Escenari Joan Brossa: ventrilòquia, màgia i pallassos per a les festes nadalenques

Joan Brossa s'hagués sentit molt satisfet de conèixer la programació d'aquestes festes al Escenari que porta el seu nom i ocupa l'edifici de l'antiga Seca de Barcelona. Al costat d'un espectacle de cabaret literari i polític -Els variacions Bildelberg, a càrrec de la Sala Trono de Tarragona- hi ha dos més de caràcter familiar dedicats a algunes d'aquelles arts parateatrals que el polifacètic home de cultura sempre va estimar: la ventriloquia, la màgia i els pallassos.

Ventríloc i mag, totes dues coses alhora, és Selvin, que presenta a la Sala Palau i Fabre 'No si, ni-nots', un espectacle en el que combina les dues especialitats i en què reivindica molt especialment la seva primera condició perquè, com va recordar molt oportunament, si bé la nòmina de mags espanyols és avui àmplia i brillantíssima, la de ventrílocs, retirats de l'escena Mari Carmen i José Luis Moreno, està pràcticament vacant. Resulta molt encoratjador comprovar que Selvin no ha tirat la tovallola i segueix manejant amb destresa els seus ninots, dialoga amb ells vessant enginy i gràcia i, en fi, en té cura com si fossin els seus propis fills, que jo crec que ho són realment. Entre l'un i l'altre, juga amb les cartes, endevina el pensament d'algun espectador i exerceix les seves qualitats d'il·lusionista que no són poques. També exerceix una funció pedagògica per tal de recordar les respectables figures importants de la ventrilòquia, un gènere que, curiosament, el cinema ha utilitzat com a eina en algunes produccions de caràcter terrorífic, fent sempre dels ninots que parlen éssers que fan por.

Paral·lelament, a la sala gran de la planta baixa actua Pepa Plana en la comesa tradicional de pallassa augusta, acompanyada de Noel Olivé com a clown o carablanca, dirigides ambdues per Joan Olivé. Plana, recentment guardonada amb un dels premis Zirkòlika de circ, presenta l'espectacle 'Veus que no veus' en què reivindica amb humor i sentit de la caricatura el paper de la dona en els rols clàssics exercits fins ahir mateix i gairebé amb exclusivitat per pallassos masculins.

Diu Arqué que l'espectacle tracta de "dues pallasses, dues dones que s'enfronten i transiten en el seu dia a dia. Un trànsit marcat per la precarietat i la necessitat de prosperar en un món que sovint els és hostil i incomprensible, però en el que conviuen amb completa normalitat i esperança. Un món en el qual la llum que es desprèn molt freqüentment sorgeix d'elles mateixes".

Amb una primera meitat de l'espectacle una mica àtona, en què sembla que riuen més les pròpies pallasses que el respectable que les contempla, sembla que la segona eleva el to; el ritme es fa més àgil i convincent i el text, més divertit. El millor de tot, l'evocació de frases, estereotips i acudits masclistes antany molt freqüents i que en boca de sengles dones i a hores d'ara susciten l'estupor per la seva insipidesa i grolleria, quan no la seva inhumanitat. També provocant el riure es pot fer pedagogia.