"Dos divas y un destino": òpera de petit format al Teatre Gaudí

Anar a teatre a les set de la tarda em retrotrau a la meva joventut, quan aquesta era l'hora a la que començava la sessió de tarda a Madrid. Perquè llavors, en tots els teatres d'Espanya hi havia dues sessions diàries, de dilluns a diumenge, la segona, a les onze de la nit. A Barcelona, com érem més laboriosos i, per tant, més matiners, començaven una mica abans: a les sis de la tarda i tres quarts d'onze de la nit. Però no m'havia equivocat, la representació de "Dos divas y un destino", un "show líric, còmic i interactiu", començava al Teatre Gaudí exactament a les set i, encara amb entreacte, com abans, a les nou érem a carrer per anar a casa i sopar veient el telenotícies. Com Déu mana.

La veritat és que vaig haver de prendre bona nota perquè ara és molt fàcil despistar-se. La majoria dels teatres comencen a les vuit i mitja, però n'hi ha que a la vuit, les nou, i fins i tot a les deu. Cal estar ben informat per no trobar-te amb la sorpresa que et donin amb la porta als nassos, cosa que ja m'ha passat alguna vegada. No va ser el cas del teatre Gaudí, perquè el públic estava avisat que la funció començava a les set i que era un espectacle d'òpera.

¿Òpera en una sala quadrangular de modestes proporcions? Doncs sí, és clar, perquè el teatre líric en la seva essència són les peces que componen cada obra, àries, duets, concertants, cors, etc. La resta, vestuari i escenografia són element secundaris i prescindibles. Es pot per tant concebre un espectacle d'òpera de petit format escollint peces unipersonals, per exemple, àries.

Així ho van pensar Ángela Lorite i Alba Martínez, mezzo i soprano lleugera que, de comú acord, van espigar una selecció d'àries ben conegudes del públic operístics extretes de "La Traviata", "Romeu i Julieta", "Rigoletto", "Don Carlo", "Cosi fan tutte", "Carmen", "Li Nôze de Fígaro", "Contes de Hofman", "Il Barbieri di Siviglia" i "La flauta màgica". Van decidir, per descomptat, cantar amb música en directe, si bé hi va haver d'optar pel piano, que va estar a càrrec d'Akiko Nomoto qui, a més de les àries citades, va interpretar dues peces musicals de Granados i Falla.

Les intèrprets van poder optar per concebre un recital convencional, amb la solemnitat al fet que convida el gènere operístic. Però van tenir l'encert de, mantenint un estricte rigor en la interpretació vocal, amanir la seva actuació amb un lleugeríssim fil argumental -dos dives envejoses, competitives i geloses; 1 admirada i ambiciosa; una altra l'eterna 'segundona' que carrega amb els papers menys grats- que va donar peu per incloure petits trets d'humor, alguns gags i diverses mostres de complicitat amb el públic, convidat en ocasions a participar activament en l'espectacle. Una escena austera i sense escarafalls, amb un canapè, dues tauletes auxiliars i poc més, van crear l'ambient adequat, tot i que Lorite i Martínez es van lluir més al vestidor.

Un espectacle senzill, fàcilment transportable, que, però, va brillar amb llum pròpia per l'excel·lència de les veus: suggerent, càlida, tendra, en un cas; forta, poderosa, desbordant, en l'altre. Més que suficient per configurar una vetllada grata que va ser coronada per aplaudiments merescuts i entusiastes del públic.