de qualsevol ésser estimat i, finalment, la nostàlgia per un temps passat que perdura de manera molt viva en el record.

A Jordi Banacolocha -el pare- l'acompanyen tres actrius: Mercè Sampietro, que va confessar que, malgrat la seva llarga carrera artística, era la primera vegada que actuava al Goya, Àngels Gonyalons, amb llacet en el lloc de la solapa en el qual abans les senyores portaven un penjoll, Rosa Vila, així com Pep Plana, tots ells sota la direcció del mateix Riera.

No estarà de més recordar que a Riera el va precedir, fa 45 anys! Joaquim Muntañola, que va estrenar al desaparegut teatre Talia una comèdia semblant titulada 'Ja tenim 600' amb Pau Garsaball i Mercè Bruquetas. I ja que ens ha donat la vena nostàlgica, uns apunts complementaris per al lector del segle XXI: els primers 600 no portaven retrovisors laterals, adminicles que eren optatius -a falta d'ells, el conductor mirava cap enrere per veure si se li aproximava algun un altre vehicle-, com en les primeres sèries les dues úniques portes s'obrien cap a endavant, hi va haver protestes de la senyores, perquè deien que en entrar o sortir se'ls veien les cames i l'empresa va haver de canviar la direcció d'aquelles i la pitjor maledicció del turisme eren les corretges del ventilador, que es trencaven amb freqüència i llavors bullia l'aigua de la nevera del motor i et paralitzava el vehicle.

A canvi, el 1964 valia 63.500 pessetes (uns 370 euros) i encara que previst per a quatre passatgers, van arribar a cabre...vuit! Això sí, la maniobrabilitat dels seients era molt limitada i dificultava en gran manera la utilització de l'interior per intimitats alienes al desplaçament. No hi ha res perfecte!