Escenari Joan Brossa: vuit dones mexicanes protagonitzen 'Mexicatas'

La societat espanyola és cada vegada més conscient de la progressiva incorporació de persones d'un altre origen que arriben a aquests pagaments per diverses raons, principalment a la recerca de millors condicions de vida. Però és molt habitual el desconeixement de les circumstàncies que els han obligat a abandonar el seu país d'origen i a viatjar, de vegades travessant un oceà, a un altre lloc remot i no sempre afí a la seva pròpia identitat. No és estrany, per tant, que sorgeixin situacions que fan més difícil aquest canvi de vida I que no sempre troben l'adequat canal d'expressió.

Un grup de dones mexicanes que havien estudiat teatre en una mateixa escola de la capital del seu país va coincidir en una conferència que va impartir Sergi Belbel. Els seus components van aprofitar l'oportunitat per proposar-li una idea que es portaven entre mans i que el director teatral va acceptar immediatament. El resultat ha estat 'Mexicatas', un espectacle que es presenta a l'Escenari Joan Brossa i que constitueix una imaginativa forma d'expressar tots els sentiments, sensacions, contradiccions i sorpreses que ha suposat per a elles l'enfrontament amb una realitat humana diferent de la de seus orígens.

En el seu conjunt, l'espectacle, que té ingredients musicals, és un retaule fresc, divertit, desinhibit, en alguns moments no exempt d'ingenuïtat. Les vuit actrius donen bona mostra de les seves excel·lents capacitats interpretatives i de la seva versatilitat, el que els permet passar de la serietat i fins i tot del dramatisme, a la ironia, l'humor i el desvergonyiment.

Desafortunadament, l'autor o autora de el text -Belbel? - no ha desaprofitat l'oportunitat per manipular part de la funció amb una finalitat artera, obligant les actrius a llançar, sense que vingui a tomb, un manifest en to de míting en el qual es tergiversa sense pudor la història (es converteix la guerra de Successió, 'en una contesa entre Catalunya i Espanya, ves per on!'), sense que ningú encerti a endevinar què té a veure tot això amb la peripècia de les migrants mexicanes. També s'inclou la imprescindible crítica del període colonial (expressada en la construcció de la catedral de Mèxic sobre ruïnes asteques) que, a hores d'ara, i quan es constaten els cognoms dels que la fan, convida a pensar en un psicodrama que allibera de suposades culpes als/les descendents dels abusos de la conquesta.

Molt més real -i divertida, és clar- és la ironia amb què critiquen, no sense raó, les actituds a les quals han de fer front en la seva nova terra i que ens recorden la soterrada -de vegades no tant- existència, de racisme, xenofòbia, tancament, rebuig de les persones diferents subjacents en la nostra complaguda societat la memòria col·lectiva oblida que durant molts segles va ser ella mateixa la que va emigrar a altres territoris.