Xavier Moret ('Tras los pasos de Livingstone'): "A l'Àfrica el camí més curt rarament és el més ràpid"

Encara és possible veure com un nen negre plora de pur ensurt a l'trobar-se cara a cara amb un muzungu, és a dir, amb una persona blanca, tal qual m'ha passat a mi mateix fa uns pocs dies a la costa oest de Madagascar. I és que l'Àfrica i els seus voltants encara conserva, tot i la creixent presència del turisme massiu i la generalització, les noves tecnologies, com la telefonia mòbil, zones on es viu -potser podríem dir es sobreviu- com fa més de cent anys. Malgrat això, moltes coses han canviat en tan sols dos o tres dècades, com va poder comprovar Xavier Moret en el transcurs del periple que va realitzar recentment per paisatges que ja havia conegut i que estaven situats al voltant de la regió dels grans llacs i al naixement dels dos Nils: Zanzíbar, Tanzània, Kenya -amb l'illa de Lamu-, Uganda i Congo. El relata molt amena i documentadament en el seu nou llibre 'Tras los pasos de Livingstone'
(Península).

Va ser en Ujiji, localitat situada a l'oest de Tanzània, on hi ha la riba oriental de l'estany Tanganika, on el 1871 es va produir en la trobada entre el periodista Henry Stanley i David Livingstone i el primer va inquirir a el segon, segons vol la llegenda, si era, tal com pressuposava, el missioner i explorador escocès que estava buscant amb afany. Doncs bé, per allà va passar també Moret a aquest nou recorregut per l'Àfrica Oriental.

El relat de el viatge realitzat està esquitxat de vivències pròpies, descripcions apassionades de paisatge idíl·lics, apassionants trobades humanes, estades en antics hotels colonials en els quals es van allotjar il·lustres personalitats i nombroses anècdotes. També hi ha reiterades i encertades referències bibliogràfiques amb les quals enriqueix el seu propi testimoni. I encadenant tot això, nombroses observacions sobre les formes de vida d'aquells pagaments, tan diferents d'aquelles i fins i tot contradictòries amb aquelles a les que estem acostumats. Com quan diu que "a l'Àfrica no trigues en adonar-te que el temps no es mesura com a Europa, que l'acumulació de coses materials no té sentit i de cada dia pot ser una aventura".

Adverteix que "en aquestes latituds, més que la fauna salvatge, el perill quotidià sol venir de mosquits, mosques tse tse, tàvecs escorpins, formigues, serps i escarabats". A l'hora de planificar un viatge cal tenir molt en compte que "a l'Àfrica el camí més curt rarament és el més ràpid" i que "els viatges rarament es mesuren per quilòmetres, sinó per hores, és més realista". A més "hi ha una llegenda no escrita que estableix que tot pot ser molt més complicat del que pot semblar a priori". Però tot té el seu premi perquè "després d'un temps per Àfrica, saps que, quant arribes al teu país et convertiràs en un inadaptat... almenys durant uns dies fins que aconsegueixis connectar de nou amb la manera europea d'entendre la vida, amb l'estranya visió de món que tenen els muzungus".

Dues observacions tangencials: Moret atribueix el descobriment de les fonts de Nil a Burton i Speke i eludeix citar el frare espanyol Pedro Páez, qui hauria arribat dos segles abans. D'altra banda, incorre en un error, fart generalitzat, d'afirmar que va ser a la conferència de Berlín de 1885 on "es va confirmar el repartiment d'Àfrica entre les grans potències europees". En aquesta assemblea es van establir certament els principis a què havia d'ajustar la colonització del continent africà, però no es va repartir res.