El Ballet Estatal de Geòrgia enlluerna al Centre Cultural de Terrassa

La ciutat de Terrassa, que bé pot conceptuar com la capital de la dansa a Catalunya, tanca l'any 2019 amb la presència, si 36a temporada, del Ballet Estatal de Geòrgia. I ho fa amb dos programes. El primer, una coreografia de producció autòctona, 'Fuenteovejuna' i el segon dedicat a Michel Fokin amb dues de les seves peces més emblemàtiques: 'Chopiniana', amb música de Chopin i 'L'ocell de foc', amb música de Stravinski. Tota la saviesa coreogràfica russa en els dos itineraris que la peripècia política de segle XX va imposar a aquella extraordinària tradició cultural.

En efecte, Michel Fokin va ser un dels representants més conspicus de l'escola imperial de balle, va formar part de l'elenc de teatre Mariinski de Sant Petersburg i el seu geni va ser ràpidament captat per Serge Diaghilev, qui li va incorporar als ballets russos que van recórrer Europa i es van establir a París on justament 'L'ocell de foc' va ser una de les seves creacions més celebrades. Fokine va ser, per tant, una de les grans figures de la dansa russa de la diàspora, que va culminar la seva carrera fora del seu país natal.

Però la seva executòria es va mantenir sempre fidel als principis que havia après de jove ia l'experiència acumulada al llarg dels anys, factors que el van portar a defensar l'equilibri entre els diversos components de l'espectacle coreogràfic sense que la dansa es sobreposi gratuïtament els altres , la seva preferència de la dansa sobre la pantomima, el seu suport al compartit protagonisme que ha d'assumir el cos de ball i la seva convicció que cada coreografia ha de respondre al context històric en què es desenvolupa.

Amb paral·lel origen i influències, 'Fuenteovejuna' adquireix però peculiaritats pròpies. És, també fruit de la tradició coreogràfica russa, però amb fortes petjades de la perifèria geogràfica de l'antic imperi. Perquè, encara que rus de naixement, Alexander Klein, autor de la música d'aquest ballet d'ètnia askenazi i família d'origen lituà, mentre que Vakhtang Chabukiani va ser georgià, com el seu deixeble Nina Ananiashvili, actual directora del Ballet Estatal d'aquest país. Tant un com l'altre van desenvolupar la seva carrera a la Unió Soviètica, pel que poden ser considerats representants d'aquest altre itinerari que va seguir la dansa russa dins dels paràmetres de l'ortodòxia socialista. En aquest sentit cal suposar que 'Fuenteovejuna' va poder, per la seva temàtica, convertir-se en una obra en certa mesura revolucionària (i prova d'això és que en aquesta versió s'eludeix la intervenció real).

Com tantes altres obres de tema 'espanyol' concebudes per qui no han conegut en profunditat el país, tendeix a barrejar estils i temps històrics i certament la música de Krein, tot i ser vibrant i no mancat d'inspiració, tendeix a derivar amb facilitat en un cert folklorisme potser ucrònic en relació amb el tema de la tragèdia de la vila cordovès. S'endevina, a més, una reiterada influència de la tradició musical aragonesa i el ritme de jota sembla omnipresent.

L'esquema argumental té un primer acte essencialment coral, en què la nombrosa companyia -més de trenta ballarins- dóna bona prova de la seva excel·lent preparació tècnica i el seu elevat nivell artístic, a punt de manejar amb soltesa les castanyoles, un element musical que es presumeix molt aliè a la formació dels ballarins georgians; i un segon acte en el qual la parella protagonista té més protagonisme i llueix en les seves sols i pas a dos.

Aquestes dues mostres tan diferents entre si -tema espanyol amb bata andalusa i classicisme de tutús-, el Ballet Estatal de Geòrgia va demostrar una versatilitat notable que va sorprendre molt agradablement a el públic egarenc.