Albert Soler, flagell del procés, publica 'Estavem cansats de viure bé'

El més habitual sol ser que els periodistes i escriptors ens preocupem de cercar lectors i el absolutament excepcional que siguin aquests els que busquin a l'autor per demanar-li que els autoritzi a publicar els seus textos. Doncs bé, tal ha estat el cas del que ha passat amb el periodista gironí Albert Soler en el qual es dóna, a més, una altra circumstància excepcional: immers el petit i provincià univers de la ciutat banyada pel riu Onyar, bona part de la façanes de el centre urbà -no les de la perifèria- llueixen ostentosos llaços grocs, Soler exerceix des de les pàgines de Diari de Girona, com intrèpid Palafox, en flagell immisericordiós del "Procés", satiritzant amb bona ploma i millor humor als personatges que han aconseguit trencar la convivència social a Catalunya. D'aquesta manera, l'aparició de cadascun dels seus articles provoca la indignació d'uns i el riure incontenible altres.

Per tal de que el coneixement que, fins i tot en la província gironina, hi ha veus discrepants amb un "procés" que ningú sap a on porta, un grup de lectors de Soler li van demanar autorització per publicar una antologia d'aquests articles. El resultat és el llibre estavem cansats de viure Bé, que, després de la seva presentació en la pròpia Girona, ha arribat amb un acte multitudinari a Barcelona, en aquest últim cas amb la presència de Ramón de España i Víctor Amela.

Soler va explicar que el seu treball era senzill: en un país en què tothom, però sobretot els mateixos interessats, analitza l'actualitat política massa seriosament, fer el mateix, però des de la sàtira, que és la millor arma de defensa enfront als poderosos. "Sóc incapaç d'agafar-me seriosament a aquesta colla que ens mana" va afirmar, i no es va estar de citar noms concrets, començant pels del Vivales -que resideix a Waterloo-, o l'anomenat "presidentorra". Va demanar disculpes als barcelonins per haver exportat a aquests pagaments a personatges gironins tan tòxics, però es va excusar per haver hagut d'acceptar, en compensació, la presència a la Costa Brava d'altres, com Pilar Rahola.

Ridiculitzar als "oprimits" que prenen el vermut a la Rambla gironines amb el llaç groc ben visible, i va assumir amb bon humor les crítiques, les desqualificacions i fins i tot les amenaces que rep, de vegades al mateix carrer de la seva ciutat, recordant segurament allò de que "el que importa és que parlin d'un, encara que sigui bé". Va agrair també l'indubtable valor del seu director, que el manté en nòmina malgrat tot i, en fi, va recordar la immoralitat de les subvencions públiques, que han fet possible que dels dos diaris existents a Girona un d'ells rebi com a premi a la seva docilitat entre quinze i vint vegades més diners de la Generalitat de Catalunya que el que va correspondre a al Diari en el qual treballa.

I va afirmar tenir constància fefaent que molts dels seus conciutadans comparteixen aquestes mateixes opinions, encara que no s'atreveixen a manifestar-les públicament per la intolerant pressió social, de manera que va llançar una crida a l'outing i va proposar que, tal com van fer fa uns anys amb molta valentia els gais, siguin ara els contraris a el "Procés" els que no dubtin a "sortir de l'armari" i dir el que pensen.